La resiliència del Besòs

El Besòs està superant una nova prova. Encara no fa dues set­ma­nes va patir les con­seqüències de l’incendi d’una empresa química d’un polígon de Polinyà. L’aigua con­ta­mi­nada que va arri­bar al riu ha cos­tat la vida de més de mil pei­xos. El diven­dres dia 26, Eco­lo­gis­tes en Acció va anun­ciar la pre­sen­tació d’una denúncia a la fis­ca­lia pel “des­as­tre ecològic” al riu Besòs. Es denun­cia l’empresa i els seus direc­tius i també auto­ri­tats i fun­ci­o­na­ris de la Gene­ra­li­tat per “pos­si­ble pre­va­ri­cació i imprudència greu per manca de con­trol”. Per Eco­lo­gis­tes en Acció, es tracta d’una nova “catàstrofe medi­am­bi­en­tal”, però no pas l’única. Pas­sa­des dues set­ma­nes de l’incendi, el direc­tor de Medi Ambi­ent de l’Ajun­ta­ment de Santa Coloma, Tomás Carrión, explica: “El succés és un exem­ple de la vul­ne­ra­bi­li­tat que encara té la conca del Besòs. Per la forta implan­tació indus­trial, sobre­tot a la conca mit­jana, és evi­dent que sem­pre que hi ha un risc d’acci­dent, el risc zero no exis­teix.” Què va pas­sar al riu arran del sinis­tre del polígon de Polinyà i què cal fer perquè no torni a pas­sar? “Les admi­nis­tra­ci­ons com­pe­tents i també els res­pon­sa­bles dels polígons i les empre­ses han de fer que hi hagi sis­te­mes de con­tenció perquè en el cas d’un acci­dent en una indústria, les aigües con­ta­mi­na­des, de la mateixa empresa, per l’incendi, i les aigües de l’extinció, que s’hi bar­re­gen, no sur­tin de l’àmbit del polígon.” Que és el que va pas­sar a Polinyà. Hi ha d’haver bas­ses de con­tenció per acu­mu­lar les aigües en cas d’un ves­sa­ment tòxic. “Queda molt recor­re­gut per fer millo­res, per crear les infra­es­truc­tu­res que impe­dei­xen la sor­tida de les aigües d’una zona indus­trial i arri­bin a una llera que té una bio­di­ver­si­tat que està crei­xent, sobre­tot les últi­mes tres dècades, a través de l’estratègia de la rena­tu­ra­lit­zació. Estem inten­tant con­so­li­dar aquest entorn, pre­ci­sa­ment.”

Les bas­ses de con­tenció són pri­mor­di­als. Con­ti­nua Carrión: “És el pri­mer objec­tiu. Cal fer inversió.” La depu­ra­dora de la Lla­gosta va com­plir amb la seva missió. “Mol­tes depu­ra­do­res, com la de la Lla­gosta, ja tenen aquest tipus d’ins­tal·laci­ons, però no ha de ser només la depu­ra­dora que ho tin­gui, sinó que han de ser els polígons indus­tri­als. Les depu­ra­do­res poden aguan­tar tem­po­ral­ment un deter­mi­nat volum d’aquesta mena de ves­sa­ments, però no tenen una capa­ci­tat il·limi­tada.” De fet, una altra de les con­seqüències de l’incendi ha estat l’entrada d’aigua amb con­ta­mi­nants químics a la depu­ra­dora. Jus­ta­ment el que s’ha d’evi­tar. El sis­tema de depu­ració biològica, amb l’ús de bac­te­ris per a la matèria orgànica, va que­dar inu­ti­lit­zat pels químics. Van actuar amb els bac­te­ris com altres ele­ments natu­rals, vius, i els van matar. Les bas­ses col·lec­ti­ves als polígons són un sis­tema con­sen­suat per tots els que d’una manera o altra defen­sen la pro­tecció dels eco­sis­te­mes.

L’afec­tació en el riu es coneix, està força iden­ti­fi­cada. El ves­sa­ment, a través de la riera de Polinyà, va anar a la riera Seca i final­ment al Besòs. “Va afec­tar fona­men­tal­ment el que ano­me­nem la canal d’aigües bai­xes, el curs flu­vial que podem veure. La fauna que es va veure afec­tada –estem aca­bant de tan­car alguns números– ha estat de més d’un miler de pei­xos de les dife­rents espècies que hi ha. Tant de les car­pes, que són una espècie que ja es con­si­dera autòctona, tot i que no seria típica d’aquest entorn flu­vial del Besòs, fins a bagres, i final­ment, el que ens ha de pre­o­cu­par més, una part de la població d’angui­les, un peix que està en perill crític d’extinció.” De fet amb l’estratègia de rena­tu­ra­lit­zació del riu Besòs es té la volun­tat de pro­te­gir específica­ment l’anguila. Explica Carrión que dins de la gra­ve­tat del sinis­tre, amb tota la mor­ta­li­tat que s’ha produït, hi ha un res­pir. La rena­tu­ra­lit­zació del riu mit­jançant el refugi de bio­di­ver­si­tat és un àmbit espe­cial: el seu curs d’aigua –les lla­cu­nes que estan cre­ant, les làmines d’aigua, que inten­ten recu­pe­rar els hàbitats d’un riu medi­ter­rani com el Besòs– és inde­pen­dent de la canal d’aigües bai­xes. “És una estratègia que vam imple­men­tar des del moment del desen­vo­lu­pa­ment del pro­jecte, pre­ci­sa­ment perquè conei­xem la vul­ne­ra­bi­li­tat que encara té el riu degut al risc de pos­si­bles incen­dis en zones indus­tri­als.”

I la recu­pe­ració del mal que s’ha fet? La clau, diu Carrión, és saber modu­lar molt bé la inter­venció humana: “El sis­tema Besòs té una gran capa­ci­tat de recu­pe­ració que hem pogut cons­ta­tar. Unes xifres per fer-nos una idea de la diver­si­tat: hi ha iden­ti­fi­ca­des prop de 230 espècies d’ocells, entre resi­dents i migrants. Set espècies de pei­xos, cinc espècies de mamífers, entre els quals el cabi­rol, i fins a 30 espècies de papa­llo­nes. Això és la rea­li­tat del Besòs en aquests moments. El Besòs té la resiliència de l’eco­sis­tema flu­vial, pre­ci­sa­ment perquè la qua­li­tat de l’aigua –ves­sa­ments a banda– ha anat millo­rant. De l’últim ves­sa­ment, el 2019, la població de pei­xos s’havia recu­pe­rat de manera impor­tant, això vol dir que el riu té capa­ci­tat de recu­pe­ració. Però és cert que s’ha de posar fi a la recurrència dels acci­dents, perquè si cada dos anys tenim un ves­sa­ment no dones temps a la recu­pe­ració de l’eco­sis­tema.”

Els que pen­ti­nen canes prou saben com era el riu Besòs fa unes dècades: una mena de riera pudenta plena d’escuma. Tot­hom vivia d’esquena al riu. Escri­via Josep Maria de Sagarra (1894-1961), a propòsit de la seva Santa Coloma d’esti­ueig infan­til i ado­les­cent: “Era ales­ho­res un lloc de pri­mera per a un ornitòleg. La part de con­reus, la de mun­ta­nya i la zona del Besòs, pròxima al mar, amb els aigua­molls, canyars i sal­ze­re­des, afa­vo­rien la presència de tota mena d’espècies d’aus. A la tar­dor, i en apun­tar l’hivern, l’emi­gració de les infi­ni­tes menes d’ocells con­ver­tia aquells indrets en un paratge de tre­pi­dants sor­pre­ses.” El riu ha vis­cut molts can­vis, a millor, en aquests últims trenta anys. Als vui­tanta del segle XX era impen­sa­ble que pogues­sin tor­nar a ser reals les parau­les de Sagarra.