Societat

El bou no era d’or, era la porta de l’infern

El cementiri jueu de Montjuïc va ser font de supersticions, ja que segons deien per allà Satanàs sortia a temptar el món

Tot i que a Girona es va escriure un dels capítols bàsics de la mística jueva i la seva escola cabalística va obtenir prestigi i influència universals, l’estigma d’haver matat Crist va perseguir una comunitat que quan el 1492 va ser expulsada pels Reis Catòlics va marxar amb la fama d’haver deixat amagat un gran tresor a la muntanya de Montjuïc que dona sobre Pedret, on enterraven els seus morts. El misteri i la superstició els atribuïa tanta riquesa que molts gironins es van cansar de fer volar coloms quan, en descobrir els textos de les làpides sepulcrals escrits amb caràcters hebreus, van pensar que eren missatges de l’infern, la qual cosa va provocar que sorgissin llegendes allunyades de la realitat. La primera de totes, apuntada més amunt, assegurava que Alfabis, que era el patrici més ric d’aquella comunitat, fou enterrat en una gran caixa on a part de les joies i les monedes també hi va posar un gran bou d’or. La clara referència bíblica a l’anyell que els heretges van fondre sota el Sinaí esperant Moisès, no espantava els intrèpids i exploradors a la recerca del tresor, però es donava la circumstància que cada cop que algú s’acostava al lloc exacte on estava enterrat sonava un fort bramul del bou i marxaven espaordits.

En uns temps com aquells en què poca gent sabia llegir i escriure i encara menys entenia l’arameu, l’idioma amb què estaven signades les làpides de Montjuïc, és fàcil comprendre que molta gent es pensés que aquella era la llengua utilitzada per Llucifer, i no ens ha d’estranyar tampoc que relacionés els jueus amb els poders infernals, ni que una gran làpida que era de pedra i rectangular fos batejada com la “caixa encantada” i se li atorgués la categoria de ser la porta de l’infern, que obria un laberint de passadissos, escales, coves i replans que portaven directament a les calderes i era l’indret aprofitat pel maligne per temptar el món.

El relat, que ja de per si donava molt de joc, algú el va rebregar i, per fer-lo més esplèndid, va eixamplar el radi d’acció del dimoni més enllà de la caixa encantada en un pou a tocar de la porta que utilitzava Satanàs. En aquest cas els protagonistes són quatre jugadors sense fortuna que després d’una mala nit es van trobar un personatge que els va entabanar dient-los que no patissin, que sabia on hi havia molta riquesa i podrien agafar la que els vingués bé. Atrets per la proposta, els quatre homes van sortir fora muralla, van travessar Pedret i van creuar el pont del Bou d’Or fins a la casa en ruïnes que guardava la caixa encantada, moment que el desconegut els va convidar a entrar en un pou amb una escala de cargol interminable que, segons deia, portava al tresor. Després de baixar moltes hores i sense arribar a bon port, un dels homes va demanar ajuda a la Verge Maria. Quina fou la seva sorpresa quan, després de pronunciar el sant nom, hi hagué una explosió extraordinària i els jugadors van sortir disparats a gran distància, un al pont de Sarrià, un altre al de Sant Francesc, un tercer a la campana Feliua i l’últim, a l’Àngel de la Catedral. Potser va ser sort, potser devoció, però de l’infern es van escapar.

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT 4



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.