Educació

La llicenciatura de català a Perpinyà compleix 40 anys

Les classes van començar com a diplomatura el 1982 i dos anys més tard es va aprovar la llicenciatura

Joan Becat, un dels promotors, assenyala que ha estat “un combat constant, perquè la universitat mai ho ha acceptat de debò”

“Jo sempre dic que estem lligats des del principi al que passa a Catalunya”

Quan l’any 1982 van començar les pri­me­res clas­ses de la nova diplo­ma­tura de català a la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà, ningú tenia clar que aquells estu­dis, hereus dels diplo­mes que ja ator­gava el Cen­tre de Recer­ques i d’Estu­dis Cata­lans sense el reco­nei­xe­ment de l’Estat francès, aca­ba­rien amb l’obtenció d’un títol de lli­cen­ci­a­tura. Qua­ranta anys després, l’Ins­ti­tut Fran­co­ca­talà Trans­fron­te­rer, l’equi­va­lent a una facul­tat on, a banda de la lli­cen­ci­a­tura, s’impar­tei­xen màsters i altres estu­dis, pre­para la com­me­mo­ració de l’ani­ver­sari d’unes clas­ses que van començar com a diplo­ma­tura i que en només qua­tre anys, tot un rècord tenint en compte que la rei­vin­di­cació venia de lluny i que la uni­ver­si­tat no ho va faci­li­tar, van acon­se­guir el reco­nei­xe­ment de la lli­cen­ci­a­tura i el doc­to­rat.

El pro­fes­sor de geo­gra­fia i mem­bre de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (IEC) Joan Becat (81 anys) va ser un dels artífexs d’aque­lla fita. Mirant enrere, Becat asse­gura que aquests qua­ranta anys de for­mació “han estat un com­bat cons­tant, entre altres coses perquè la uni­ver­si­tat mai ho ha accep­tat de debò i hi ha posat tra­ves”.

La pri­mera trava va ser quan la mateixa uni­ver­si­tat va fra­cas­sar en la seva petició de les clas­ses al Minis­teri d’Ense­nya­ment francès. Però pre­ci­sa­ment aquest fracàs va esde­ve­nir una opor­tu­ni­tat per a la Fede­ració d’Enti­tats Cata­la­nes de la Cata­lu­nya del Nord, que va ser la que al final va aca­bar obte­nint del minis­teri la cre­ació del pri­mer cicle uni­ver­si­tari de català, l’any 1982, com a llen­gua viva estran­gera. “De seguida vam crear el depar­ta­ment de català, en què hi havia només dues per­so­nes, jo i la his­to­ri­a­dora Alícia Mar­cet”, recorda ara Becat. Al prin­cipi no dema­na­ven títol per acce­dir-hi. Va ser una manera de reci­clar mes­tres que volien ense­nyar català. Van haver de recórrer a molts col·labo­ra­dors per a les pri­me­res clas­ses, que no tenien un espai físic con­cret ni cap facul­tat. Però de seguida es van crear les estruc­tu­res de gestió i al cap de pocs anys ja s’havien acon­se­guit la lli­cen­ci­a­tura i el ter­cer cicle de català, i alhora van començar a cons­truir la Casa dels Països Cata­lans, avui seu de l’Ins­ti­tut Fran­co­ca­talà i d’altres ins­ti­tu­ci­ons dedi­ca­des a pro­moció i recerca de la llen­gua cata­lana.

Nego­ci­ació clau

Becat recorda amb espe­cial emoció la nego­ci­ació amb el minis­teri francès, en la qual ell va tenir un paper pri­mor­dial. “Vam tenir l’ajut d’alguns polítics, com el sena­dor i pre­si­dent del Con­sell Gene­ral del Piri­neu Ori­en­tal, Guiu Malé, i del govern andorrà, que es van moure i ens van faci­li­tar nego­ci­a­ci­ons direc­tes amb els gabi­nets del pri­mer minis­tre, André Mau­rois; del minis­tre d’Edu­cació, Alain Savary, i dels con­se­llers del mateix pre­si­dent François Mit­ter­rand al Palau de l’Elisi”, recorda. Ho van acon­se­guir, però no va ser fàcil. “Tenien por de les reac­ci­ons polítiques, i en con­ti­nuen tenint. Jo sem­pre dic que l’Estat francès i els minis­te­ris tenen por de Cata­lu­nya. I això va per llarg. De fet, jo crec que con­ti­nuarà així fins que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent i el català esde­vin­gui llen­gua de pro­xi­mi­tat. Així, estem lli­gats des del prin­cipi al que passa a Cata­lu­nya.”

Aquesta por de la qual parla Becat és la que, asse­gura, con­ti­nua jus­ti­fi­cant el fre a l’ense­nya­ment de la llen­gua cata­lana. “És un com­bat per­ma­nent. Ho tenim més difícil que qual­se­vol altra llen­gua”, asse­gura. Es limita el nom­bre d’hores en català i no es creen llocs de tre­ball.

La situ­ació al car­rer, però, ha can­viat. Ara el català és accep­tat dins la població i, segons una enquesta recent, prop del 60% dels pares vol­drien que el seu fill fes català a l’escola. “Hi ha una forta demanda i, en canvi, el per­cen­tatge de nens que fan clas­ses en català és baix, al vol­tant del 8%”, asse­gura. Hi ha cen­tres com ara l’escola pública Arrels i La Bres­sola, de caràcter con­cer­tat, que han con­tribuït a mul­ti­pli­car el pres­tigi de la llen­gua. “Siguis del país o no, hi ha una bona imatge del català, es veu com un bon suple­ment, però a l’escola Arrels li limi­ten el nom­bre de clas­ses i La Bres­sola no pot obrir un cen­tre més”, lamenta Becat, que qua­ranta anys després de l’inici del pri­mer curs de diplo­ma­tura, la pri­mera d’una llen­gua regi­o­nal, veu com “les estruc­tu­res hi són, però les limi­ta­ci­ons encara con­ti­nuen”.

LES FRASES

Les traves que posen al català venen de la mentalitat francesa i de la por envers l’independentisme
La situació continuarà així fins que Catalunya sigui independent i el català sigui llengua de proximitat
Joan Becat
un dels promotors per aconseguir la llicenciatura

Més de 3.000 alumnes formats

Durant els 40 anys de llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, s’han arribat a formar més de 3.000 alumnes, segons els càlculs efectuats pel catedràtic Joan Becat. Aquesta formació ha estat clau no només per preparar professors de català, sinó també per cobrir llocs de treball a l’administració i als mitjans de comunicació. Becat recorda exactament quan El Punt va decidir obrir la delegació a la Catalunya del Nord. “El director era un joveníssim Carles Puigdemont i al principi pensava que hauria de venir gent de Girona per fer el diari. Es van sorprendre perquè aquestes places es van poder cobrir amb gent que estudiava a la universitat.” Entre els que hi van escriure, hi ha l’actual director de l’Institut Francocatalà Transfronterer, Alà Baylac-Ferrer, que recorda aquella etapa com un moment d’expansió important.

Pel que fa a la regulació de l’ensenyament del català, 40 anys després, encara avui no té rang de llei, sinó de decret. En aquest sentit, va ser molt important el decret Savary, que va ser el que va permetre fer classes en català a títol experimental.

L’any passat, hi va haver un intent de legislar per promoure la immersió lingüística a les escoles: l’anomenada llei Molac, aprovada per majoria pel govern francès i tombada després pel Tribunal Constitucional. Era una llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades a França, entre les quals hi ha el català. Un cop tombada, però, el primer ministre va signar un decret que precisa quins criteris s’han de posar per a l’ensenyament immersiu. “Un altre cop un decret, que qualsevol ministeri es pot carregar”, lamenta Becat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia