La tragèdia ‘silenciada’

El tràfic transatlàntic d’esclaus entre els segles XV i XIX encara és un tema que a la societat catalana li cal abordar, més enllà dels treballs de recerca, exhaustius i rigorosos. La Unesco l’ha considerat la segona gran tragèdia de la humanitat, després de l’Holocaust nazi. El Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala n’és un referent en l’àmbit gironí. L’organització d’un simposi internacional sobre aquest tema a l’Escala conclou que cal la implicació ferma dels museus i del Departament d’Educació per divulgar-lo a la societat.

Fem abans un viatge en el temps. L’Havana, 1884. Una dida negra té als braços Sara Oliveras Puig, de pocs mesos. A la imatge –a la part superior de la plana–, la podeu veure amb part de la família Oliveras i Puig. El patriarca tenia esclaus. Nascut a l’Escala, Jaume Oliveras, propietari de plantacions de canya de sucre, va ser també governador de Matanzas. Era maçó i seguia els seus ideals. Segurament per això Puig va lluitar per la independència de Cuba i, solidari amb la revolució, va alliberar tots els seus esclaus.

La revolta de l’‘Amistad’

Un segon exemple. Pere Manegat Sallés (o Sellés) també era de l'Escala (1788). Manegat va fundar la primera "factoria" espanyola d'esclaus a Cabinda (actual Angola). Manegat va fer deu viatges i va transportar 2.500 persones, en aquell moment només animals que servien de mà d'obra. Un viatge inhumà per a un destí qui sap si, fins i tot, pitjor. Alguns s'hi van resistir. Un vaixell, l'Amistad, el 2 de juliol del 1839 va ser l'escenari de la revolta dels 53 esclaus, liderats per Sengbe Pieh, natural de Sierra Leone. Arribats a la costa dels Estats Units i després d'un judici, el Tribunal Suprem els va declarar lliures el març del 1840. Spielberg en va fer un film. Oliveras i Manegat formen part de les cares de la mateixa moneda, ambdues reprovables, però amb matisos diferents. A les comarques gironines també trobem Josep Carbó, de Sant Feliu de Guíxols, i a Begur, poble emblemàtic dels indians, tot i no tenir-ne constància documental, també n'hi podria haver. Les xifres són esgarrifoses. Entre els segles XV i XIX es va mercadejar amb 15 milions de persones, sense comptar les que van morir pel camí, abocades a la fossa comuna de l'Atlàntic.

Recerca i conscienciació

Al Masle, una exposició temporal de llarg recorregut i la inclusió d’aquest tema en el Museu de l’Escala l’Alfolí, avalen el seu compromís. Això i treballs com el catàleg de l’exposició, L’esclavatge i les seves seqüeles, de Lurdes Boix, o Comerciants i negrers de l’Escala, de Jesús Faig Sureda. Lurdes Boix, directora del Masle, explica que en abordar la temàtica dels indians es va adonar d’aquesta realitat, la del tràfic d’esclaus i l’esclavisme. Hi ha feina per fer. De fet, “altres països ens porten dècades d’avantatge”, explica. Boix destaca els espais a l’illa de Goréé, al Senegal; elFort de Cacheu, a Guinea Bissau; el Port de Boffa, a Guinea Conakry; el Bany de l’Oblit, a la Costa d’Ivori, o l’illa de Kunta Kinteh, a Gàmbia. A Europa tenim espais a Liverpool (Anglaterra), el 2007, o al Museu d’Aquitània de Bordeus (França). (2009)Al cementiri mariner de l’Escala, una placa ho recorda.