Un mastegot que dura dos anys
Des que va ser detectat al país, el SARS-CoV-2 ha contagiat almenys un terç de la població i deixa 26.549 morts repartits en sis onades
La immunitat global, la variant menys agressiva i la fi del fred fan pensar en la normalitat
Sigui per experiència personal o per l’afectació en algú proper i estimat, qui més qui menys recorda amb claredat el dia que la covid va impactar amb més força en la seva vida. El cert, però, és que a nivell global el coronavirus ha clavat una clatellada descomunal a tota la societat. Un mastegot que, en el cas de Catalunya, tot just avui fa dos anys que dura. Mirant enrere podem dir que la malaltia respiratòria sorgida de la Xina ha causat estralls, amb implicacions extraordinàries i globals a tots nivells. Començant, òbviament, per la salut, però condicionant com mai abans gairebé qualsevol forma de comportament humà i comprometent el futur fins a extrems encara per determinar. Si mirem endavant, podem sospitar que som pràcticament al final del túnel, per bé que no tothom hi està d’acord.
El trajecte, però, s’ha fet molt més llarg i penós del que podíem sospitar avui fa dos anys, quan l’hospital Clínic identificava el primer cas de covid: una estudiant italiana resident a Barcelona. Els casos es notificaven llavors un per un, confiant encara que es podrien contenir els contagis sent més espavilats que els xinesos o els italians. Avui, 731 dies després, sabem que 2.391.092 catalans, un 30,8% de la població, ha passat la covid, d’acord amb els registres oficials de Salut. Però en realitat són molts més els que han estat en contacte amb el SARS-CoV-2, perquè aquesta xifra no compta molts dels que van tenir la malaltia en la primera onada, ni tampoc els que l’han tingut sense símptomes o sense comunicar-ho al seu metge. De tots els que han tingut la malaltia, es calcula que uns 100.000 catalans tenen covid persistent, una afectació diversa de símptomes que encara no se sap quan o com desapareixeran.
La pitjor part, però, se l’han endut les 26.549 persones que han mort per covid a Catalunya, un 0,3% de la població catalana i un 1,1% dels contagiats oficialment. La primera defunció va ser la d’una anciana que va morir el 6 de març del 2020 a l’hospital de Can Ruti, iniciant un altre degoteig que també esdevindria allau. D’aquests decessos, més de 25.000 corresponen a majors de 60 anys i molts, a residents en geriàtrics, on el virus va arrasar en la primera onada, amb més de 4.000 morts entre els interns. Les víctimes de la pandèmia suposen una mitjana de 36 morts al dia, encara que en la primera onada, durant 18 jornades, va haver-hi més de 300 morts diaris. El pic més tràgic va ser el 30 de març del 2020, amb 417 òbits. Segons el registre oficial del Departament de Salut, en aquests dos anys de pandèmia només hi ha hagut 9 dies sense morts per covid.
Les sis onades de la pandèmia (set a Lleida, amb una extra coincidint amb la collita de la fruita) han suposat un desgast extraordinari del sistema sanitari, ja escarransit arran de les retallades per la crisi del 2008. Primer va ser l’impacte de la primera onada en els hospitals, amb una necessitat d’ampliar les UCI fins a límits insospitats. Abans de la crisi sanitària, Catalunya no arribava als 700 llits de crítics i en la primera onada va haver de créixer fins a arribar a tenir-ne 1.528. Amb tot, alguns malalts d’edat avançada i mal pronòstic no van poder rebre la millor atenció per falta de recursos, com ara respiradors.
La falta de material de protecció també va suposar una exposició injustificable per al personal sanitari, que va estar en tot moment a l’altura de les circumstàncies. Va quedar clara la falta de previsió, la dependència de la Xina en el sistema de proveïment i la voracitat de la competència per adquirir aquests recursos, que va provocar un seguit de contractes de compra en un estat d’emergència que ara s’investiguen per sospites d’irregularitats.
Enmig de confinaments generalitzats i en estat d’emergència, el sistema sanitari es va autoorganitzar de manera instintiva i eficaç, fins i tot convertint hotels en centres per a aïllaments i recuperacions, i en molts casos també va haver d’intervenir també en les residències d’ancians, un fet que obligaria després a repensar el model de gestió més necessari per a aquests centres.
Sort de la vacuna
Més tard, en onades posteriors alimentades per les presses en l’aixecament de les mesures restrictives, la pressió es va traslladar a l’atenció primària, amb els cribratges poblacionals, el seguiment i l’atenció als contagiats, i, afortunadament, també amb la vacunació a partir del 27 de desembre del 2020. Des de llavors, les infermeres del país han inoculat més de 15,4 milions de dosis, en la campanya de vacunació més gran mai duta a terme al país, amb una mitjana de 36.500 punxades diàries i pics de més de 100.000 que van contribuir de manera decisiva a millorar la immunitat de la població i frenar la letalitat del virus.
Un 78% dels catalans tenen la pauta completa, però Salut calculava a principis de mes que la població protegida s’eleva al 87%, tenint en compte també aquells que han passat la malaltia. Amb aquesta immunitat global, la constatació que la variant òmicron és ara clarament dominant i menys agressiva que totes les anteriors, la retirada de les mesures restrictives i la tendència cap a la recuperació de les temperatures i l’activitat a l’aire lliure, tot fa pensar que som al tram final de la pandèmia i que aviat podrem recuperar-nos del desgast d’aquests dos anys amb un període de certa normalitat. Salut ultima els detalls d’un nou sistema de vigilància que considerarà la covid una malaltia més. Alguns experts, però, troben que encara és d’hora i que, un cop més, s’acabarà pecant de precipitació i hi haurà setena onada.
En tot cas, on hi ha unanimitat és a assenyalar la feinada que té al davant el conseller de Salut, Josep Maria Argimon. La pandèmia, independentment de quan acabi, tindrà conseqüències brutals en la salut al marge de la covid. Trastorns mentals i diagnòstics tardans de malalties greus, per exemple, empobriran la salut dels catalans i caldrà injectar recursos per mirar de contrarestar-ho.