Collboni, el mig gironí
La família de l’alcalde de Barcelona es va instal·lar a la vall de Camprodon a principis del segle XX per la feina del besavi en una central elèctrica
La famosa pastisseria du el nom del batlle, però no són parents
Des del 17 de juny passat, el nom de la ciutat de Barcelona va associat a la imatge del nou alcalde, Jaume Collboni. Cada vegada que ell aparegui en públic, portarà implícit en l’imaginari col·lectiu la representació de la ciutat que dirigeix i on va néixer. Almenys durant els pròxims quatre anys, dir Collboni voldrà dir Barcelona.
I serà així encara que aquest polític que es reivindica com “un noi del Baix Guinardó” –un espai genuïnament barceloní allà on la part baixa del districte d’Horta es fon, a l’altura de l’hospital de Sant Pau, amb la part alta de l’Eixample– té una bona part dels seus orígens a les comarques de Girona.
La cosa té un cert misteri, o malentès, perquè si bé Jaume Collboni diu que una part de la seva família prové de la vall de Camprodon i una altra part de Palamós –amb més precisió, de la centenària pastisseria Collboni del carrer Major–, només la primera part és certa. Efectivament, l’alcalde Collboni és, només, mig gironí.
L’origen i la causa de tot plegat cal trobar-los en la decisió de l’empresa Brutau d’anar a construir a la vall de Camprodon una central elèctrica. Era el principi del segle XX i per dirigir les instal·lacions generadores d’energia es va contractar Jaume Collboni Pericas, que s’hi va traslladar a viure des d’Anglès, municipi on es creu que tenia fixada la seva residència.
Aquest origen selvatà de Collboni Pericas consta en un petit escrit d’una postal que encara conserva la família a la caixa dels records. El signant del text es refereix a ell mateix com a “oriundo d’Anglès”. El fet és, però, que el besavi Collboni va passar la major part dels anys de la seva vida a Vilallonga de Ter, als afores de la qual hi ha la central Brutau. Com totes les minicentrals de muntanya, la instal·lació genera energia gràcies a la força de l’aigua que li arriba amb un salt de quasi 200 metres de desnivell.
El centraler Collboni es va casar amb Rafaela Gimeno Espeita, que va morir el 1954, setze anys abans que morís el seu espòs. La parella va tenir cinc fills: Salvador, Santiago, Mercè, Aurèlia i Enric, i a la vegada tots van tenir descendència.
L’ofici de Collboni Pericas va marcar les carreres professionals a la família i, a partir del 1945, amb la fundació del negoci Electricitat Collboni, a Camprodon, per part de l’Enric, el nom de la família ripollesa va quedar lligat per sempre més a aquest sector. Hi ha poques persones a Camprodon que en els últims tres quarts de segle no hagin hagut de requerir el servei d’un Collboni per a la compra d’una bombeta o un electrodomèstic o la realització d’una instal·lació elèctrica o de telecomunicacions a casa, al negoci o allà on sigui.
El fill Salvador va anar a fer l’ofici d’electricista a Sabadell i en Santiago va ser el responsable del departament elèctric a la planta sucrera d’Aranda de Duero, a Burgos, on va anar a viure i treballar. Fill d’en Santiago va néixer un Jaime, enginyer que va treballar a Madrid i a Barcelona, i, un cop a la capital catalana, va tenir dos fills, un dels quals, Jaume, primer va optar pel sindicalisme; després, per la política, i ara és l’alcalde de la ciutat.
Xavier Collboni és l’actual responsable del negoci d’electricitat de Camprodon. És fill d’Enric Collboni i, per tant, cosí germà del pare de l’alcalde. En Xavier explica que el polític ha mantingut la relació amb la branca familiar ripollesa. “Vam fer un dinar amb l’alcalde i el seu pare a Beget, fa un temps, i fa mig any tots els cosins ens vam trobar a Llavaneres”, explica en Xavier, que no amaga la satisfacció pel fet que un parent tan pròxim hagi posat el nom familiar a un càrrec tan important.
El fil pastisser
Fins aquí el vincle de l’alcalde de Barcelona amb Girona, perquè, tot i que ell diu que és parent de la pastisseria Collboni de Palamós, això no és així. Montse Ponsa, propietària de l’establiment, recorda: “Quan la mare encara vivia, un dia va venir en Collboni amb la parella i vam estar mirant, i parlant, i vam deduir que no hi ha parentiu.”
La mateixa experiència la va tenir Xavier Collboni, del negoci d’electricitat de Camprodon, que un dia voltant per la platja va descobrir la pastisseria. “Hi vam entrar, però va resultar que no som família”, explica.
Jaume Collboni acaba d’estrenar càrrec, mentre que la pastisseria de Palamós viu aquest estiu els últims dies d’existència després d’endolcir la vida als palamosins des del 1888. “Al setembre tanquem; ningú vol seguir el negoci”, diu la Montse amb un deix de recança.