“Al meu país estaria pitjor”

És de Mali i fa molts anys que viu a l’Estat espanyol. Va arribar a estar en un pis compartit: “Érem quatre persones. Aleshores treballava, però amb el confinament l’empresa va tancar.” Aquí es va acabar. És un dels habitants d’un assentament de Badalona. Aquestes col·lectivitats poden estar més o menys amagades, però hi són. No solament a Badalona, proliferen arreu. Diguem-ne assentament, diguem-ne infrahabitatge. En direm barraquisme, que no és res més que una altra forma de sensellarisme. El cas de Badalona s’ha conegut molt perquè el 2020, en plena pandèmia, una nau ocupada sobretot per senegalesos es va incendiar. Es van perdre cinc vides. Des d’aleshores, els supervivents i d’altres que s’hi han afegit han fet una peregrinació per espais buits, a mesura que els han anat desallotjant. En un nucli hi viuen una cinquantena de persones, en un altre dues-centes. I n’hi ha sis a la ciutat. No se sap exactament el total de persones.

Dimecres a primera hora, Jaume Ventura, de Justícia i Pau, una de les entitats que formen la plataforma Badalona Acull, fa la seva ruta. L’acompanyem. Diversos dies a la setmana, amb altres voluntaris, va a repartir menjar i materials de neteja als assentaments. Es dedica especialment a les persones immigrades africanes, aquelles que han de superar més barreres per idioma, cultura, desconeixement de la burocràcia del sistema. Abans que res, passa per establiments que treballen contra el malbaratament alimentari i li guarden menjar. “En algun lloc mai sé del cert què tindré, perquè a vegades depèn del personal, del que cap a les 20 h, cada dia, surt amb un carro carregat per anar al contenidor. A vegades he de fer dos viatges perquè la persona s’ha recordat de nosaltres. I altres vegades ens en donen molt poc.” Avui fan falta també lleixiu i pals de fregar. “Estem a punt d’entrar a l’estiu i per mantenir encara més la higiene compro materials. L’any passat vaig fer una campanya contra l’abandonament sanitari d’aquests assentaments per part de les administracions. Els diners que vaig recollir els vaig distribuint per fer compres durant l’any. Aquest estiu tornaré a fer campanya.”

De la recollida, cap als assentaments. En un hi ha entre 150 i 200 persones. És un antic centre educatiu, abandonat, i cadascú s’ha pogut fer el seu racó. Els espais comuns –i els privats– estan prou endreçats. L’encarregat de rebre’ns és un home senegalès de cinquanta anys. És al carrer a punt per rebre els paquets. Hi ha un pal de fregar, sabó, lleixiu, insecticida. També un extra: els han comprat oli. Entrem en el seu espai privat, que comparteix amb un parell de companys més. Tot i les condicions, traspua neteja i dignitat. Tot el que hi ha, des d’una tauleta fins a un sofà, ho han recollit del carrer. El que per a uns és brossa per a d’altres és una llar. “Fa 18 anys que estic a Espanya i mai he pogut viure en un pis, viure «normal». Com hi podria viure, sense nòmina? No hi puc accedir.” Es dedica a recollir ferralla. Mai ha treballat de forma legal. És dels que van estar a la nau que es va incendiar. Quan va marxar del seu país tenia dona i un fill. Li preguntem si hi manté algun contacte i ho nega amb el cap: “Qui t’esperaria 18 anys?” Valorant tot el que explica i mirant al voltant és inevitable preguntar-se i preguntar-li: si les condicions de vida són tan summament precàries no seria millor tornar a casa? La resposta deixa glaçat: “Al meu país estaria molt pitjor.”

Després dels assentaments, Jaume Ventura té una llista llarga de persones per a les quals té preparada una bossa de queviures. Els receptors estan repartits per diferents barris de la ciutat. Alguns són persones amb qui ha contactat a peu de carrer. “Es tracta de no passar de llarg. Veus algú demanant, li pregunto què li ha passat i li dic que la setmana següent m’esperi perquè li portaré una bossa amb menjar.” La llista d’avui té 15 noms. La majoria de casos li arriben de la plataforma Sant Roc Som Badalona. “Gent que l’han de desnonar, altres que estan ocupant... Uns quadres. No conec totes les històries, ni em pertoca. I m’explotaria el cap.”

Ventura forma part del voluntariat de suport als usuaris de l’alberg de Can Bofí Vell. Qui sap què els espera si no es troba una solució. Davant de la total falta de recursos públics, els voluntaris treballen en la cobertura de necessitats bàsiques, com ara l’alimentació, les cures, l’acompanyament. Empenyen els usuaris a ser motor en la mesura que són capaços, sense oblidar la gran complexitat de totes les situacions. Una de les iniciatives que han sorgit dels mateixos usuaris és la recollida de signatures per demanar la reobertura de l’alberg. Han fet altres activitats, tant per mantenir alts els ànims dels afectats –la salut es ressent en tots els sentits– com per fer-los visibles a la resta de ciutadans. Divendres dia 31, una jornada de jocs de taula. Diumenge, una catifa reivindicativa a Dalt la Vila per la festivitat de Corpus. En paral·lel es manté la lluita pel sostre. Havien sol·licitat la paraula al ple municipal. Poques hores abans els van avisar que no podrien intervenir: hi caben cinc peticions i la seva és la que fa sis.