Butxaca escurada, renúncia a la intimitat

Habitació de 3,5 m x 5 m al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. Poca llum. La porta no es pot obrir de bat a bat perquè topa amb el bressol d'un bebè. A l'esquerra, un llit de matrimoni ajustat al mil·límetre amb la paret que deixa l'espai just per accedir a una llitera. El llit superior fa les funcions de magatzem de joguines. Hi dormen dues dones bolivianes i les seves respectives filles, de set anys i vuit mesos. És l'habitació gran d'un pis que no arriba als 60m2, en què també viuen un matrimoni peruà i un jove romanès.

Amb un sou de 600 euros, la Julia creu que encara ha fet sort de poder compartir habitació amb la Paula. Amb un sou de 600 euros i la gran despesa d'una guarderia per al seu bebè, paga 190 euros per totes dues. "Fa un any i mig que vaig arribar a Barcelona, no tinc papers i amb una filla tan petita trobar un pis era un miracle. No pensava que hauria de compartir fins i tot habitació, però les coses van com van. És trist, però encara gràcies", explica la Julia, de 35 anys. Ha hagut de renunciar a "la intimitat, l'espai propi i certes comoditats que podia tenir al meu país, on vivia a casa dels meus germans". En contrapartida, es consola, ha establert una gran complicitat amb la propietària: "la Paula i jo tenim horaris diferents i ens combinem per cuidar les nenes, fer la compra i netejar. Així no em sento tan sola i desemparada".

El pis, però, no és de lloguer. És propietat de la Paula, que fa uns anys el va adquirir amb una quota d'hipoteca de 800 euros. Des del primer dia va rellogar una habitació perquè amb un sou de 700 euros i una filla no podia pagar-ho.

Conviure amb desconeguts
Després, l'increment del preu del diner li va anar disparant la quota fins als 1.200 euros actuals, una situació que la va conduir a rellogar l'altra habitació i fins i tot a compartir la seva. El somni de tenir un pis propi amb la seva filla de set anys s'ha convertit en la crua realitat de tenir cinc desconeguts a casa, dos dels quals dormen amb ella. "De vegades et sents molt angoixada, et falta espai i no tens cap mena d'intimitat en la teva pròpia casa", reconeix la Paula. D'altra banda, quan el bebè de la Julia plora a mitja nit, no té més remei que sortir al menjador i esperar que es calmi, per no molestar les dues companyes d'habitació. Compartir una petita cuina, un lavabo i un menjador de dimensions reduïdes requereix "diàleg i organització com si fóssim una família de veritat", assegura la Julia. De moment, ho aconsegueixen.

La vida en aquest pis de l'Hospitalet no és pas una excepció. Els coneguts de la Paula i la Julia també han de compartir habitació, no sempre en bones condicions, perquè "sent immigrants sense papers no podem llogar nosaltres mateixos, l'administració no ens ajuda en res i els lloguers, que no baixen dels 700 euros, tampoc no els podríem pagar perquè el nostre sou és inferior", explica la Julia. Segons l'INE, un 47% dels immigrants extracomunitaris que resideixen a l'Estat espanyol viuen en una situació de sotsarrendament, mentre que un 30% viuen en un habitatge de lloguer i un 13% han pogut comprar un habitatge.

Il·legal però freqüent
Rellogar habitacions a persones que no apareixen com a llogateres en el contracte d'arrendament del pis és una pràctica il·legal, que pot derivar en delicte d'estafa si es demostra que el llogater titular n'està obtenint un rendiment econòmic. Però rellogar una habitació a un preu normal, sense abusos, és una pràctica molt freqüent a les grans ciutats, impulsada pel trànsit de persones que només passen una temporada a la ciutat per qüestions professionals o per estudis, cosa que obligaria a modificar el contracte d'arrendament en diverses ocasions.

La Valentina, una italiana de 29 anys que es va instal·lar a Barcelona ara fa cinc anys, comparteix un pis de quatre habitacions amb dos companys més, i relloguen l'habitació que els sobra a estudiants i treballadors que només estan de pas a la ciutat. "El contracte està a nom d'una persona només, i paguem entre tots uns 800 euros de lloguer. Per això, l'habitació petita que ens sobra la relloguem al mateix preu que paguem nosaltres, 200 euros. Encara que volguéssim no en podríem treure més; és molt petita, tot just hi ha un llit, un petit escriptori i un armari", explica la Valentina. De fet, troba que els preus del lloguer a Barcelona no són ni de bon tros cars si es comparen amb els de ciutats italianes com Bolonya, on una habitació en un pis d'estudiants costa entre 450 i 500 euros. Tant la Valentina com els seus companys mai s'havien plantejat que poguessin estar fent una pràctica il·legal.

El cas de l'Erika, una colombiana de 30 anys, és similar. Després d'acabar una relació de parella ha hagut de buscar un pis de lloguer. Una amiga en tenia un de llogat amb una renda antiga de 600 euros i li ha cedit temporalment el pis mentre ella és fora. I l'Erika ha rellogat una habitació a una noia per 350 euros, amb les despeses incloses. "No en faig negoci, realment és per pagar el 50% del cost total, perquè amb un sou de 1.000 euros no em puc permetre viure sola". És la primera vegada que l'Erika comparteix pis: "Vaig posar un anunci a internet i em va trucar molta gent. Al final vaig triar en funció de la primera impressió que em va causar la noia, però de moment només fa un mes que compartim pis i no sé com anirà". Quan la seva amiga torni a necessitar el pis, l'Erika té clar que no podrà accedir a un lloguer ella sola i que "hauré de buscar només una habitació".

Més enllà de rellogar una habitació a un estudiant o un treballador temporal per repartir els costos del lloguer, hi ha qui en fa un veritable negoci. És el cas de la Paloma, que sap que comet una il·legalitat i que algun dia pot tenir problemes, motiu pel qual no vol que es fotografiï el seu pis. "Tothom ho fa i no crec que estigui cometent un delicte, simplement miro d'estalviar diners i viure millor, per poder tenir el meu pis algun dia i no haver de compartir amb desconeguts. Fa deu anys que em vaig instal·lar a Barcelona i sóc un exemple típic en la descripció del mercat de lloguer", assegura. Té llogat un pis al Poblenou al seu nom, que li costa 720 euros mensuals.

I es pot dir que pràcticament viu de franc. Lloga dues de les tres habitacions a joves estrangeres "que no els importa que això no sigui legal, perquè troben que 350 o 400 euros és un preu molt raonable comparat amb el dels seus països". Així, si aconsegueix cobrar aquesta tarifa màxima, ella acaba pagant entre 0 i 20 euros del lloguer. La Paloma diu que en general, els llogaters no pregunten quin és el preu total del lloguer ni s'interessen per veure el contracte, que "simplement volen tenir una habitació en condicions i uns espais compartits nets i confortables. No es plantegen si els estafes o no".