Espais feministes del segle XXI

La Ciba va obrir les por­tes en pandèmia. No podia ser millor moment perquè les dones dis­po­ses­sin a Santa Coloma d’un recurs essen­cial. És un pro­jecte pio­ner i únic; no se li poden posar eti­que­tes. És dijous a la tarda. Un grup de dones es des­cal­cen i aga­fen els seus bebès per anar a la sala d’actes i fer musi­co­teràpia. A l’altra banda, s’assaja l’obra del taller de tea­tre docu­men­tal, un exer­cici per rei­vin­di­car la història i les experiències de les dones. Han fet Les Medees de Santa Coloma, ins­pi­rada en la tragèdia grega. A la Ciba –que va ser una fàbrica i un ins­ti­tut– hi ha un color lila que s’escampa arreu. És un cen­tre de recur­sos per a dones, amb eines per millo­rar l’auto­no­mia en tots els àmbits de la vida. La Ciba –laciba.gra­me­net.cat– és un equi­pa­ment públic de referència. El lila és trans­ver­sal, dèiem, com el femi­nisme. Vet aquí per què és com­pli­cat defi­nir la Ciba. Es pot dir que és “poli­va­lent”, en la forma i els con­tin­guts. Una altra manera d’enten­dre-la seria veure-la com un orga­nisme viu.

Qual­se­vol dona que tra­vessi la porta se sen­tirà inter­pel·lada, implícita­ment o explícita­ment: “Què neces­si­tes?” Les dones tro­ben ofer­tes i també fan pro­pos­tes, perquè la Ciba és seva, par­ti­ci­pa­tiva i comu­nitària. La direc­tora de Polítiques d’Igual­tat de l’Ajun­ta­ment de Santa Coloma i res­pon­sa­ble de la Ciba, Maria Isa­bel Cárde­nas, explica: “Aquí sem­pre està pas­sant alguna cosa. La Ciba és una pro­posta que va lide­rar l’alcal­dessa, Núria Par­lon, per des­ple­gar un nou model, un nou para­digma sobre les polítiques femi­nis­tes i d’igual­tat. Es volia fer rea­li­tat una vella rei­vin­di­cació: posar les polítiques d’igual­tat al cen­tre de la política, no a l’extra­radi. Calia una nova mirada, fins i tot física­ment.” Per això és la seu de les polítiques d’igual­tat.

Reben visi­tes d’arreu cons­tant­ment: “Això volem, que aquest model, que de moment és únic, es repli­qui. De fet, el que repre­senta la Ciba s’entén molt millor si es visita.” Segueix: “És un espai holístic, un eco­sis­tema d’opor­tu­ni­tats. I sem­pre diem que la porta està oberta a tot­hom, per acom­pa­nyar les rea­li­tats, les neces­si­tats, de cada per­sona.” Una fines­treta única de l’admi­nis­tració en matèria d’igual­tat.

També és un espai de drets: “Avui ve una minis­tra; demà, una veïna o una dona que està vivint una situ­ació de violència, en la més abso­luta vul­ne­ra­bi­li­tat. Totes tenen les por­tes ober­tes i són trac­ta­des amb la mateixa dig­ni­tat, que per a nosal­tres és un altre con­cepte impor­tant.”

Hi ha diver­ses línies estratègiques; per exem­ple, l’eco­no­mia. “La Ciba ha de ser un motor de millora de la ciu­tat, de l’eco­no­mia en gene­ral i de l’ocu­pació de les dones en par­ti­cu­lar. Per això par­lem d’eco­no­mia femi­nista.” Es dedica molt esforç a la for­mació per a l’ocu­pació. El mer­cat és ple de difi­cul­tats per a totes les dones, explica. “Fins i tot les que hem anat a la uni­ver­si­tat ens tro­bem el que ens tro­bem, i encara més en el cas d’aque­lles que venen de dife­rents llocs del món o que tenen situ­a­ci­ons de vida molt més vul­ne­ra­bles.” Es tre­ba­lla per for­mar en sec­tors en què calen mans, des de la digi­ta­lit­zació fins al trac­ta­ment de pro­duc­tes fres­cos. Hi ha lloc per al coworking per a dones i els pro­jec­tes amb pers­pec­tiva de gènere.

No es pot obli­dar el tre­ball con­tra tota mani­fes­tació de violència mas­clista. És seu del Cen­tre d’Infor­mació i Atenció Inte­gral a les Dones (CIRD). El ser­vei d’atenció és de 8 a 20 hores. Està obert a les dones i als fills. I també hi ha un pro­grama específic per a ado­les­cents. S’atén i s’acom­pa­nya la recu­pe­ració. Dis­po­sen d’un espai resi­den­cial inno­va­dor per a dones en situ­ació de violència. S’ha orga­nit­zat en apar­ta­ments, amb espai pri­vat, amb cuina pròpia, a banda de la cuina i la sala d’estar comu­nitàries. “Tenir apar­ta­ments, en lloc d’una habi­tació, és per dig­ni­fi­car i per no treure a aques­tes dones la capa­ci­tat de deci­dir, per no infan­ti­lit­zar-les. Dei­xar de pen­sar que les dones vícti­mes de violència no són capa­ces. És un canvi de pers­pec­tiva molt gran.” Tot això enllaça bé amb el tre­ball per can­viar mane­res de pen­sar. Par­lem de la coe­du­cació amb les famílies. Com? A través d’acti­vi­tats que trans­me­ten els valors comu­ni­ta­ris com­par­tits. Famílies coe­du­ca­do­res d’igual­tat, de reco­nei­xe­ment, de pre­venció de les violències, de cor­res­pon­sa­bi­li­tat en les cures. Cal tre­ba­llar-hi des de petits. Les mas­cu­li­ni­tats no que­den fora de l’equació, també es tre­ba­llen, amb un psicòleg espe­ci­a­lit­zat.

Visi­tem una aula amb tots els dis­po­si­tius neces­sa­ris per fer for­mació audi­o­vi­sual. Al ter­rat hi ha un hort de plan­tes reme­ie­res i flors comes­ti­bles. Una bona colla de dones surt d’una for­mació de pro­gra­mació web. Una mica més enllà, un altre grup fa ser­vir lliu­re­ment les màqui­nes indus­tri­als de cos­tura i planxa que al matí s’han uti­lit­zat en la for­mació ocu­pa­ci­o­nal i que ara estan dis­po­ni­bles. Tot està pas­sant a la vegada, sense pres­ses.