“No hi serem a temps”

Ja fa unes set­ma­nes que en Pere Soler i els ger­mans dor­men poc i van de bòlit pen­dents de la salut de la mare, que ha anat empit­jo­rant fins que ha cal­gut ingres­sar-la a la planta de sub­a­guts del cen­tre hos­pi­ta­lari Pere Vir­gili. “Hi ha mol­tes coses que no fun­ci­o­nen en temes de dependència i salut i et tro­bes abso­lu­ta­ment des­em­pa­rat”, es lamenta aquest veí de Premià de Mar, que ha vis­cut de pri­mera mà el com­plex cir­cuit de la dependència en què els pro­ce­di­ments i la burocràcia per sol·lici­tar ser­veis, reco­ne­guts per la llei, es con­ver­teix en un “des­propòsit” pels temps d’espera que no tenen les per­so­nes usuàries, com ara la seva mare, que amb les com­pli­ca­ci­ons de l’edat ha fet una dava­llada i ha per­dut auto­no­mia i mobi­li­tat.

“El pit­jor és que ens temem que no hi serem a temps i el ser­vei arri­barà tard”, explica en Pere, que fa vuit mesos que mira d’acla­rir el motiu del retard en el pro­ce­di­ment de la valo­ració un cop reco­ne­guda la revisió del grau III de dependència de la mare. “No es mou res i et dene­guen rei­te­ra­da­ment la cita al·legant que l’expe­di­ent està en llista d’espera”, lamenta davant la res­posta dels Ser­veis Soci­als del dis­tricte d’Horta, a Bar­ce­lona, on els pro­fes­si­o­nals l’hau­ran de citar per fer el pro­grama indi­vi­dual d’assistència, el PIA, que dona lloc als ser­veis i pres­ta­ci­ons de la dependència.

Els pro­fes­si­o­nals fan ser­vir el barem de valo­ració de la dependència (BVD) per deter­mi­nar les dife­rents situ­a­ci­ons: mode­rada, severa i gran. El barem esta­bleix el cri­teri valo­rant el grau d’auto­no­mia de les per­so­nes i la seva capa­ci­tat per rea­lit­zar les acti­vi­tats bàsiques de la vida diària. La valo­ració té en compte tant els infor­mes rela­tius a la salut de la per­sona com l’entorn en què viu, i la pun­tu­ació del grau i el nivell de dependència es basa en les tas­ques bàsiques de la vida diària que la per­sona no pot dur a terme tota sola.

Soler reclama més atenció a les famílies davant uns pro­ce­di­ments que s’alen­tei­xen exces­si­va­ment. En el seu cas, amb més motiu, perquè la pri­mera sol·lici­tud de la revisió del grau II, que la mare ja tenia reco­ne­gut, es remunta a l’abril del 2021 i l’admi­nis­tració el va deses­ti­mar i ell va recórrer perquè li aca­bes­sin donant la raó i li reco­ne­gues­sin, amb caràcter retro­ac­tiu. Recorda que des d’aquesta pri­mera reso­lució, que no es va adme­tre per un error, han pas­sat divuit mesos. Ales­ho­res, davant el silenci admi­nis­tra­tiu pel recurs, ja va pre­sen­tar una queixa al Síndic de Greu­ges, i ho ha tor­nat a fer quan va tenir la reso­lució. En aquest cas, per denun­ciar la manca d’atenció dels Ser­veis Soci­als i pel retard a l’hora de fer la valo­ració. Un cop s’ha reco­ne­gut la situ­ació de dependència, per resol­dre quins dels ajuts i ser­veis pre­vis­tos s’ajus­ten millor a les neces­si­tats de la per­sona amb dependència, els Ser­veis Soci­als públics dis­se­nyen el pro­grama indi­vi­dual d’atenció (PIA). La durada màxima del procés d’ela­bo­ració del PIA són tres mesos des de la data de la reso­lució del grau i el nivell. L’apli­cació del PIA cor­res­pon a cada ajun­ta­ment. “El retard és espec­ta­cu­lar i ningú t’explica res, només el que he pogut saber pel síndic”, diu després de saber que al març es van apro­var i trans­fe­rir als Ser­veis Soci­als d’Horta les par­ti­des econòmiques per aten­dre el canvi de valo­ració dels PIA. Tot i la medi­ació del síndic no és gaire opti­mista després d’espe­rar mig any la reunió que es fa amb la família i l’afec­tat per veure les seves neces­si­tats. “Els mesos van pas­sant i no tens cap tru­cada, és des­es­pe­rant”, lamenta indig­nat pel que con­si­dera un “mal­trac­ta­ment al ciu­tadà” que el va por­tar a final d’any a regis­trar una queixa a Drets Soci­als, de la qual no ha obtin­gut res­posta. “Se’ns ignora, s’incom­plei­xen ter­mi­nis, dene­guen la cita prèvia, alguna cosa està fallant”.

En Pere explica que la mare, que té 92 anys, està en un estat molt deli­cat i sense mobi­li­tat perquè la cui­da­dora pugui con­ti­nuar ofe­rint el ser­vei que feia fins ara. “Ens agra­da­ria que pogués tenir una residència on estigués ben cui­dada i atesa”, diu el fill, que s’ha encar­re­gat de la tra­mi­tació de la dependència, que con­si­dera tot un repte per les “hores de dedi­cació” i els conei­xe­ments de l’entorn digi­tal.

En aquests mesos que la família fa que està espe­rant per aspi­rar a una plaça resi­den­cial per a la mare s’han hagut d’espa­vi­lar a casa per bus­car una per­sona que pogués cui­dar-la les 24 hores del dia, de dilluns a diven­dres. “No podíem pagar més hores”, reco­neix, i per això entre els tres ger­mans van deci­dir cobrir ells matei­xos les hores dels caps de set­mana per com­ple­tar l’atenció de la cui­da­dora deri­vada dels Ser­veis Soci­als, que en el cas d’un grau II, “es limita” a 7 hores a la set­mana. Aquesta atenció al domi­cili, però, la dei­xen de per­ce­bre cada cop que la mare ingressa a l’hos­pi­tal “quan li cal tenir algú al seu cos­tat”. Per en Pere l’espera s’està fent massa llarga i dubta que el ser­vei, que té reco­ne­gut, l’acabi rebent.