Mor el bisbe de Girona, Francesc Pardo

Monsenyor Francesc Pardo i Artigas, bisbe de Girona, que al juny hauria complert 76 anys, va morir dijous a la nit, després que el seu estat de salut empitjorés en les darreres setmanes. El 3 de març van haver d’ingressar-lo a l’UCI de l’hospital Trueta per una broncoaspiració. Des d’aquell moment no va deixar d’estar mai crític. El 14 de febrer ja havia entrat en una clínica per recuperar-se d’una llaga d’estómac que li va produir una gran pèrdua de sang, un mal que s’havia afegit a un pinçament a l’esquena.

La missa exequial tindrà lloc dilluns que ve, 4 d’abril, a dos quarts de dotze del migdia, a la catedral de Girona. Prèviament, entre les vuit i les onze, hi haurà instal·lada una capella ardent a la capella del Corpus de la catedral. L’Ajuntament de Torrelles de Foix, d’on era Pardo, ha decretat dos dies de dol i ha anunciat la intenció de dedicar-li un carrer.

Ahir es va reunir el Col·legi de Consultors, que va assumir el govern de la diòcesi i elegirà l’administrador diocesà que l’haurà de dirigir temporalment, fins que la Santa Seu nomeni el substitut de Pardo. El nomenament del nou bisbe de Girona ja estava pendent des que, el juny de l’any passat, Pardo va complir 75 anys, l’edat de jubilació dels bisbes. Mentrestant, Francesc Pardo va continuar exercint el càrrec, fins que la salut li ho va permetre.  El vicari General,Lluís Suñer, va adreçar una carta als fidels agraint en nom de la diòcesi i de la família del finat “els esforços dels metges i tot el personal sanitari, així com les pregàries i les mostres d’afecte rebudes”. També va donar gràcies “per tot el que la diòcesi i tots nosaltres hem rebut del seu ministeri episcopal”. A les parròquies de la diòcesi de Girona, aquest diumenge es pregarà per l’ànima del bisbe Pardo.

“Perquè tinguem vida”

Francesc Pardo va ser ordenat com a 114è bisbe de la diòcesi de Girona l’octubre del 2008, en substitució de Carles Soler. De lema per al seu mandat va triar “Perquè tinguem vida”. Ho va argumentar així: “Vaig escollir aquest lema, primer, perquè surt a Sant Joan: Jesús diu «He vingut perquè tingueu vida». Quan dius vida vols dir totes les dimensions de la persona; és a dir, l’espiritual, material, de relació amb els altres... En la nostra fe, la presència de Jesús fa que les persones visquem la vida amb més consciència i tinguem aquesta vida que ell ens dona, no? Aleshores, la meva missió és anunciar, proposar, oferir els dons de Jesús, acompanyar les persones, escoltar-les.”

Ben acollit

“Hi ha hagut moments difícils però també moments de molt de goig”, resumia el seu mandat el bisbe Pardo en una entrevista amb motiu de la seva jubilació. Hi elogiava els ciutadans de la diòcesi: “Aparentment, la societat gironina sembla una mica tancada, però quan la vas coneixent, quan t’hi poses, t’hi vas trobant bé i te l’estimes molt. És a dir, una cosa és l’entrada, que et fa molt de respecte, i l’altra, quan els vas coneixent. Aleshores t’hi vas identificant i te l’estimes molt.” “M’he trobat ben acollit a la diòcesi de Girona, i en dono gràcies”, afirmava.

Una època complexa

Durant aquests prop de catorze anys ha hagut de fer front a reptes estructurals com ara la falta de preveres (resolt donant més protagonisme a diaques i laics), i d’altres de sobrevinguts, entre els quals, els casos de pederàstia dins la diòcesi o la polèmica de les immatriculacions. També va haver de conviure amb les complicacions generades per la pandèmia i el procés independentista. La primera va suposar un sobreesforç d’entitats com Càritas Diocesana, a la qual el bisbe va reconèixer diverses vegades el treball fet malgrat les dificultats amb què es treballava.

El procés

Respecte del procés independentista, Francesc Pardo es va alinear a favor d’una consulta (“Conèixer què desitgen els ciutadans és fonamental per assumir decisions, siguin les que siguin, i per configurar el present i el futur”) i també de l’alliberament dels presos.

En l’homilia de Sant Narcís del 2018 va fer una crida a la reconciliació en afirmar que als cristians, entre altres temes, els preocupa que “les diverses concepcions polítiques es converteixin en col·lectius irreconciliables amb una dinàmica de confrontació constant i que dificultin la convivència”, i va apel·lar al “coratge” i a no tenir por de fer-hi front. Va deixar clar també que “l’Església, com a comunitat”, ha de promoure sempre els “drets de cada persona” i “fomentar la convivència”, a més de considerar que els cristians han de “pregar, perquè entre tots construïm un país més lliure, més just i més fraternal, segons el voler de Déu i segons també el voler de les persones”.

Compromís

No obstant ser un home prudent en les declaracions –com és norma entre els dirigents de l’Església–, Pardo no va amagar-se quan es presentaven situacions compromeses. Arran de la polèmica generada per la decisió del bisbe de Solsona de deixar el càrrec, va demanar “respecte, com per a tota persona”. Desmarcant-se de les autoritats eclesiàstiques estatals, va demanar perdó pels atacs que rebia Catalunya des de mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola. En qüestions socials, Pardo no es va estar de criticar les condicions amb què malviu molta gent, reclamant fins i tot “una revisió profunda del sistema” per poder sortir de la crisi. A la classe política li va retreure que sovint posés els interessos partidistes davant dels de la societat en general: “La finalitat i perspectiva no és pensar en les properes eleccions, sinó, sobretot, en el dia a dia de les persones. No es pot confondre l’aritmètica electoral amb la democràcia.” També va tenir paraules per als qui defensen posicions extremes: “No hi ha res més pagà i anticristià que considerar l’epidèmia un càstig de Déu”, va escriure en una pastoral arran de la covid-19.

La diòcesi de Girona no s’ha escapat dels casos de pederàstia. En aquesta qüestió, Pardo, que va negar tenir-ne un coneixement previ, va seguir les pautes aplicades en altres bisbats i va obrir un comitè per recollir possibles denúncies. En aquesta qüestió, diversos sectors van lamentar la falta de contundència del bisbe de Girona i de l’Església en general.

De menor transcendència, però amb un notable ressò mediàtic, en aquests catorze anys a la diòcesi, hi ha hagut esdeveniments com la incorporació de la figura de l’exorcista o les protestes pel so de les campanes de la catedral i de Santa Maria de Banyoles. També es recordarà la commemoració del 800 aniversari de la planificació de la nau única de la catedral, i a les parròquies molt probablement retindran les nombroses visites que hi feia Pardo, així com la seva predisposició a oficiar actes litúrgics allà on fos, quan faltava un prevere. Un dels objectius que lamentava no haver aconseguit va ser atraure el jovent a l’Església, un fet que el preocupava.