“Després de tants anys, encara no hi entenc res”

Amb 13 anys ja pre­nia notes sobre el temps que feia, tot i que no tenia cap apa­rell. Guardo totes les notes a par­tir dels 15 anys, quan vaig adqui­rir un termòmetre de màxima i mínima. Quan vaig anar a estu­diar a Bar­ce­lona, l’octu­bre del 1968, vaig anar al ser­vei mete­o­rològic de l’època a men­di­car algun apa­rell i va ser quan vaig poder mun­tar l’estació, que s’ha anat moder­nit­zant fins a l’actu­a­li­tat, en què ja enre­gis­tra automàtica­ment totes les dades.

Amb 15 anys vaig pen­sar que el mar havia de tenir una tem­pe­ra­tura, però no la vaig tro­bar escrita enlloc. Als anys sei­xanta l’Estar­tit era la fi del món i no hi havia mit­jans. Era un poble petit de pes­ca­dors, aïllat i amb un turisme inci­pi­ent. No hi havia ni bibli­o­teca. Se’m va acu­dir posar un termòmetre a peu de platja i vaig començar a pren­dre dades de la tem­pe­ra­tura. Més enda­vant vaig aga­far un termòmetre de màxima i mínima. Per mirar la tem­pe­ra­tura en pro­fun­di­tat un termòmetre nor­mal no ser­veix, perquè, si el bai­xes fins als vint metres, quan el reculls i t’arriba a dalt la tem­pe­ra­tura ja ha can­viat.

D’aquí em ve. Quan tenia qua­tre o cinc anys no hi havia guar­de­ria, i la meva mare m’envi­ava a pes­car en barca amb ells. Avui dia és rela­ti­va­ment fàcil pre­veure el temps, però lla­vors, no. Ells pes­ca­ven amb tres­mall. L’hora en què es pesca habi­tu­al­ment amb aquesta sis­tema és al ves­pre o a la mati­nada. Es deixa la xarxa un dia a la tarda i l’endemà al dematí es recull. No havien de saber el temps que faria en el moment d’anar a calar, sinó pre­veure el que faria quan l’anes­sin a reco­llir l’endemà. I jo sen­tia com el meu avi i el meu pare comen­ta­ven quin seria el millor lloc per calar en funció del temps que pre­ve­ien. A l’Estar­tit, les Medes ens fan de refugi. Si el vent venia de tra­mun­tana, el cos­tat sud que­dava més o menys arre­ce­rat. I si el vent era de garbí, el cos­tat nord era més ade­quat. Ells havien de pre­veure, mirant els núvols i el mar, quin vent podia fer l’endemà per triar el millor lloc per dei­xar la xarxa.

Per exem­ple, que quan a l’Albera es forma un núvol que en diuen barda vol dir que bufarà tra­mun­tana. O que hi ha uns nuvo­lets, les saio­les, que es for­men a l’hivern quan hi ha inversió tèrmica. Mirant aquests núvols el meu avi i el meu pare sabien quin vent faria quan a mig matí des­a­pa­regués la inversió tèrmica.

A par­tir del 1973. Un dia que vaig anar al Ser­vei Mete­o­rològic a Bar­ce­lona els vaig dei­xar una gràfica sobre tem­pe­ra­tu­res a peu de platja. El doc­tor Antoni Balles­ter, de l’Ins­ti­tut de Ciències del Mar, el va veure i va pre­gun­tar d’on sor­tia. Es va posar en con­tacte amb mi i li vaig expli­car com feia les mesu­res, que eren molt rudi­mentàries. Em va citar a l’ins­ti­tut i em va dei­xar un termòmetre analògic mun­tat en una sonda. M’ho vaig endur d’estran­quis, ofi­ci­al­ment no es va moure del magat­zem. El 1974 és el pri­mer any que tinc amb dades sen­ce­res. Vaig començar fent unes 40 o 50 obser­va­ci­ons a l’any i ara en faig cap a un cen­te­nar, més o menys un parell per set­mana.

Els pri­mers mesos anava una mica des­pis­tat i no em podia ima­gi­nar que gai­rebé 50 anys després encara con­ti­nu­a­ria. El més pro­ba­ble seria que me n’hagués can­sat. Vaig pro­var dife­rents punts i vaig veure que la capa super­fi­cial a l’estiu s’escalfa, però que a par­tir d’una certa fondària la tem­pe­ra­tura és pràcti­ca­ment la mateixa que la de l’hivern. A 100 metres és de 13,5 o 14 graus tot l’any, però a dalt sí que s’escalfa. Vaig tro­bar interes­sant que aquest gruix de la capa de dalt, fins a uns 30 o 50 metres, fos tan vari­a­ble. Al final vaig tro­bar un punt de 90 metres de fondària una milla enfora de la Meda. Al cap d’un any em pen­sava que ho sabia tot, però després em vaig ado­nar que res es repe­tia exac­ta­ment igual. Això va fer que no plegués. I a hores d’ara, després de tants anys, encara no hi entenc res.

Tant és així que vaig pen­sar si això podia pas­sar a tot arreu. La manera de saber-ho era anar a un labo­ra­tori natu­ral: l’estany de Banyo­les. I el 1976 m’hi pre­sento amb els matei­xos apa­rells. El pri­mer dia em vaig fer un fart de vol­tar fins que vaig detec­tar el punt amb més fondària. Allà vaig detec­tar una capa de 10 metres més tem­pe­rada. Entre els 10 i 20 metres hi havia una altra tem­pe­ra­tura i entre els 20 i la capa de llot de sota, una altra. Vaig veure que els nivells de les dife­rents capes eren molt cons­tants durant tot l’estiu. En canvi al mar això no pas­sava. Ara sé que és per diver­sos motius. Per exem­ple, pels grans cor­rents marins, però també pels locals. Quan a l’estiu hi ha tra­mun­tana i dura uns dies, es crea un cor­rent marí que no va de nord a sud, com seria d’espe­rar, sinó que, per l’efecte de Cori­o­lis, es des­via cap a la dreta res­pecte de la direcció del vent. Quan fa tra­mun­tana ve un cor­rent de mar cap a la costa, i quan arriba a la costa no pot avançar més i fa aug­men­tar el gruix d’aigua tem­pe­rada, de manera que a una fondària de 50 metres hi ha una tem­pe­ra­tura molt sem­blant a la de la superfície. En canvi, en situ­a­ci­ons de garbí passa al revés, el cor­rent que es crea també es des­via cap a la dreta res­pecte de la direcció del vent i va de la costa cap enfora, arra­cona l’aigua tem­pe­rada i l’aigua freda de sota es veu obli­gada a pujar per subs­ti­tuir l’aigua que ha mar­xat. En con­seqüència, a 10 metres de fondària ja es troba aigua freda com la de l’hivern. Fa uns anys això va pas­sar a Platja d’Aro al mes d’agost. El garbí va fer pujar aquesta aigua freda fins a la superfície. La gent es banyava amb vents de garbí, que són calents, però tro­bava aque­lla aigua fredíssima. Els dia­ris en van par­lar i tot.

A Cata­lu­nya hi ha mol­tes dades de pluja perquè hi ha molts pluviòmetres. Si només n’hi hagués un, tin­dria molt més valor que un termòmetre de mar. Però tenim mol­tes dades de pluja i poques del mar. Amb el canvi climàtic, les poques que hi ha adqui­rei­xen més valor perquè ens aju­den una mica a enten­dre què està pas­sant. Per a la bio­lo­gia marina són útils perquè aju­den a com­ple­men­tar la feina dels estu­di­o­sos sobre, per exem­ple, els hàbitats de la flora i la fauna marina.

En superfície, la tem­pe­ra­tura és un grau més alta que fa 50 anys. A 80 metres, que és la màxima fondària que tinc estu­di­ada, és de mig grau llarg. Sort n’hi ha del mar, que absor­beix aquesta calor. Si no hi hagués els mars, la terra seria inha­bi­ta­ble perquè la tem­pe­ra­tura puja­ria massa. Al mar s’escalfa l’aigua de la superfície i amb els cor­rents aquesta calor es va trans­por­tant cap a nivells infe­ri­ors, el mar va pujant centèsimes de grau i fa de fil­tre de la calor atmosfèrica.

Les zones con­ti­nen­tals s’escal­fa­ran en més pro­porció que no pas les zones oceàniques. I això pot fer que les situ­a­ci­ons de vent canviïn. I si can­vien els vents també poden can­viar la plu­vi­o­me­tria i els cor­rents oceànics marins. I podria pas­sar que d’aquí a uns quants anys hi hagués can­vis impor­tants. I que no necessària­ment tota la Terra s’escalfi, sinó que vagi per zones. Pot haver-hi grans emi­gra­ci­ons huma­nes. Els fenòmens més extrems segu­ra­ment ani­ran en aug­ment perquè quan la tem­pe­ra­tura ambi­ent és més alta, l’aire pot con­te­nir més vapor d’aigua, de manera que les tem­pes­tes poden tenir més con­tin­gut d’aigua.

Això passa per diver­sos motius. D’entrada, perquè les gla­ce­res es fonen a velo­ci­tats més grans del que toca­ria. A més, l’aigua és un líquid que es dilata quan puja la tem­pe­ra­tura. La suma de les dues coses fa que el nivell del mar esti­gui pujant. Aquí ha pujat entre 10 i 11 centímetres des de prin­ci­pis dels noranta. És a dir, entre 3 i 4 mil·límetres l’any.

Des del 1993 cal­culo, amb un sis­tema tri­go­nomètric, el posi­ci­o­na­ment de la línia de platja en un cen­te­nar de punts llargs, des de la platja d’Illa Roja fins a l’Estar­tit. Aquesta línia ha recu­lat una mit­jana de 60 centímetres cada any, és a dir, un total de 20 metres de mit­jana. Visu­al­ment enga­nya, perquè en alguns llocs la platja ha avançat, i a vega­des un any recula d’un lloc i un altre any, d’un altre. Però la costa està recu­lant. El nivell del mar hi té a veure, però també la pràctica de reme­nar la sorra de la platja amb les màqui­nes per nete­jar-la, que fa que la sorra més fina pugi cap a la superfície. I quan fa vent, se l’endú. Un altre pro­blema que tenim són els pan­tans, que evi­ten que arri­bin els sedi­ments a la Gola del Ter.

Segu­ra­ment hi té a veure el fet que amb una tem­pe­ra­tura més alta, la capa­ci­tat de l’atmos­fera de car­re­gar-se amb vapor d’aigua és més gran i, per tant, quan es for­men núvols estan molt més car­re­gats. El que va ser excep­ci­o­nal d’aquell epi­sodi van ser les plu­ges for­tes que hi va haver a la capçalera del Ter un mes sec com el gener. En un any nor­mal, allò hau­ria estat neu, però va ser aigua que va bai­xar de dret. Si la tem­pe­ra­tura hagués estat més freda s’hau­ria que­dat a terra i s’hagués anat fonent de mica en mica.

D’entrada me’n va fer ado­nar gent que en començava a par­lar, no ho vaig veure per mi mateix. Però després vaig repas­sar les dades i vaig veure que sí. Fa 20 o 25 anys no era tan evi­dent. Pen­sava que podia trac­tar-se d’una vari­ació natu­ral. Però no, ara no hi ha cap dubte del canvi climàtic, que no és natu­ral sinó pro­vo­cat.

Van veure que les dades dels seus satèl·lits coin­ci­dien amb les meves obser­va­ci­ons, i això els per­met fer una extra­po­lació i pen­sar que fun­ci­o­nen a nivell mun­dial. Ho van saber gràcies a un tre­ball del doc­tor Jordi Salat i els seus col·labo­ra­dors en el qual s’expli­cava aquesta equi­valència entre les meves dades i les dels satèl·lits. Va sor­tir publi­cat en una revista i la NASA en va tenir conei­xe­ment. Ens va enviar una carta d’agraïment a Jordi Salat i a mi per aquesta feina. Van que­dar tran­quils perquè van veure que les seves mesu­res coin­ci­dien amb les pre­ses in situ.

A nivell científic la tem­pe­ra­tura de l’aigua sem­pre s’ha estu­diat, no per efec­tes climàtics sinó com a com­ple­ment de dades biològiques en estu­dis, per exem­ple, d’hàbitats de flora i fauna. En les cam­pa­nyes per fer aquests estu­dis es pre­nen dades, però quan s’aca­ben ja no se’n pre­nen més. Tenim molts ser­veis de mete­o­ro­lo­gia atmosfèrica que de manera cons­tant recu­llen dades, però amb el mar això no passa. No tenim dades perquè no és el mateix tenir un pluviòmetre a casa que sor­tir amb barca regu­lar­ment fins al mateix punt un parell de cops per set­mana, amb uns apa­rells que no són habi­tu­als i que són cars. He tin­gut sort que diver­ses ins­ti­tu­ci­ons m’han aju­dat amb les des­pe­ses de gasoil i de man­te­ni­ment de la barca. O que m’han dei­xat els apa­rells a canvi que jo faci les obser­va­ci­ons i els passi les dades.

I tant, el mar es va bellu­gar uns 40 centímetres, però no és que pugés. Va ser una oscil·lació de 40 centímetres, que és un feno­men que de manera natu­ral també passa. Però com que estàvem en una situ­ació de calma i d’altes pres­si­ons, és atribuïble a l’erupció amb tota segu­re­tat. Hi ha un pre­ce­dent. Fa 15 o 20 anys hi va haver un ter­ratrèmol al nord d’Algèria que va pro­duir una mena de tsu­nami que aquí va arri­bar en forma d’oscil·laci­ons de fins a 90 centímetres.

Que ens hau­rem d’anar adap­tant al que vin­gui. Per més que des­a­pa­re­guin els com­bus­ti­bles fòssils, que ja cos­tarà, el CO2 que ja hi ha que­darà vole­iant i cos­tarà de treure’l. A més, pot­ser un dia tots els cot­xes seran elèctrics, però després pot­ser no podrem pagar l’elec­tri­ci­tat, que no és de franc i cada cop és més cara. I si fem elec­tri­ci­tat cre­mant petroli tam­poc no solu­ci­o­nem res. I si s’ha de fer amb ener­gia neta, com tin­drem capa­ci­tat de fer anar tots els cot­xes? I els avi­ons, podran fun­ci­o­nar amb ener­gia solar i bate­ria? Ens hau­rem d’anar adap­tant, però les cos­tes, sobre­tot les bai­xes, s’ani­ran ero­si­o­nant. La gent dels països que estan en illes bai­xes del Pacífic, l’Índic o el Carib haurà de mar­xar de casa seva. El que no podrem evi­tar és que els fenòmens cada vegada siguin més extrems per efecte de l’aug­ment de tem­pe­ra­tura.