Que les dones parlin i els homes escoltin

Entrar en una reunió. Seure. Exposar els teus arguments i notar que cap dels cinc homes que hi ha a la taula t’escolta pel simple fet de ser dona. Et senten però no t’escolten. I curiosament, quan has acabat, quan parla un d’ells pren la paraula repeteix com a seves les idees que tu has exposat abans. Quantes vegades us heu sentit així? Jo, sincerament, moltes, i des que soc alcaldessa puc explicar moltes situacions com aquesta. Es tracta de límits invisibles. Límits que trobem per accedir a les posicions de lideratge i que ens impedeixen, moltes vegades, l’ascens laboral i que aquest sigui equiparable al dels homes. Com a dones ens sentim pràcticament sempre obligades a justificar els nostres èxits.

És l’anomenat “sostre de vidre”, obstacles no explícits que ningú estableix però que tot i així hi són i que fan que tant en la vida professional com en el vessant personal, a les dones, quan parlem, se’ns escolti menys que als homes. Moltes vegades hem de repetir una vegada i una altra els nostres arguments perquè ens escoltin. Velles inèrcies i prejudicis instal·lats que necessiten una transformació social profunda.

Amb empatia, segurament, aquestes desigualtats i aquests obstacles invisibles no existirien. Ni tampoc existiria l’escletxa salarial. Aquesta és una de les discriminacions més punyents de discriminació que patim les dones en el món laboral, que guanyem a l’any un 22,2% menys que els homes.

Ens diuen que ens empoderem i, quan ho fem, el sistema ens acaba tallant les ales: se’ns deneguen càrrecs de responsabilitat perquè sempre sembla que hi ha algú del sexe masculí més ben preparat, se’ns contracta menys perquè som baixes laborals en potència com a cuidadores de criatures o gent gran... Se’ns jutja a títol personal, emocional i estètic. Facis el que facis, sempre hi haurà algú disposat a jutjar-te, i això als homes no els passa.

Per això l’empoderament només pot produir-se i ser real i efectiu de manera col·lectiva. La discriminació no és producte de circumstàncies individuals, sinó que és la conseqüència de dinàmiques estructurals que perpetuen la dominació masculina. Fins i tot el patriarcat té caràcter col·lectiu.

Per això, ho hem de fer i aconseguir juntes, reivindicant la nostra manera de fer les coses, la nostra sensibilitat, la nostra mirada àmplia i acollidora, la nostra manera de fer, defugint del patró masculí que se’ns ha imposat sempre. Si nosaltres ens aturem, el món s’atura, perquè som una peça indispensable. Canviem-ho tot per viure, per decidir, per liderar i per ser el que som.