“La clau és que tothom hi guanyi”

La gràcia i la clau és que tot­hom hi surti gua­nyant. Per a l’estu­di­ant, és com un volun­ta­riat pagant amb el seu temps. No hi ha un inter­canvi econòmic pel llo­guer, però, a canvi, han de fer unes hores d’interacció amb la per­sona aco­lli­dora. El seu rol en cap cas és el de cui­da­dor.

L’estu­di­ant s’ha de pre­pa­rar el seu men­jar i reco­llir l’habi­tació i els espais comuns, però ha de bus­car el temps per com­par­tir esto­nes a casa o fent acti­vi­tats a l’exte­rior. Tenim pare­lles que com­par­tei­xen l’estona mirant una sèrie o bé cui­nant.

Els qui real­ment aca­ben par­ti­ci­pant en el pro­grama és perquè ja saben d’algú que hi con­viu. Ens costa més amb la gent gran, que pot­ser té més reticències a ficar algú a casa. Mirem de bus­car nous canals de deri­vació de per­so­nes que vul­guin aco­llir a través dels esplais de gent gran, les àrees de salut i les enti­tats.

Sí que hi ha estu­di­ants que hem entre­vis­tat i s’han d’espe­rar, perquè la nos­tra feina és bus­car el millor per­fil. La feina com a psicòlogues és mirar que hi hagi uns interes­sos comuns per acon­se­guir que hi hagi una bona interacció. Ens tro­bem amb situ­a­ci­ons de tenir gent gran i estu­di­ants espe­rant perquè no lli­guen. Ara, tenim una vin­tena de joves en llista d’espera.

El pro­grama té dues cares: una és com­ba­tre la sole­dat de la gent gran i l’altra, com a alter­na­tiva per als joves que no es poden pagar els estu­dis i un pis a Bar­ce­lona. Ells han d’assu­mir només la seva manu­tenció i la resta de des­pe­ses van a càrrec de la per­sona aco­lli­dora. Detec­tem de seguida els qui volen estal­viar-se el llo­guer quan posen tra­ves per sor­tir a les nits i nego­ciar-ho amb la per­sona aco­lli­dora. És un per­fil que no encaixa en el pro­grama perquè es tro­ben massa lli­gats i no poden por­tar el seu ritme acce­le­rat i d’anar impro­vi­sant.

Sí. En rea­li­tat, tenim 86 pare­lles acu­mu­la­des, però 72 són les que estan con­vi­vint. La resta ho han hagut de dei­xar tem­po­ral­ment. Mirem de reu­bi­car l’estu­di­ant amb una altra per­sona gran perquè no es quedi sense pis a mig curs.

Hi ha mol­tes per­so­nes grans que se sen­ten soles però no volen ningú a casa. El pro­blema és que ho puguin pro­var com a mínim un mes per viure l’experiència. N’hi ha que ho han inten­tat i no és el que s’espe­ra­ven.