Els sensellar, els que no voten

Com una pilota que passa de teulada a teulada. Les persones sense sostre, però, existeixen

Els ajuntaments han de fer-se càrrec de les persones que viuen al ras al seu municipi, els agradi o no

Hi ha municipis que tendeixen a traslladar “el problema” a les grans urbs, com Barcelona

El fenomen del sensellarisme s'escampa arreu ARRELS.
Els Ajuntaments amb plans per combatre el sensellarisme tenen equips de proximitat per acostar-se a les persones en situació de carrer. Quan la situació està molt cronificada o la persona afectada desconeix la llengua o el funcionament del sistema és impossible que es desplaci a rebre ajut dels serveis socials municipals ARRELS.
Fins no fa tant, a part de la ciutat de Barcelona, no es veien aquestes escenes de carrer. La visibilització fa que per als municipis sigui urgent prendre mesures i actuar. Per començar elaborar un projecte i demanar finançament a la Generalitat ARRELS.

Mercè Miralles - Badalona

Badalona té, com totes les ciutats ja, un nombre creixent de persones sense llar. Oficialment es parla d’unes 140 dormint al ras. Hi hem sumat la quarantena d’usuaris de l’alberg municipal Can Bofí Vell, que es van quedar al carrer quan va tancar les portes el 29 d’abril. Tot i així, les entitats calculen que n’hi ha molts més. Els censos es queden curts. A aquestes 140 persones s’hi poden sumar les que estan en diferents assentaments –edificacions abandonades, espais que donen un mínim aixopluc, tendals i acampades improvisades–. Podrien ser uns 300 més fàcilment. Caldria també veure on van a parar els afectats per desnonaments, o els que viuen en infrahabitatges, en habitacions. Els usuaris de l’alberg de Badalona, amb voluntaris –alguns vinculats a entitats i d’altres no–, estan fent tant soroll com poden i piquen a tantes portes com poden. Però ha passat més d’un mes i continuen a la intempèrie. De qui són responsabilitat les persones que viuen al carrer? Albert Sales, de l’Institut Metròpoli, és expert en la matèria: “Es posin com es posin, la llei de serveis socials atribueix la responsabilitat als serveis socials municipals. Una altra cosa és que només amb l’actuació local és impossible combatre una problemàtica amb causes estructurals molt profundes.” Una dels estructures que trontolla és l’accés a l’habitatge i l’empobriment general que provoca. Hi ha pendent un gran debat de país. També trontollen els drets dels immigrants. Es calcula que a Barcelona més del 70% de les persones en situació de carrer són estrangeres. “Estan sobrerepresentats perquè els sistemes de protecció social no funcionen. Una persona estrangera que no té xarxa, que està treballant en l’economia irregular, si té un accident laboral o una malaltia aviat és al carrer.” Tanca: “Són importants les regularitzacions, perquè molta gent que està condemnada a l’exclusió per causes administratives podria tirar endavant. Tot el que tingui a veure amb drets de les persones migrants és un avenç per combatre la pobresa més extrema.”

Tornant a la responsabilitat: només és de l’Ajuntament? Continua Albert Sales: “Sempre he estat molt crític amb la idea que la clau de tot això la tenen els ajuntaments, que poden allotjar tothom; calen polítiques supramunicipals. Però una cosa no treu l’altra: demanar polítiques supramunicipals no vol dir que els ajuntaments se’n rentin les mans.” Insisteix: “Els ajuntaments no poden tapar-se els ulls. Els serveis socials són una competència municipal, per tant és seva l’atenció a les persones en situacions de pobresa, de precarietat.”

No són “els meus” ciutadans

El món dels serveis socials és un camp de mines. Les seves competències no són tan fàcils de definir, expliquen les fonts, tot i que és clar que han d’oferir atenció i acompanyament social a les persones que formen part d’una ciutat. Primera mina: són els meus ciutadans, les persones sense sostre? Assenyala Sales: “En aquest punt es juga a despistar, a veure qui forma part de la ciutat i qui no.” Són ciutadans d’una ciutat els que hi estan empadronats. “En el cas de la població que porta una trajectòria llarga d’exclusió residencial, sempre és un gran problema.” Si algú no està empadronat, els municipis fàcilment li pengen l’etiqueta de transeünt. Avui és aquí, demà allí. Rentem-nos-en les mans. “D’aquí ve la gran batalla del padró. El padró sense domicili fix existeix i obliga els ajuntaments a empadronar qualsevol persona que habiti al seu municipi, però molts ajuntaments intenten no posar els mecanismes administratius perquè es faci efectiu.” La burocràcia és una altra mina impossible d’esquivar. Mentre no hi hagi un conflicte, mentre no se’n parli, el problema no existeix. “Les ciutats han tendit a impossibilitar aquest empadronament. No vol dir que el neguin, simplement que si no es posen els mitjans perquè sigui fàcil, al final les persones no hi poden accedir.” Aquesta és la mare de totes les argumentacions: “Aquest grup de persones x no l’he d’atendre perquè no estan empadronades.” “Home, que estan vivint aquí! El padró és fonamental.”

S’ha posat damunt de la taula la petició de recursos, albergs, per exemple. Novament es planteja una reflexió sobre els dispositius residencials. Hauríem de dotar-nos de les eines necessàries per transitar cap a solucions finalistes. Un alberg isolat no ho aconseguirà. “Les persones necessiten anar directament a un pis, amb un suport social molt intensiu d’un equip pluridisciplinari i dins de la modalitat del housing first, l’habitatge primer. No serveix per a tots, és una modalitat que serveix per a persones amb una trajectòria de sensellarisme molt llarga, amb una cronificació molt important, amb una acumulació de problemes molt grans i per als quals no ha servit cap altre tipus de recurs.” Són pisos petits, per viure-hi sols. És girar la truita: deixar de demanar-los que canviïn de dalt a baix la vida primer –deixar les addiccions, per exemple– i després oferir sostre. De fet, posar a davant el sostre, amb altres fórmules si es vol, també ajuda aquells que faci poc temps que estiguin al carrer. “Segurament amb un suport durant un temps podrien sortir-se’n pels seus propis mitjans. Un alberg acostuma a ser el lloc on entraran i sortiran 200 vegades.” Alerta, que ara venen els matisos: “No és pot utilitzar aquest argument per tancar albergs. No pots retallar recursos, has de donar solucions. L’alberg fa falta, perquè permet tenir moltes persones allotjades, perquè no s’està donant immediatament un sostre.”

Si mirem cap a Barcelona, hi ha 3.000 places residencials, en recursos diferents. “Pot semblar que allí ja donaran resposta, i es juga a això, a tancar equipaments i generar un desplaçament forçat cap a Barcelona.” Aquest ha estat el tarannà, expliquen, de l’àrea metropolitana, perquè exceptuant el cas de Barcelona “no s’ho han agafat com a propi”. Deliberada o no, l’estratègia de passar els problemes a un altre no és estranya. “Els municipis donen resposta als problemes en funció de si hi ha pressió de la ciutadania. Les persones sense sostre són les que menys pressionen. Si no són pas les entitats les que ho facin. Fins fa relativament poc només es veia gent dormint al carrer a Barcelona. El problema s’ha fet prou gros perquè ara a molts municipis això sigui visible també.” En la línia que allò que no es veu no existeix, és bastant recent que els municipis de l’àrea metropolitana –traiem Barcelona– han iniciat polítiques per combatre el sensellarisme.

60 milions de la Generalitat

La Llei 12/2007 de serveis socials preveu que el marc de col·laboració entre el Departament de Drets Socials i els ens locals serà el contracte programa, on comparteixen el finançament dels serveis socials bàsics. L’actual contracte programa 2022-25 preveu una fitxa, la 48, per demanar finançament específic per a projectes contra el sensellarisme.

Hi ha quatre línies d’intervenció: creació del perfil de referent de sensellarisme per dissenyar i aplicar un pla local; suport als adults en situació de carrer segons el mètode housing first, en llars individuals o compartides; suport per a joves que viuen al carrer –projecte Sostre 360°– i suport al manteniment de places per atendre emergències sanitàries o climàtiques i albergs socials i altres equipaments i habitatges de baixa exigència. A través de la fitxa 48, en el període 2022-2025 es financen 40 projectes, de 50 àrees bàsiques de serveis socials. Hi ha projectes que els especialistes destaquen a diferents punts del territori: al Prat de Llobregat, a Girona, a Figueres, Tarragona, Reus, la comarca d’Osona... S’inverteixen 60 milions d’euros. Recordem que el finançament es demana si es vol. I no tots els municipis que podrien volen omplir la fitxa 48.

Segons les dades del Departament de Drets Socials, al Barcelonès han demanat finançament amb la fitxa 48 els municipis de Badalona, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. Igualment expliquen que es poden crear gestores per a casos territorials de complexitat que no poden ser gestionades solament des de l’àmbit local. El cas dels 45 de Can Bofí Vell podria encarar-se des de les eines del contracte programa? Seria lògic pensar que sí.

La lluita contra el sensellarisme ha de superar el curtterminisme dels quatre anys de mandat. Finlàndia és l’únic país europeu on baixa el nombre de persones sense sostre i s’ha aconseguit blindant les polítiques –que no varien segons la ideologia– i centrant la lluita en l’habitatge. Diu Sales: “No parlem que aquestes persones tinguin problemes individuals, de salut mental, de drogodependència. Estem parlant de problemes d’habitatge. No s’ha d’abandonar aquesta perspectiva.” Sense perdre de vista això, procurar recursos diferents amb la idea de fer projecte i recuperar individus. “I que accedeixin a l’habitatge. Si falla recauran.”

Javi Prieto, director de l’àrea assistencial de Sant Joan de Déu Serveis Socials: “El 2015, amb l’Ajuntament de Barcelona, vam començar a gestionar un projecte de primer la llar, el housing first, que era molt innovador.” Des d’aleshores han fet molta tasca d’assessorament sobre la seva implantació, amb ajuntaments com el del Prat i Sant Adrià de Besòs. Fins i tot han aconsellat al govern d’Andorra. Poden compartir coneixement, però per això cal que l’administració ho vulgui fer. “En el cas del Prat vam fer l’acompanyament de dues persones en dos pisos, i regularment ens trobàvem amb els serveis socials municipals, per compartir i coordinar.” Passats gairebé dos anys va acabar la seva tasca i els serveis socials agafaven tot el pes. Són dos casos s’èxit. “És molt positiu. Transmetem coneixement i en el moment que es valora que l’acció social ha acabat i poden funcionar per la via ordinària, com qualsevol ciutadà, ho traspassem i desapareixem.” És un treball social enfocat a la “desaparició” de l’acció social. “L’objectiu hauria de ser que l’acció social desaparegui de la vida de les persones. Però a vegades hi ha maneres de fer que ho perpetuen. No és igual mirar la persona sense sostre amb una mirada de recuperació que tenir una mirada assistencialista, paternalista o de dependència.” Cal actuar per retornar al sistema. “Barcelona té un model d’atenció que s’enfoca a la recuperació. A vegades ens escudem fent estudis, quan del que es tracta és de començar a actuar, perquè sabem que el problema hi és. Treballem i ja anirem avaluant si allò que fem és suficient.”

Una llei desitjada que no arriba

Les entitats i la universitat han estat treballant des del 2018 perquè tirés endavant la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme. Estaven en fase d’esmenes quan es va dissoldre el Parlament. Van treballar ferm, perquè tot el Parlament se la fes seva. Tornen a la casella de sortida: anar grup per grup i aconseguir que la tramitin. Beatriz Fernández, responsable de l’equip jurídic d’Arrels Fundació: “La voluntat nostra, de totes les entitats, és continuar batallant per la llei. És necessària justament perquè no passin casos com el de l’alberg de Badalona.” Els municipis de més de 50.000 habitants amb més de 20 persones vivint al carrer han de tenir un pla de sensellarisme. La Generalitat haurà de conèixer la situació a tot el territori, i per això la llei parla de recomptes i censos. La Generalitat haurà de finançar. Fins que arribi la llei, els ajuntaments tenen marge per fer la seva, segons els seus interessos. Es treballa en funció de la voluntat política. “La llei obligaria que Badalona gestionés espais residencials dignes.”