Reinterpretant els marcs

Les postals d’una ciu­tat que per Fires repe­teix les matei­xes foto­gra­fies. O les rein­ter­preta. Dos fills de Salt i la banyo­lina que signa aquesta crònica con­ver­sa­ven sobre la Girona foto­gra­fi­ada, en una tro­bada casual, a la Sala Ermes­senda de Car­cas­sona del Museu d’Història de Girona, a propòsit de l’expo­sició Girona, en pedra viva amb foto­gra­fies, d’una empremta molt pictòrica, de Jordi Puig i els tex­tos, acu­rats, pre­ci­o­sis­tes, amb tant de pòsit com la pedra de la ciu­tat immor­tal, de la peri­o­dista Eva Vàzquez. El fotògraf Josep Maria Oli­ve­ras des­ta­cava el repte de “rein­ter­pre­tar els marcs” men­tre el lli­bre­ter Gui­llem Ter­ri­bas comen­tava l’ins­tant fotogràfic que aca­bava de veure al bell mig de la plaça del Vi: una de les colles cas­te­lle­res ini­ci­ava el repte d’enlai­rar-se men­tre la mul­ti­tud cap­tava el moment a través dels telèfons mòbils, bus­cant el cel com qui adora el Sol. Ter­ri­bas seguia una cua que fugia del rovell de l’ou i en alçar la mirada va veure la foto­gra­fia: la dels mòbils envol­tant la colla cas­te­llera. Aquesta peri­o­dista també va voler foto­gra­fiar els cas­tells però des d’una posició menys pri­vi­le­gi­ada que la del balcó con­sis­to­rial. Diu Eva Vàzquez en un dels tex­tos de la mos­tra que “els bar­ris històrics van créixer resig­nats a la imper­fecció i la fal·libi­li­tat huma­nes”. Pujant el car­rer de la Força, la turis­tada des­ta­cava foto­gra­fi­ant-se en els racons empe­drats, bucòlics i ama­gats. “Però aquesta”, con­ti­nua Vàzquez, “és una ciu­tat que estima tant la cur­va­tura anàrquica de les seves vol­tes que gai­rebé n’inventa una a cada car­rer”. Des d’una d’aques­tes vol­tes, i no unes quals­se­vol sinó les de la plaça del Vi, on s’acu­mu­lava la gent per inten­tar guai­tar els cas­tells, la que signa va voler foto­gra­fiar un dels últims cas­tells de la jor­nada en un intent de “rein­ter­pre­tar el marc” que havia indi­cat el fotògraf Oli­ve­ras i pot­ser ins­pi­rada en la imatge que el fotògraf sal­tenc havia evo­cat mitja hora abans, quan recor­dava les con­cen­tra­ci­ons inde­pen­den­tis­tes set­ma­nals que s’hi feien. Aquell dilluns plo­via, i molt, i Oli­ve­ras va cap­tar un pas­se­jant soli­tari cre­uant la plaça quan tots els mani­fes­tants s’aixo­plu­ga­ven sota les vol­tes. Les fotos de pluja s’ente­len amb gràcia.

El sol espa­ter­rant va con­tri­buir a la plas­ti­ci­tat, sem­pre millo­rada amb les pan­ta­lles, les del mòbil i les del tele­vi­sor, de la mul­ti­tu­dinària diada cas­te­llera amb els Mar­recs de Salt, els Minyons de Ter­rassa i els Cap­gros­sos de Mataró. Mitja hora abans de començar, hi havia qui ja aga­fava les millors posi­ci­ons; sem­pre que­dava sota les vol­tes. Però sense des­pis­tar-se fent cua a l’Antiga on dis­pen­sa­ven tas­ses de xoco­lata des­feta com si a fora fes aque­lla humi­tat de la Girona d’abans que s’arra­pava als ossos i ni la bufanda ni l’abric ni les mit­ges te la podien treure. La pri­ma­vera eterna d’aquesta tar­dor ine­xis­tent con­vi­dava a la cer­vesa, però la tra­dició diu que cal con­sa­grar Sant Narcís amb una xoco­lata calenta a l’Antiga. Una alter­na­tiva per inten­tar veure els cas­tells eren els car­rers adja­cents: des de la llu­nya­nia o des del mòbil del noi alt de davant, es veu com puja l’enxa­neta. Api­lats al car­rer de les Fer­re­ries Velles, una pare­lla d’avis desis­tia i comen­tava, abans de mar­xar, que l’espec­ta­cle sem­blava pen­sat per a les auto­ri­tats des de la talaia con­sis­to­rial. En vista que la plaça que­dava petita, algú va fer notar que l’any vinent seria millor tras­lla­dar els cas­tells a la plaça de l’U d’Octu­bre, de pedra, però d’un gris admi­nis­tra­tiu, sense àngel. Amb els aplau­di­ments de l’última actu­ació cas­te­llera se sen­tia la batu­cada de Bloc Qui­lombo que arri­bava a l’Ate­neu 24 de Juny, en una de les para­des del Cor­re­a­te­neus musi­cal de la pro­gra­mació de les Fires Popu­lars. El Bizarre Love de New Order pun­xat per DJ Oskuro va ser el pre­ludi per començar el ver­mut.