“Per sort, no hi ha líder en la revolució a l’Iran”

La idea que l’educació i la formació són molt importants. És un dels principis de la fe bahá’í. Deia a les companyes de cel·la que l’única manera de no tornar-se boges per la injustícia d’estar empresonades és tenir la ment estimulada, i això s’aconsegueix amb l’aprenentatge. La van detenir el 30 de juliol i està en aïllament. La setmana passada va sortir la condemna: deu anys més de presó.

La fe bahá’í és molt revolucionària en el context en què neix, al segle XIX. Hi ha una discriminació positiva envers la formació i l’educació de les nenes en una família. Si no tens recursos econòmics per donar educació als fills, has de prioritzar l’educació de la filla. Un altre principi és que no calen intermediaris per parlar amb Déu; no calen sacerdots ni caps religiosos. Per tant, qui es va sentir amenaçat? El clergat musulmà de l’Iran.

Exacte. Imagina’t que algú a Roma digués que el Vaticà no hauria d’existir. Qui en seria el primer opositor? La cúria. La fe bahá’í advoca per la justícia social i la formació, i la missió de la religió és transformar espiritualment i socialment les persones. No ha de tenir una funció política. També diu que la religió ha d’estar d’acord amb la ciència, perquè amb l’absència de ciència la religió esdevé fanatisme i, amb l’absència de religió, la societat és materialista. Entre altres principis, hi ha que la presa de decisions s’ha de fer mitjançant consulta i que l’elecció de la majoria preval, tenint en compte, però, els drets de la minoria.

És una mentida. Es va dir per desviar l’atenció en uns dies que hi havia moltes condemnes de mort de molts detinguts, i va ser vergonyós, perquè el portaveu del poder judicial va dir que continuarà vetllant per l’ordre a la via pública. És com dir “bé, no hi haurà «policia de la moral», però continuarem observant tots els moviments i oprimint”. És una mentida per emocionar els occidentals, perquè Occident es va fixar molt en la figura de la “policia de la moral” en lloc de fixar-se en la causa i la raó principal, que és el règim, amb les seves lleis i institucions. Els mitjans occidentals es van fer molt de ressò d’aquestes patrulles. A l’estranger s’ha fomentat aquest tipus de propaganda, que en el fons és favorable al règim.

D’una banda, l’Iran ha estat expulsat de la Comissió per l’Estatus Jurídic i Social de la Dona de les Nacions Unides. És una fita. Es dona un missatge molt clar a la República Islàmica de l’Iran i també al món que les accions d’un govern contra el seu poble tenen conseqüències. Un fet que ha contribuït a l’expulsió de l’Iran ha estat una declaració escrita per una sèrie de dones activistes des de la presó. D’altra banda, a l’Iran la repressió és brutal. Hi ha 18.242 detinguts, moltes dones violades a les presons, moltes desaparegudes i assassinades amb deformació de la cara o extirpació d’òrgans del seu cos, activistes malalts de càncer sense tractament, com Arash Sadeghi... La situació és dramàtica, però continuen sortint als carrers i lluitant. En el grup que afronta la pena capital, hi ha tres menors. També el cas d’un matrimoni, Hamid i Farzaneh Garehasanlu, que circulava per la zona on va morir un agent; és una parella molt coneguda a l’Iran per la seva activitat filantròpica. A ella l’han condemnat a 25 anys d’exili i a ell, a la pena de mort.

Tots els premis i reconeixements són benvinguts i d’agrair, perquè són un missatge de suport. El més important és que el món ha vist com la revolució, impulsada per les dones i amb l’ajut dels homes, genera un canvi en la mentalitat d’activistes d’arreu. Quan parlem de drets universals, el missatge és universal.

La comunitat bahá’í a l’Iran ha mantingut la unitat i ha buscat la manera de fer front a la dificultat creant un institut de formació superior per als joves privats d’educació. Tot el que passa a l’Iran pot servir de reflex. És un país amb una gran diversitat ètnica, lingüística i religiosa. Com ho fas, com a estat, perquè cadascú tingui la llibertat i la capacitat per desenvolupar-se? No només llibertat per viure. Has de fer accions que predisposin al desenvolupament i al creixement de la cultura, la llengua i la literatura pròpies. Si un estat no ho dona, l’ànima humana, que és creativa, busca una sortida per a aquest desenvolupament. El Kurdistan és un exemple de resiliència amb el qual els catalans us sentiu molt identificats. Molts kurds també venen a Catalunya perquè es veuen reflectits en la vostra lluita. Són pobles que busquen la manera d’emergir. Penso que no té a veure amb les ètnies, que és el discurs que preval entre alguns sociòlegs, sinó amb l’ànima humana i la seva creativitat. Per això algú dins la presó és capaç d’escriure poemes i inspirar milers de persones. Quan algú et reprimeix, durant un temps li tindràs por, però al final et neix alguna cosa a dins que fa que t’hi rebel·lis.

Observen. Els governs no van de bracet amb els pobles. Per què Espanya no pressiona obertament l’Iran? Què ha passat amb Santiago Sánchez? És un ciutadà espanyol i és un cas clar de desaparició forçosa. És un delicte internacional. Per què no fan res? Hi ha projectes pendents, com el tractat nuclear, i la por de fer res que vagi en contra d’un aliat clar de Rússia. Hi ha contractes molt importants. L’Iran és un dels països amb més reserves de gas natural. Si no pares els peus a un minigegant, creix. L’Iran ha crescut i per això és tan poderós el que han fet les iranianes. Les societats occidentals, però, tenen l’oportunitat de veure com la diversitat que hi ha a l’Iran s’ha unit contra l’opressor. Fins fa quatre dies, quan un kurd deia alguna cosa, els de la capital li recriminaven que fos independentista. Ara, als carrers, kurds, turcs, balutxis... van tots a l’una contra l’enemic comú. Després veurem què hem de fer en el següent esglaó de la democràcia. Primer, cal treure’s de sobre qui ens vol uniformitzar.

Tenen molts simpatitzants, els monàrquics iranians. El discurs del fill del xa és molt demòcrata. Diu que l’Iran ha de decidir quin tipus d’estructura política vol tenir: una república o una monarquia parlamentària. Sempre ha fet el mateix discurs. No l’ha canviat. Per sort, a l’Iran no hi ha un líder. A Sud-àfrica hi havia un Mandela; a l’Índia, Gandhi, o Václav Havel al seu moment. Som un país que ve d’una monarquia que ha oprimit. Tenia un servei secret temible. L’Iran és una societat molt danyada per les figures individuals que poden arribar a ser autoritàries. Khomeini, per exemple. Mahsa Amini es va convertir en un símbol que inspira i, com a tal, provoca terror al règim, perquè és dona amb el suport dels homes iranians, i alhora d’abast mundial.

Per fer la revolució no només s’ha de ser valent, sinó arribar a la paràlisi econòmica, perquè és quan es creen estructures paral·leles, d’estat. Hi ha molta feina que es fa a l’Iran i no la fan els activistes, escriptors, cineastes i filòsofs, perquè estan a la presó. Als ulls de la societat, els interessants estan invisibilitzats i les persones per les quals ningú apostava lideren el procés. Qui són? Les dones, les adolescents. Les dones a l’Iran ara han agafat la cadira per seure a la taula de la vida política del país. Penso que quan les dones ocupin aquests espais de lideratge, no contaminades per la imatge que tenen els homes d’elles, quan s’apropiïn del seu discurs, el món canviarà.