El fax, l’aparell receptor de telefotografia
Aquest aparell receptor de telefotografia inventat per
Pau Abad i Piera vers el 1930, funcionava de la manera següent: la fotografia o el dibuix que s’havia de transmetre, executat sobre una pel·lícula de material transparent i en negatiu, i que s’enrotllava formant un cilindre buit i se subjectava sobre un suport disposat en un dels extrems d’un eix. Aquest eix efectuava un moviment de rotació (a través dels engranatges) i de translació axial. El suport de la imatge que s’havia de transmetre estava obert per l’extrem oposat als engranatges d’accionament, de manera que per aquest extrem lliure aquesta imatge penetrava a l’interior d’un cilindre format per un tub protector de la cèl·lula fotoelèctrica. El tub protector tenia una escletxa per donar pas al raig de llum que explorava la imatge, emès per una font de llum amb un sistema òptic que feia un raig de dimensions petitíssimes que es rebia en direcció radial i que, per orientar-lo i fer-lo incidir a la cèl·lula fotoelèctrica, es feia servir un prisma o mirall que desviava el raig axialment sobre la cèl·lula.
Muntat sobre el sistema òptic, del qual formava part, hi havia un disc que a l’indret per on passava el raig que explorava la imatge presentava una sèrie de lents separades convenientment i que girava amb molta rapidesa, fet que provocava una sèrie d’interrupcions en el feix lluminós que explorava la imatge i que originava, alhora, una sèrie d’interrupcions al corrent que emetia la cèl·lula sense necessitat d’usar cap dispositiu especial, com succeïa en altres emissors. El corrent provinent de la cèl·lula, de més intensitat o menys, és el que transmetia l’emissora i permetia repetir en l’aparell receptor la fotografia o el dibuix emès.
Pau Abad i Piera, d’origen humil, estudià fins als catorze anys. El seu pare era serraller i d’ell ho aprengué tot sobre mecànica. Amb els seus germans treballà en diverses empreses fins que, més endavant, constituí la seva pròpia empresa d’utillatges mecànics, eines i aparells de precisió.
El 1922 Pau Abad començà a investigar en radiotelecomunicació després de veure el primer aparell de ràdio que havia portat de París el farmacèutic Comas. Arran d’aquestes investigacions, dos anys més tard la seva fàbrica començà la construcció de receptors de ràdio. El 1927 s’interessà pel problema de la transmissió d’imatges per ràdio i l’any 1930 patentà un innovador sistema que permetia enviar imatges a través de senyals de ràdio, de línies telefòniques o telegràfiques amb una gran resolució. El seu desenvolupament millorà la tecnologia de l’època. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncarà la comercialització del seu invent i la continuïtat del projecte.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísPrecursor de la psicologia moderna i de l’europeisme al segle XVI
L’obra De anima et vita (1538) de l’humanista i filòsof Joan Lluís Vives, és considerada com l’inici de la psicologia moderna que havia d’influir en la filosofia de René Descartes.
També és autor d’un tractat que és una de les bases de l’europeisme modern, De Europae dissidiis et bello turcico (1526) i així mateix d’un altre tractat, De subuentione pauperum (1526) on planteja el concepte modern de l’assistència social i la solidaritat.
Pòstumament, el 1543 fou publicada la seva obra De veritate fidei christianae, que és valorada com un exercici propi del pensament renaixentista escrit des del cristianisme.
Sempre escrigué en llatí, com era habitual en aquella època. Gregori Mayans aplegà les seves obres en vuit volums entre els anys 1782 i 1790.
Joan Lluís Vives i Marc pertanyia a una família de jueus conversos que seguien assistint a una sinagoga clandestina que el 1502 fou descoberta. Anys després, el 1526, el seu pare fou executat per la Inquisició i les restes de la mare foren cremades en públic i els seus béns passaren a mans dels repressors.
Estudià filosofia a la Universitat de París, on publicà la primera obra, Iesu Christi triumphus (1514). Fixà la residència a Bruges, on vivia un nucli de mercaders valencians d’origen jueu, i es casà amb Margarida Valldaura, d’una d’aquestes famílies. Visqué quatre anys a Lovaina, on fou preceptor i professor a la Universitat.
Publicà diverses obres en què criticava l’antiga filosofia escolàstica: De initiis sectis et laudibus philosophiae (1518), Aduersus pseudodialecticus (1519), Europae statu et tumultibus (1522) i De ratione studii pueribus (1523).
Recomanat per Thomas More, el 1523 esdevingué professor de la Universitat d’Oxford (1523-1528), on li fou atorgat el títol de doctor en dret civil. Fou preceptor de la princesa Maria Tudor, a qui dedicà De institucione feminae christianne (1524).
Retornat a Bruges, lloc on s’establí definitivament, redactà l’obra en què propiciava l’abandó de l’antic concepte de la beneficència en favor de l’assistència social i, així mateix, publicà el tractat d’europeisme modern (ambdós el mateix any 1526).
Els diàlegs que porten el títol d’Exercitatio linguae latinae (1538) són considerats la seva obra pedagògica més important.
Continuà publicant amb intensitat durant els últims dotze anys de vida a Bruges. Entre les obres d’aquest període destaca Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535). Miquel Batllori, a l’Enciclopèdia Catalana, el qualificà com l’autor «d’una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien».