“Queda l’orgull de veure la ciutat valorada”

De fet, crec que no s’ha acabat d’explicar bé el que els Jocs van representar per a Banyoles, perquè va ser una subseu convulsa. Hi va haver problemes polítics, bombes, detencions... És hora que deixem de banda tot el soroll i ens quedem amb el que realment va representar per a la ciutat. Ens hem de quedar amb el treball conjunt i des d’un respecte institucional extraordinari tant amb la Generalitat com amb Madrid i la Diputació. Vam repartir-nos la gestió aplicant sempre un control públic. De manera que una operació que hauria pogut ser especulativa va ser absolutament controlada. Puc posar la mà al foc que pràcticament no es va desviar ni una sola pesseta pública. La manera de gestionar-ho, per mi, va ser modèlica i em va saber molt de greu que no trobéssim altres projectes que es poguessin gestionar de la mateixa manera, amb participació pública i privada, però amb domini públic. Jo tenia la il·lusió enorme que el que vam poder fer a la zona nord de Banyoles es pogués fer a la zona sud, l’entrada de Porqueres, que encara ara és una zona desorganitzada.

Quan el dia de l’arribada de la torxa apareix una tanqueta de la Guàrdia Civil i centenars d’agents, tot i que jo havia parlat amb el comandant d’aquí i m’havia dit que la vigilància seria discreta, la notícia va ser que Banyoles s’havia convertit en una zona ocupada. La detenció dels independentistes, les dues bombes... Això va fer molt de mal. I crec que s’ha parlat molt més d’això que no pas dels Jocs. Fa falta un bon retrat acadèmic sobre els Jocs a Banyoles. Hi ha una tesi doctoral sobre la vila olímpica de Banyoles que desmenteix les informacions que deien que era cara i elitista i que no hi havia pisos de protecció oficial. És un retrat magnífic del que era la nostra intenció. No s’ha acabat d’aprofundir sobre els Jocs, potser perquè també és important la perspectiva dels anys.

L’he fet i en tinc proves evidents. La primera vegada que es va parlar seriosament de fer el rem a Banyoles, l’oficina olímpica de Barcelona va preveure que Banyoles necessitava només una inversió de 325 milions de pessetes [1,95 milions d’euros], perquè moltes infraestructures podien ser temporals. Això no ho podíem acceptar, perquè no resolia cap problema de ciutat. Vam encarregar un estudi el 1984 i es va dir que la inversió que necessitava Banyoles per als Jocs era de 4.000 milions de pessetes [23 milions d’euros]. Al final la inversió va ser de 14.000 milions [85 milions d’euros], comptant-hi les connexions. La variant s’hauria acabat fent igualment, però l’autovia, no ho sé. Parlem de la C-66, de l’eix Palamós-Besalú, que encara no està acabat i que té molt pocs trams amb quatre carrils. Per tant, no sé si tindríem autovia sense els Jocs. Un altre exemple: pels Jocs es va desenvolupar la zona nord de la ciutat, que era la segona prioritat del pla general del 1983. La primera prioritat, que era la connexió amb els barris llavors anomenats marginals, hauria de ser més necessària i més ambiciosa, però des de llavors encara no s’ha desenvolupat. Si la primera prioritat no s’ha pogut fer, jo no sé si s’hauria desenvolupat la segona sense els Jocs. Però, és clar, durant els Jocs no podíem executar aquesta primera prioritat perquè no tenia res a veure aquella zona amb l’estany i en canvi la zona nord, sí.

Sí, perquè la pressió de la Federació Catalana de Rem perquè es fes rem i piragüisme al canal de Castelldefels va ser molt forta. Els seus arguments eren que, com que l’estany de Banyoles ja existia, calia fer la inversió a Castelldefels, que era una zona més deprimida. En algun moment patíem fins i tot perquè no haguéssim de dir que no nosaltres si no se’ns acceptava que s’havia de fer la restauració ecològica de l’estany, la vila olímpica i l’autovia. Hi vam apostar molt fort i en algun moment vam pensar que ens havíem d’atrevir a dir que no si no ens garantien aquestes inversions. El 1985 es van celebrar les primeres jornades de l’estany de Banyoles i ens van fer una diagnosi terrible de l’estany. Ens van dir que s’estava podrint i que podia patir un procés d’entropia que arribés a fer-lo inhòspit. Posar com a obra olímpica la restauració ecològica de l’estany costava uns 250 milions de pessetes [1,5 milions d’euros] i no sabíem si ens ho acceptarien. Tot i ser molts partidaris dels Jocs, sabíem que en certes condicions no es podien fer. Però vam tenir sort amb Pasqual Maragall i Jordi Pujol, i també amb Joan Antoni Solans, amb qui vam treballar amb un respecte i una amabilitat recíprocs extraordinaris.

Si vam tenir els Jocs, és perquè ens ho mereixíem, perquè el rem va entrar a Catalunya per Banyoles, gràcies a Pedro Abreu. La ciutat es va convertir en referència europea del rem i rebia seleccions estrangeres. No era un lloc desconegut i va ser relativament fàcil fer el salt. I ara estem competint amb Sevilla. Tot i el que ofereix aquella ciutat, que és més del que pot oferir Banyoles, el 80% de les seleccions prefereixen venir aquí.

Per la dimensió de Banyoles és el que necessitem. Els Jocs no van comportar una conceptualització turística de Banyoles, però potser va ser la nostra sort, perquè en comptes de tenir un turisme massiu tenim un turisme esportiu que Banyoles pot assumir. Un altre tipus de turisme potser no l’hauria pogut assumir ni hauria volgut. Tots els projectes hotelers vinculats als Jocs van fracassar. A la vila olímpica hi havia d’haver un hotel que no ha existit mai. Jo vaig treballar molt perquè es restaurés el balneari de la Puda i no me’n vaig sortir. Banyoles mai no ha apostat pel turisme.

Amb tot el neguit del món, perquè teníem informacions que ens preocupaven: boicots, amenaces de bomba... Banyoles va ser el lloc on van venir menys autoritats a veure les competicions perquè es considerava un lloc perillós que calia vigilar especialment. Em van saber molt de greu les detencions dels independentistes, perquè jo vaig pactar amb ells. Els vaig dir que faria l’impossible perquè es poguessin manifestar, però els vaig fer prometre que no farien cap boicot ni malmetrien les instal·lacions. Vam pactar on posarien la pancarta Catalonia is not Spain i on es posarien a l’estany per fer-se veure. Van mantenir el seu discurs antiolímpic, però estic molt agraït als interlocutors que vaig tenir pel compliment dels compromisos acordats. Jo ho vaig passar malament, durant els Jocs. Un dia que no hi havia senyal de televisió ja ens pensàvem que havien posat una bomba al repetidor de Rocacorba. Va resultar que era una errada tècnica que es va resoldre en deu minuts. Al final tot va anar bé i queda l’orgull ciutadà de veure la ciutat valorada i de veure tants esportistes d’arreu del món parlant bé de Banyoles i el seu estany.