“Volem que molts ens copiïn el camí ramader de marina”

Nosal­tres entrem a col·labo­rar amb el grup de tre­ball de trans­humància de la Gene­ra­li­tat l’any 2013 arran del con­tacte amb Joan Rovira, veí de la Ràpita amb qui als anys 90 ja havíem orga­nit­zat una tro­bada de pas­tors... Va ser ell qui ens va empènyer a con­tac­tar amb altres muni­ci­pis per inten­tar recu­pe­rar una via mil·lenària que estava amenaçada. Feia tres anys que s’havia for­mat el grup des del que, ales­ho­res, era la Fun­dació del Món Rural. Les reu­ni­ons ens van per­me­tre conèixer millor el tema i coin­ci­dir amb per­so­nes de dife­rents comar­ques. Allà vam entrar en con­tacte amb gent de la Cer­da­nya, Llívia i el Lluçanès, i l’any 2015 ja vam sig­nar un pri­mer acord entre tres ajun­ta­ments –Santa Mar­ga­rida i els Mon­jos, Llívia i Lluçà– amb la volun­tat de fer-lo exten­siu a tots els muni­ci­pis impli­cats en el camí. I, final­ment, l’any 2018 es va crear l’Asso­ci­ació del Camí Rama­der de Marina, que aplega una tren­tena de muni­ci­pis i que aspira a con­ti­nuar crei­xent i incor­po­rar ciu­tats com Vila­nova o Man­resa en una gran xarxa que pot arri­bar a aglu­ti­nar fins 20.000 quilòmetres de camins rama­ders.

Pri­mer de tot impul­sar la recu­pe­ració i pro­tecció del màxim nom­bre de camins rama­ders, així com la pro­moció de la pro­fessió de pas­tor i de totes les pro­fes­si­ons asso­ci­a­des al sec­tor, amb la cre­ació d’uns estu­dis reglats que per­me­tin garan­tir el relleu gene­ra­ci­o­nal o visi­bi­lit­zar el paper de la dona en el món pas­torívol. Hi ha mol­tes dones que tre­ba­llen i que són essen­ci­als en les fei­nes de cor­ral i tota la burocràcia asso­ci­ada, i són invi­si­bles. Hem de pro­moure que les dones joves també s’hi incor­po­rin. També és impor­tant, per a nosal­tres, que soci­al­ment tots pren­guem consciència de les difi­cul­tats del sec­tor quan, en canvi, par­lem del con­sum d’ali­ments de pro­xi­mi­tat i de qua­li­tat. I, en defi­ni­tiva, visi­bi­lit­zar un ofici mil·lenari que si des­a­pa­reix gene­rarà un pro­blema molt greu per garan­tir el con­trol i la gestió del pai­satge. I, final­ment, recu­pe­rar tot el patri­moni asso­ciat no només als camins i els espais físics, sinó també tota la memòria oral o el patri­moni imma­te­rial asso­ciat a les pas­tu­res.

Sí. Hi ha dos pas­tors, encara, i els hem vol­gut donar una mica de pro­ta­go­nisme en aquest pro­jecte perquè en el con­text actual, amb les difi­cul­tats que hi ha per tenir relleu en aquest sec­tor, enteníem que havíem de tre­ba­llar per posar-los les coses el màxim de fàcils... En un moment en què l’admi­nis­tració posa tants entre­bancs al sec­tor de la rama­de­ria exten­siva, a causa de la gran quan­ti­tat de burocràcia que hi ha o per la falta de sen­si­bi­li­tat per a la pro­tecció dels camins rama­ders, pro­jec­tes com aquest per­me­ten donar valor a la feina d’aques­tes per­so­nes.

A través del parc hem pogut arre­glar camins d’ús pecu­ari, millo­rar les senya­lit­za­ci­ons, arre­glar tan­cats per guar­dar els ramats, ins­tal·lar abeu­ra­dors, i fer tota una sèrie de coses molt pen­sa­des per faci­li­tar la feina als pas­tors; i, d’altra banda, hem insis­tit molt en la millora de camins, que són una infra­es­truc­tura fona­men­tal per poder incen­ti­var aquesta acti­vi­tat, no només perquè ens aporta una carn de qua­li­tat –que també– sinó perquè ens ajuda a pre­ser­var el pai­satge. Si la feina que els dos pas­tors que tenim a Santa Mar­ga­rida i els Mon­jos fan de forma dis­creta i silen­ci­osa l’hagués de fer l’admi­nis­tració pública, neces­si­taríem un munt d’ope­ra­ris per des­bros­sar i man­te­nir el sota­bosc i els espais flu­vi­als.

Jo crec que seria inas­su­mi­ble. En un país com el nos­tre és inas­su­mi­ble des de l’admi­nis­tració. Els ramats no tenen fes­tius ni diu­men­ges, i pas­tu­ren dia sí dia també... Quan acaba la verema entren a la vinya i per­me­ten que el pagès no hagi de llau­rar tant; en deter­mi­na­des èpoques, pas­sen per espais flu­vi­als, i hi ha moments que també arri­ben a entrar a pas­tu­rar al sota­bosc encara que no els és tan ren­di­ble.

Si no s’ha fet una des­bros­sada prèvia, el tipus de vege­tació que hi ha al sota­bosc és més lle­nyosa i al ramat no li acaba d’agra­dar i li costa més acce­dir-hi. Per això els pas­tors pre­fe­rei­xen anar per zones on la vege­tació és ten­dra i abun­dant, on les ove­lles tro­ben ali­ment saborós més fàcil­ment. De fet, les zones més lle­nyo­ses el més habi­tual és pas­tu­rar-les amb cabres. Per això, com a admi­nis­tració, hem de tenir molt clar que si volem que els pas­tors facin una feina de con­trol del sota­bosc, pot­ser els hem de pagar igual que paguem a una empresa de tre­balls silvícoles, igual que si volem tenir carn de pro­xi­mi­tat i de qua­li­tat hem de recu­pe­rar la idea dels escor­xa­dors muni­ci­pals o escor­xa­dors mòbils. Hem d’inten­tar ser cohe­rents amb el dis­curs de residu zero, men­jar de pro­xi­mi­tat i d’eli­mi­nació d’exter­na­li­tats. A Vila­franca del Penedès, l’escor­xa­dor és un cen­tre cul­tu­ral, i aquí, als Mon­jos, és el local de l’ADF. I està molt bé, però els dos pas­tors locals per poder ven­dre la carn han d’anar a Cas­tell­bis­bal, i això els com­plica la vida i els incre­menta els cos­tos.

Sí, es va fer una experiència pilot en el marc del pro­jecte Cli­no­mix de la UE, amb unes des­bros­sa­des prèvies en col·labo­ració amb la Fede­ració d’ADF del Penedès i el Gar­raf, i uns camps de pas­tura per com­ple­men­tar l’ali­men­tació del ramat. I des de la des­bros­sada ini­cial hi ha un ramat que hi va de forma regu­lar. En aquest cas, a través de la sub­venció del pro­jecte Cli­no­mix, s’ha pogut com­pen­sar la feina del pas­tor. Però un cop aca­bat el pro­jecte, si això es vol man­te­nir, s’hau­ria de bus­car la forma de com­pen­sar aquesta feina del pas­tor, ja que a ell no li és tan ren­di­ble.

Nooo... Seria molt difícil perquè els pas­tors ho saben per­fec­ta­ment i són els pri­mers interes­sats a man­te­nir els prats o les zones on saben que poden tro­bar ali­men­tació per al ramat, ja que la sobre­ex­plo­tació els aca­ba­ria fent mal. Per tant, ells matei­xos regu­len els seus ramats... Per això, els movi­ments trans­hu­mants tenen tant de sen­tit, tot i que actu­al­ment a Cata­lu­nya hi ha pocs ramats que facin recor­re­guts llargs. La majo­ria fan petits des­plaçaments en la seva àrea d’influència o fan des­plaçaments que s’ano­me­nen de trans­ter­mitància, per anar a un deter­mi­nat lloc on saben que tro­ba­ran uns recur­sos i un cop pas­tu­rada aque­lla zona tor­nen.

En aquest moment no, però un d’ells n’havia fet fins als anys noranta. De fet, va ser l’últim pas­tor trans­hu­mant del Penedès. Ana­ven cap a la vall del Pedra­forca per pas­sar l’estiu allà amb el ramat. Durant molts anys van por­tar el ramat a peu fins allà i els últims anys ja ho feien amb cami­ons... Pas­sa­ven l’estiu allà i després tor­na­ven a bai­xar. Durant el des­plaçament, els feien el men­jar i els el por­ta­ven... I, quan tot el tra­jecte es feia a peu, sobre­tot en els tra­jec­tes bus­ca­ven la com­pli­ci­tat de cases d’aco­llida per poder tan­car el ramat algu­nes nits i poder tenir drets d’abeu­rada i espais perquè els pas­tors pogues­sin des­can­sar. Això eren pac­tes de paraula entre famílies que pas­sa­ven de gene­ració en gene­ració... Sovint els dies que el ramat estava en aques­tes cases pas­tu­rava la finca o dei­xava excre­ments que els page­sos uti­lit­za­ven, després, per ado­bar els camps a canvi de l’aigua i el refugi que ofe­rien.

Sí, sí... Tot això amb la meca­nit­zació del camp es va per­dre bas­tant, però hi va haver una època en què els ramats que bai­xa­ven del Piri­neu cap al Penedès arri­ba­ven un cop aca­bada la verema i, en aquell moment, quan el cep per­dia el pàmpol, si hi havia herba a les vinyes, els ramats la podien apro­fi­tar i el pagès s’apro­fi­tava dels fems. Era una relació simbiòtica en què tot­hom hi sor­tia gua­nyant. I aquesta tra­dició que sem­blava molt antiga és fàcil­ment recu­pe­ra­ble, i al Penedès ja hi ha cellers que han començat a fer-ho.

Sí, el pro­jecte del camí rama­der de marina ha anat avançant amb els anys, però encara té molt camí per córrer. Però hi ha una cosa molt impor­tant, i és que va néixer amb la volun­tat de pro­moure la pro­tecció dels camins rama­ders inde­pen­dent­ment del lloc on esti­guin situ­ats. Al llarg d’aquests anys hi ha hagut altres ini­ci­a­ti­ves iguals, i n’estem molt con­tents, perquè volem que ens copiïn molts per poder pro­te­gir el màxim nom­bre de camins.

Si el ramat hi passa de forma con­ti­nu­ada tot­hom té assu­mit que allò és camí rama­der, però quan deixa de pas­sar-hi la gent se n’oblida, i mol­tes vega­des hi ha camins que es per­den perquè l’admi­nis­tració o els veïns no ho saben.

Evi­dent­ment, els ramats quan pas­tu­ren per aquests camins no dei­xen de dis­per­sar la bio­di­ver­si­tat. Pre­ci­sa­ment aquest ha estat un dels temes que s’han pre­sen­tat a la segona edició del Congrés de Trans­humància que s’ha cele­brat aquest mes d’octu­bre a Amposta. Volem que la gent pren­gui consciència que el ramat, amb el que menja i amb els excre­ments que va dei­xant al llarg del camí, va escam­pant lla­vors i ajuda a pro­moure la bio­di­ver­si­tat i a esten­dre la flora.

L’objec­tiu del pro­jecte és pro­moure una acti­vi­tat turística per eta­pes molt lli­gada al patri­moni mate­rial i imma­te­rial, i amb una volun­tat molt lli­gada al turisme cul­tu­ral, més rela­ci­o­nat amb experiències com el Camí de Sant Jaume o el Camí dels Bons Homes que no amb el sec­tor turístic tra­di­ci­o­nal. Per desen­vo­lu­par aquesta idea hi ha d’haver una inter­re­lació amb el sec­tor pri­vat –les cases de turisme rural, els res­tau­rants, les empre­ses de llo­guer de bici­cle­tes, etc.– i bus­car totes les com­pli­ci­tats necessàries per fer el camí per eta­pes. El més impor­tant és que el camí sigui d’ús rama­der i, de forma com­ple­mentària que tin­gui un ús turístic. En aquest cas, el turisme ha de ser una acti­vi­tat sos­te­ni­ble en el sen­tit que no inter­fe­reixi l’acti­vi­tat prin­ci­pal i es basi en una experiència en què el patri­moni pai­satgístic i cul­tu­ral tin­gui un pes impor­tant.