Un bisbe a qui agradava fer de bisbe

Al bisbe Fran­cesc li agra­dava fer de bisbe. Ho va demos­trar quan va ater­rar l’octu­bre del 2008 a la diòcesi de Girona i imme­di­a­ta­ment va començar a fer-se pre­sent a la majo­ria d’actes soci­als, popu­lars i fes­tius als quals el con­vi­da­ven, sense des­cui­dar, ni de bon tros, els reli­gi­o­sos, als quals donava suport. De fet a la seva orde­nació havia mani­fes­tat la volun­tat de reva­lo­rar la missió del capellà dio­cesà i de posar èmfasi en els accents pas­to­rals. El bisbe era arreu i va tor­nar a sor­tir a la pro­cessó, cosa que havia dei­xat de fer el bon bisbe Jaume Cam­pro­don molts anys enrere. Rei­vin­di­cava el bisbe Fran­cesc la presència de l’Església al car­rer i ho va fer men­tre la malal­tia li ho va per­me­tre. De fet amb la seva arri­bada a Girona va impo­sar un nou estil. Ora­cles catòlics giro­nins van dei­xar dit que després del Con­cili, Girona havia tin­gut per bisbe un doc­tor (Narcís Jubany), un pas­tor (Jaume Cam­pro­don) i un admi­nis­tra­dor (Car­les Soler), com a mos­tra dels can­vis pro­funds que va patir el fer­vor popu­lar a par­tir dels anys setanta del segle pas­sat. Fran­cesc Pardo és el pri­mer bisbe que mor en actiu, tot i que dimi­tit, des del bisbe Cartañà, el 1963, que va ser pas­se­jat de cos pre­sent pels car­rers de Girona, com des­criu Miquel Pai­rolí a Cera. El que després va ser car­de­nal Jubany va ser rebut amb un bany de mas­ses pels car­rers de Girona, on va pas­se­jar en cotxe des­co­bert. El bisbe Cam­pro­don, d’acord amb el signe dels temps, va dei­xar el Palau Epis­co­pal i va patir la secu­la­rit­zació de cape­llans i la pèrdua d’influència de l’Església en la vida política i social. El bisbe Car­les va arri­bar en moments con­vul­sos deci­dit a posar ordre i ho va fer. En canvi el bisbe Fran­cesc Pardo va arri­bar en posició d’atac, dis­po­sat a tor­nar l’Església al car­rer, tra­ient-la de les esglésies.

No ho va tenir fàcil. Va pren­dre deci­si­ons, alguna dràstica, i això crea ene­mics a les estruc­tu­res inter­nes. Era el bisbe i feia de bisbe i va orde­nar tras­llats que no van agra­dar. Va haver de tram­pe­jar el tema dels casos de pederàstia i abu­sos de cape­llans, i a la seva manera se’n va sor­tir sense dei­xar con­tents ni de bon tros els afec­tats. Quan va arri­bar expli­cava a Sal­va­dor Gar­cia-Arbós en aquest diari que no hi havia crisi a l’Església, sinó que vivíem en una etapa de puri­fi­cació i de con­versió. No sé què n’opi­na­ria ara mateix. Tenia fama de tren­ca­dor a Vila­franca o Gra­no­llers i a Girona també ho va ser. Massa poc per la majo­ria. Massa per alguns. Defen­sava que anava més gent a missa que a fut­bol, però el feia patir la manca de voca­ci­ons i va llui­tar per man­te­nir ober­tes les parròquies, més de 350, amb poc més de 90 cape­llans, amb una mit­jana d’edat que supera de força els setanta-dos anys.

Quan va ser nome­nat bisbe pro­ve­nia de Gra­no­llers, d’on era rec­tor. Era pro­per a la gent i encara ara un grup de feli­gre­sos de la capi­tal del Vallès Ori­en­tal li tru­cava per Nadal per can­tar-li nada­les. Va arri­bar amb fama de capellà con­ser­va­dor. El dipu­tat i peri­o­dista Josep Maria Bal­cells, antic capellà i amic del nou bisbe Pardo, es pre­gun­tava si seria un bon bisbe de Girona i per a l’Església cata­lana i deia que en tenia fusta. Recor­dava que havia estat pro­per a la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment i que, com a repre­sen­tant del Movi­ment Fami­liar i Rural i dels Joves Rurals JARC, havia for­mat part de l’Assem­blea de Cata­lu­nya. Defen­sor entu­si­asta en aquells moments del Con­cili Vaticà II, era un capellà com­promès i valent. El canvi de tendència a l’Església cata­lana el va por­tar a posi­ci­ons con­ser­va­do­res i va arri­bar a bisbe. El seu amic Bal­cells l’ani­mava ser un bisbe valent i refor­mista i, com a fill de casa de pagès, l’ani­mava a sem­brar, a con­rear, però també a podar i espor­gar per fer bona collita en el camp pas­to­ral. Li dema­nava ser valent. A la seva manera Fran­cesc Pardo va voler ser-ho. Defen­sor del diàleg i la nego­ci­ació i del dret a deci­dir l’any 2017, era con­si­de­rat tebi a casa nos­tra i massa cata­la­nista per la jerar­quia espa­nyola i els seus mit­jans. El bisbe Fran­cesc ha fet el que ha pogut. Deixa un bon record. Des­cansi en pau!