Societat

FRANCESC TORRALBA

TEÒLEG I FILÒSOF

“La façana de la Glòria de la Sagrada Família no la pot fer un sol artista”

La façana de la Glòria de la Sagrada Família té per objectiu respondre la pregunta: què podem esperar després de la mort?
S’hi entrarà per una esplanada per sobre del carrer Mallorca i s’hi veuran, en tres nivells, el cel, el purgatori i l’infern
Ara, tenim la façana del Naixement, feta per Gaudí, i la de la Passió, de Subirachs. La de la Glòria serà la principal i més gran

El teòleg i filòsof Francesc Torralba, a qui fa poc el papa Francesc va nomenar membre del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació, és membre de la junta constructora de la Sagrada Família. Acaba de publicar La façana de la Glòria de la Sagrada Família. Fonts espirituals i teològiques de l’escatologia d’Antoni Gaudí (Ateneu Sant Pacià, AUSP), en què recull les idees principals de la seva tesi doctoral sobre l’estudi teològic de la façana de la Glòria a partir de les indicacions de Gaudí. Perquè la façana de la Glòria, la que es veurà des del carrer Mallorca, encara s’ha de fer.

Quina és aquesta façana?
La principal. Ara, tenim la façana del Naixement, que va fer Antoni Gaudí; però, de fet, només va veure acabada una torre, la de Sant Bernabé, perquè, el juny del 1926, va morir atropellat per un tramvia. Després, tenim la façana de la Passió, a l’altra banda, que és la que va fer Josep Maria Subirachs. Les dues són patrimoni de la humanitat de la Unesco. Però encara falta la principal, que és la que dona al carrer Mallorca i que ha de ser la més gran i en què Gaudí volia sintetitzar, com en una mena d’exposició molt plàstica, què és allò que podem esperar després de la mort. A mi em va fascinar veure com serà aquesta façana i com la va idear Gaudí. Per això en vaig fer la tesi doctoral en història de l’art que vaig defensar ara fa poc més d’un any.
Quan s’ha de començar a fer la façana?
No ho sé, perquè és decisió de la junta constructora de la Sagrada Família, però és clar que la idea originària d’acabar-la el 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí, està descartada. Sí que sé que es farà segons la idea original d’Antoni Gaudí, expressada principalment en els quatre àlbums del temple –un del 1914, un altre del 1917, un tercer dels anys 1922-1925 i un darrer del 1929– que van escriure els seus secretaris i que contenen el dibuix de la façana, la descripció escrita i tota la disposició de tots els grups escultòrics i el sentit i la raó de ser d’aquesta façana. Afortunadament, tenim textos que expliquen com ha de ser, i tenim també els intèrprets deixebles de Gaudí, perquè ell pràcticament no va escriure. Era àgraf; per tant, dibuixava i explicava als seus deixebles com volia que fos aquesta façana. Aquests, que després van agafar el lideratge de la construcció, sí que van deixar escrit què els havia dit Gaudí. Tot això ens permet imaginar i pautar com serà aquesta façana de la Glòria.
I com serà?
Immensa, majestuosa, molt lluminosa i difícilment la podrà fer un sol artista. Així com la façana de la Passió sí que la va poder fer un sol artista, Subirachs, que hi va dedicar els últims anys de la seva vida esculpint les escenes de la Passió tal com estan revelades en l’Evangeli, aquí, i atesa la magnitud, jo diria que és temerari pensar que ho pot fer una sola persona. Serà decisió de la junta, però crec que la feina s’haurà de distribuir a diferents artistes que vagin fent aquests grups escultòrics. Però a mi el que m’interessava era descriure la finalitat, el contingut i el perquè d’aquesta façana.
I?
La façana de la Glòria té per objectiu respondre la pregunta: què podem esperar després de la mort? Naturalment, des de la visió cosmocristiana d’un home que va morir en el segle XX, el 1926, molt abans del Concili Vaticà II. El primer que et trobaràs quan entris a la façana seran tombes al terra, sepulcres, que et recordaran que tots hem de morir. Entraràs per una esplanada per sobre del carrer Mallorca i s’hi veuran representats, en tres nivells, el cel, el purgatori i l’infern; el que hi ha després de la mort segons el catolicisme.
El cel ocuparà més espai que el purgatori i l’infern?
I tant! El gros principal de la façana és el cel, la vida a la glòria: cossos festius, somrients, com un gran banquet celestial. Hi ha d’haver molts sants i beats perquè el cel, per Gaudí, és el lloc on fruïm. Per tant, ha de ser un lloc de gaudi.
Després, el purgatori.
Un lloc de transició on hi ha aquelles persones que encara no han purificat tot el seu mal i aquí tenen ocasió de fer-ho. Gaudí creia fermament en el purgatori; era un home profundament catòlic. I després, a sota de l’esplanada del carrer Mallorca, hi ha haurà el fris de l’infern, on hi ha la pèrdua de la dignitat, el naufragi vital, l’ofec, la desesperació.
I com es representarà?
Aquesta és la clau, perquè Gaudí volia que aquesta façana fes pensar a les persones sobre el que poden esperar i, a la vegada, sobre què han de fer per merèixer el cel. Per tant, escatologia d’una banda i, d’una altra, una descripció de les virtuts que has de cultivar, les obres de misericòrdia que has de fer, el que has de pregar... per poder anar al cel. En canvi, a baix, hi ha els set pecats capitals, des de la supèrbia a la mandra. El ciutadà, quan passi l’esplanada, no veurà l’infern a primer cop d’ull, veurà la vida a la glòria, perquè l’infern quedarà a sota. Per poder veure’l, hem imaginat unes claraboies que permetin veure la representació d’aquest espai fosc, claustrofòbic.
La façana, naturalment, es veurà des de fora el carrer. Les escultures hauran de ser immenses?
Immenses. Seran molt grans. Estem parlant que Gaudí, i això ja ho va fer a les altres dues façanes, té una finalitat molt pedagògica, catequètica: vol donar a conèixer al poble les veritats del cristianisme. El naixement de Jesús en una façana, la Passió en una altra i, en la de la Glòria, vol fer una espècie de retaule perquè la gent vegi què li espera, segons la teologia cristiana, en el més enllà. Com que té aquesta finalitat divulgativa, pensada també per a la gent que no entri al temple i el miri des de fora, hi haurà moltes escultures, però també moltes paraules; per exemple, hi ha tota una descripció de les obres de misericòrdia (donar menjar al qui té gana, ensenyar al qui no sap...). El que volia era dir què has de fer per anar al cel, que depèn de com visquis i facis servir al teva lliberat.
Estant en el segle XXI, les idees de Gaudí no es podien haver interpretat en clau dels temps que vivim?
Nosaltres hem de ser fidels a Gaudí. Però, d’altra banda, Gaudí deia que tenia clar que el temple s’havia d’adaptar als temps. No volia un lloc anacrònic, on la gent digués: “Això no té res a veure amb la societat en què visc!” Per això tenim un gran repte, perquè, per exemple, com representem l’infern perquè no sembli ridícul, carrincló, un dibuix dels Pastorets de Folch i Torres? El repte és conjugar la fidelitat a Gaudí, el pare de la Sagrada Família –a què cada any venen milers i milers de persones a veure el que Gaudí va fer–, però fer una obra que estigui al dia.
I com es farà això?
Haurà de ser una tasca de diàleg entre els artistes i els teòlegs. El diàleg és bàsic perquè l’artista és el creatiu i el que dirà com creu que s’ha de representar l’infern, el purgatori i el cel. Tampoc es pot fer un cel carrincló amb figures que semblin un parc temàtic. Gaudí ja va dir que ell no acabaria la Sagrada Família i que hauria de comptar amb la creativitat d’artistes i arquitectes de futur, i això ha estat Subirachs. Li agradaria a Antoni Gaudí la façana de la Passió? No ho sabrem mai. A mi em fascina. El que sí és veritat és que Subirachs –que, ep!, era agnòstic però va estudiar molt els evangelis– parteix d’un esbós que va fer Gaudí, el 1911 a Puigcerdà, on s’estava recuperant d’unes febres de Malta. Ara, no puc dir com serà l’infern de la façana de la Glòria; el que no ha de ser és ridícul. A veure què proposen els artistes.
Heu pensat en algun artista?
De moment, no s’ha pensat cap nom. Estic en la comissió teològica, que és la que ha de dir quins símbols hi ha, quin és el sentit que té l’obra, què ha de representar la façana... Però, després, hi ha una comissió artística, i és possible que aquesta hagi de convocar un concurs internacional per trobar els artistes que tirin endavant el projecte, o bé pensar en figures molt rellevants en l’àmbit internacional. Estem parlant d’un dels monuments més importants del món, el que genera més visites i que alguns qualifiquen com el més bell i excepcional del món.
El papa l’ha nomenat membre del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació.
Abans, hi havia el Pontifici Consell de la Cultura, de què jo era consultor des del 2011 i al capdavant del qual hi havia el cardenal Giancarlo Ravasi, que va ser a Barcelona quan l’arquebisbat, en què encara hi havia el cardenal Sistach, va organitzar, atenent a una idea de Benet XVI, l’Atri dels Gentils, un diàleg entre creients i no creients. Què ha passat? Que [en la reforma de la cúria vaticana que es va aprovar l’any passat] el papa ha unificat en un sol dicasteri les competències d’aquest consell amb les de la Congregació per a l’Educació Catòlica, molt més gran, perquè és on hi ha tot el que fa referència a les universitats catòliques pontifícies del món i les escoles cristianes. En aquest nou dicasteri, només som dos laics.
Al capdavant qui hi ha?
El nou prefecte és José Tolentino de Mendoça, un gran poeta i escriptor portuguès que, fa molt poc, el papa va nomenar cardenal. L’editorial Fragmenta ha publicat diverses obres seves en català: Vers una espiritualitat dels sentits (2016), Petita teologia de la lentitud (2017) i El petit camí de les grans preguntes (2020). Ara, té el gran repte d’unir els dos dicasteris, atendre aquestes dues branques i, sobretot, començar a generar discurs i documents. Aviat, ens convocarà per dir-nos quins treballs vol iniciar.
A què atribueix la seva elecció?
Es valora que, especialment que a Catalunya, hi ha un clima de diàleg entre creients i no creients, entre institucions clarament catòliques i institucions públiques, i que no fem capelletes o cercles tancats. El papa critica molt el que anomena “les bombolles”, que, justament, aquí no hi són perquè hi ha molts camps d’intersecció. El cardenal Ravasi sempre ho va fer i l’Atri dels Gentils, que dèiem abans, en va ser un exemple. Es va fer aquí a Barcelona. A Madrid, no es va poder fer perquè ho va impedir Rouco Varela. Què va passar? Que l’Atri dels Gentils va possibilitar que al MNAC, per exemple, Rovira Belloso i Rafael Argullol i altres intel·lectuals que creuen i que no creuen en Déu van coincidir a parlar, per exemple, de l’art i de la bellesa. El papa valora aquest entorn que hi ha a Catalunya de diàleg (de dialogar amb la gent que no pensa com nosaltres), que no és el que hi ha en altres llocs de l’Estat. Crec que aquesta manera de fer no s’ha de perdre i crec que no es perdrà, perquè aquí, i malgrat les diferències que tenim, parlem civilitzadament. De fet, part de la meva obra va per aquí. Tinc un llibre escrit amb Vicenç Villatoro, que es diu Amb Déu o sense, unes cartes creuades entre un creient, que soc jo, i un agnòstic, que és Villatoro.
Francesc està apostant fort pels laics.
Aquest papa vol fer dues operacions que han de ser clau. A veure si la podrà acabar de fer, perquè és gran i té molta oposició. Una és donar relleu al talent de la dona en l’Església. Que, per primera vegada, les dones puguin votar en un sínode és un gran pas. L’altra operació en què està embarcat són els laics. Perquè què és la majoria de l’Església? Quan vas a les parròquies, qui hi ha? Dones i laics! Si en els òrgans de prendre decisions no hi ha ni dones ni laics, és injust. Per això ell ara vol treballar per la corresponsabilització dels laics i pel reconeixement femení dins l’Església. Al meu entendre, és molt necessari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.