“Emigrar és molt dur, és un joc d’identitat molt bèstia”

Jo crec que és un lli­bre d’una gran majo­ria, dels que van arri­bar a Cata­lu­nya als anys sei­xanta i dels seus fills i nets. És la rea­li­tat dels bar­ris i de la for­mació de les ciu­tats cata­la­nes. És un lli­bre d’una època, de 40 anys que van de l’arri­bada de la família amb el tren Sevi­llano fins a la Bar­ce­lona olímpica.

Per una qüestió de pro­xi­mi­tat. El meu barri natal està entre Can Serra de l’Hos­pi­ta­let i Can Vida­let d’Esplu­gues, cone­gut com El Bar­ranco pel nom d’un bar. La del meu barri és una rea­li­tat molt com­par­tida. Sant Ilde­fons el conec per amics, l’he vis­cut i m’anava molt bé per trac­tar molts temes: la cre­ació del barri, la lluita sin­di­cal i obrera. La sort dels que hem fet cor­res­pon­sa­lies als mit­jans és que hem tre­pit­jat el ter­ri­tori, i en aquest lli­bre hi ha molta vivència del que hem vis­cut jo i gent pro­pera. Crec que la part diver­tida és trac­tar 40 anys d’evo­lució d’una família en què hi ha dife­rents dones que també entren en con­tra­dicció. El lec­tor de 80 anys ha vis­cut la pri­mera emi­gració i el de 50 es veu reflec­tit en la història dels anys vui­tanta i noranta que s’hi explica.

És un barri que per­met tocar els dife­rents temes. Hi arriba molta gent de fora, és un d’aquells grans bar­ris que es cons­tru­ei­xen del no res per allot­jar tota aquesta gent, que esta­ven en bar­ra­ques i en coves, dis­se­mi­nats per la ciu­tat, o que con­ti­nuen arri­bant-hi. Són bar­ris que no esta­ven pre­pa­rats per rebre tanta població, i que el fran­quisme venia com a zones resi­den­ci­als quan hi havia molt for­migó i poca cosa més.

Bé, són bar­ris que encara per­vi­uen. L’urba­nisme sí que ha millo­rat. A Sant Ilde­fons es rei­vin­di­cava tot tipus d’equi­pa­ments i ara té una bibli­o­teca al cos­tat que és magnífica. En aquest aspecte les ciu­tats sí que han millo­rat. Però sí que és un barri que em ser­via per reflec­tir aquesta història, que té un com­po­nent polític i sin­di­cal, que és un barri que ho ha vis­cut tot i totes les èpoques de la història dels últims 40 anys.

És que era això. Ori­gi­nal­ment era el barri de San Ilde­fonso, però de sem­pre se’n va dir Ciu­dad Satélite. Es juga amb aquest ele­ment de quel­com extern, exte­rior, quan era tan pro­per. També és sig­ni­fi­ca­tiva la cata­la­nit­zació del nom, com passa de la Ciu­dad Satélite a Sant Ilde­fons.

Jo crec que són ele­ments molt impor­tants, que des­cri­uen la vida dels nos­tres pares i nos­tres avis i estan en l’essència dels nos­tres fills, però dels quals, en certa manera, hi ha poca memòria. La novel·la, sense ser un al·legat polític ni un assaig, sí que rei­vin­dica tots aquests ele­ments que van for­mar part també de la memòria històrica però que sem­blen obli­dats. És a dir, el que va ser la lluita obrera i l’asso­li­ment dels grans drets, com ara la lli­ber­tat, però també aque­lla revo­lució de les peti­tes coses dels bar­ris, on hi havia cine­mes i pla­ces de toros des­mun­ta­bles però fal­ta­ven els ser­veis més bàsics. Sant Ilde­fons i Cor­nellà eren símbols de la lluita obrera amb un fran­quisme els ele­ments coer­ci­tius del qual per­vi­vien més enllà de la mort del dic­ta­dor. La novel·la rei­vin­dica uns llocs que mol­tes vega­des han estat trac­tats com a bar­ris de segona.

Trac­tar des del punt de vista de la dona és un repte com a escrip­tor, perquè t’has de ficar en un altre paper, i també per rei­vin­di­car-les, perquè se n’ha par­lat poc. Són les nos­tres mares, les nos­tres àvies, tre­ba­lla­ven sense cotit­zar cosint i aju­da­ven en la com­pra del pis i del cotxe, tot i que sem­blava que no exis­tien. Si volien treure diners del banc havien d’anar amb el marit. I sor­tien a defen­sar aquells grans drets i la revo­lució de les peti­tes coses.

És que la revo­lució és això, ele­ments que podem veure com a menors són la base de les rei­vin­di­ca­ci­ons i els grans drets que es van asso­lint. I això es fa de forma domèstica, quan també és fer política. La política és mirar de can­viar les coses, i de vega­des es fa sense que hi hagi una militància per la sim­ple neces­si­tat de can­viar.

La Seat hi és molt pre­sent, jo ho vaig viure a casa. El meu pare era mecànic i la Seat era com la terra pro­mesa. Era el gran lloc on tre­ba­llar, però també hi va haver molta lluita sin­di­cal per millo­rar la situ­ació. Fins i tot la poli­cia va matar un tre­ba­lla­dor, Anto­nio Ruiz, dins de les ins­tal·laci­ons. La situ­ació no era fàcil i per això jugo amb la idea de les filles de la fàbrica. També el cotxe va ser un símbol de pro­gressió social, així com la segona residència, que va con­fi­gu­rar la fiso­no­mia de pobles com Valli­rana.

Emi­grar és molt dur. Dei­xes el teu món, la teva família a mil quilòmetres i tu fas la teva vida i et pen­ses que aque­lla no can­viarà, però aquell món segueix evo­lu­ci­o­nant. La vida con­ti­nua sense tu. Això és molt dur, i és un joc d’iden­ti­tat molt bèstia.. Tor­nes al poble i no et sents d’allà però tam­poc d’aquí.