Societat

Alejandro Palomas

Escriptor i traductor víctima d’abusos

“La reparació a les víctimes no pot ser únicament simbòlica”

“Això no va d’ètica ni de valors. L’Església és una multinacional i, com a tal, decidirà què fa en funció del compte de resultats”

“La pregunta de «per què ho denuncies ara?» ens l’han fet a tots i totes, i és la pitjor que et poden fer. La sospita sempre hi és”

Als 9 anys, Alejandro Palomas va començar a ser objecte d’abusos sexuals continuats per part d’un religiós de la Salle de Premià, una experiència esquinçadora de la qual dona testimoni a Això no es diu, un relat vivencial colpidor. Avui dia és un dels rostres més coneguts, i perseverants, de les víctimes en la seva batalla per ser reconegudes, primer, i reparades, després.

Quantes entrevistes com aquesta deu haver fet des que va denunciar el seu cas?
Ben bé més de cent en els últims dos anys i mig.
Vostè és una persona coneguda. Fins a quin punt el fet d’haver tingut aquesta exposició als mitjans tan forta arran dels abusos ha provocat que la seva figura pública hagi quedat engolida per aquests fets?
Sortosament això no ha passat, tot i que és una circumstància que vaig tenir molt present quan vaig decidir fer públic el meu cas. Va ser un dubte que vaig tenir, però també he de dir que no va ser una de les grans pors que em van assaltar. Però rondava per allà, i, com que escrivia en la relativitat, vaig pensar que ho havia de posar tot en una balança i valorar. De seguida, però, em vaig adonar que els anys que fa que treballo en el món de la literatura eren un avantatge, ja que vaig poder utilitzar com a via d’expressió un mecanisme que sempre he fet servir, com és escriure. Simplement vaig explicar una veritat i, quan vaig voler ampliar-la, vaig recórrer a la literatura.
En el llibre vostè destaca que un fet especialment dolorós ha estat haver de justificar que va denunciar aquells abusos tard. Això l’ha revictimitzat?
Aquesta pregunta –“i per què ho denuncies ara?”– ens l’han fet a tots i totes, i és la pitjor que et poden arribar a fer. I, si no te la fan, ho veus en els ulls de qui t’està entrevistant. La sospita sempre hi és: “I ara què busques explicant això després de tants anys?” I la resposta és tan senzilla com que, de cop, et desbloqueges. No ho tries. I qualsevol psicòleg ho pot explicar. La pregunta parteix d’una premissa equivocada, perquè un no ho tria mai. Fa un parell de mesos, una persona em va explicar que, en el seu cas, el fet desencadenant va ser una olor que va sentir en un restaurant.
I aquest qüestionament, si es vol involuntari, és un símptoma d’incomprensió social?
Més que incomprensió, és una negació. Ni tan sols hem fet el pas de comprendre, perquè estem en aquella fase d’“això no ho volem saber”. Tot el que comença per víctima és alguna cosa que la societat no vol entendre. Perquè no ets víctima a soles, ets víctima de..., i normalment això vol dir que ets víctima de la resta. I això inclou molta gent.
No estem més sensibilitzats amb aquestes problemàtiques ara que se’n parla?
Sí que ho estem, però perquè abans no hi havia ningú que ho estigués. Partíem de zero. La infància és un territori molt vulnerable, i, com tot allò que no té veu, està molt exposat a la maldat. I és veritat que cada cop hi ha més població sensible a això, però és una porció molt petita, i cada cop que intentes alçar la veu se t’acusa de mil coses. I al final molta gent opta per callar.
El fet de parlar-ne és també un gest alliberador en clau personal?
Sobre això he tingut molts dubtes, perquè no saps fins a quin punt hi ha una qüestió d’ego pel mig. I a mi això m’ha generat un sentiment de culpa. I per què? Perquè quan he vist algunes persones que han fet coses semblants a les que jo vaig fer al seu moment, no m’han semblat ni generoses i honestes. I a mi sempre m’ha fet por no ser honest.
El fet d’erigir-se en veu li ha valgut comentaris espuris com ara que l’acusin de buscar protagonisme?
Sí, i avui encara em passa. Ha estat horrible i és un fet que m’ha generat molta inseguretat. Perquè si, de tot això, algú creu que n’he tret algun rèdit... Ja et dic que ningú, i ningú és ningú, voldria haver-se trobat amb aquesta situació d’haver pogut triar. Quan vaig fer públic el meu cas, el primer que vaig llegir d’aquest estil és que, segurament, devia estar a punt de treure una novel·la i necessitava tot això per fer publicitat. I coses així em continuen arribant, i no puc entendre com algú pot tenir tanta maldat a dins per pensar coses així.
Com a víctima espera alguna reparació?
Hi ha una cosa que he après de tot això, i m’ha costat molt fer-ho: que la reparació no pot ser únicament simbòlica. L’Església no es vol enfrontar a la qüestió dels diners, i la reparació ha de ser econòmica, perquè, justament, això serà la mostra que estan disposats a reconèixer que ha passat el que ha passat. A mi no m’han de demanar perdó necessàriament. No va d’això. Pensem que hi ha molts afectats que no han tingut ni l’opció d’anar a un psicòleg.
Tot el que s’ha fet fins ara, com crear comissions d’estudi per part de la mateixa Església, ho veu com gestos purament estètics?
Si t’he de dir la veritat, no ho sé ben bé, perquè de l’Església t’ho pots esperar absolutament tot. L’element clau és que li acabarà sortint més rendible com a institució. No és una qüestió ni d’ètica ni de valors. L’Església és una multinacional i, com a tal, decidirà en funció del seu compte de resultats. Per això és important que la via de reparació sigui econòmica, perquè es tracta d’una empresa.
I l’Estat no hauria d’assumir el paper de, si es vol, responsable civil subsidiari en cas que no respongui?
Hauria de fer-ho, fins i tot si l’Església acaba responent. Perquè si ens remuntem al període en què va passar el meu cas, l’Església va fer el que va fer perquè era Estat. Cal repartir responsabilitats i, si un no vol, pel que sigui, l’Estat ha d’assumir aquest paper.
La qüestió, però, dels abusos sembla que comença a tractar-se també des de l’esfera política. Hi confien o ho veuen com un foc d’encenalls?
Tenim la por que sigui això últim, perquè és una por històrica. Perquè actuï l’autoritat s’ha de ser tossut i perseverar molt, cal picar molta pedra, perquè ells juguen a cansar-te i a fer que et rendeixis. I hi ha afectats que, cansats de batallar, ho acaben deixant estar, perquè no tothom està preparat per córrer una marató. Però algú hi ha de quedar, i cal seguir insistint per assolir el nostre propòsit. També t’has de preparar mentalment. En el cas del Parlament, jo ja compto que faran mil voltes abans que la proposta de la imprescribilitat es voti a Madrid, i que alguns dels que aquí hi van votar a favor allà votaran una altra cosa, perquè he après que, en política, les coses funcionen al revés i són ells els que m’han de demostrar la seva voluntat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia