“Barcelona és bona atraient talent, però no pas retenint-lo”

Exacte. Les dades mundials revelen que més del 25% dels problemes de fertilitat femenina són inexplicables, cosa que mostra una gran bretxa en la nostra comprensió sobre la reproducció. I aquest premi és una bona oportunitat per destacar que necessitem més investigació sobre la salut femenina. Encara no en sabem gaire i hauríem de treballar-hi molt més. Això vol dir que necessitem més finançament, però també necessitem gent més interessada a fer les preguntes indicades i resoldre-les.

Primer, perquè és molt difícil accedir als òvuls dels ovaris i aïllar-los. No és com accedir a mostres de pell o d’un tumor, que ja en tenim molts exemples a l’abast. Aquesta és la part biològica, però també hi ha una part sociològica, perquè també és difícil accedir als pulmons i en sabem molt més. És a dir que fins fa poc no hi ha hagut interès a estudiar la fertilitat femenina.

La meva mare va quedar embarassada de la meva germana quan jo tenia 12 anys. Ella ja era considerada una mare gran i, per algun motiu, vaig presenciar tots els procediments que li van fer per controlar l’embaràs. Recordo que l’amniocentesi va ser fascinant per a una nena curiosa com era jo. Després, evidentment, la meva formació professional també em va guiar cap a aquesta direcció.

Tenim un munt d’ovòcits però la majoria estan en un estat latent, com inactius. I el que és curiós és que abans d’engegar el meu laboratori no en coneixíem pràcticament res. No sabíem com es mantenen vius, és a dir, com s’alimenten, quin és el seu metabolisme, com eliminen els residus. Totes aquestes coses s’estudien en altres cèl·lules, però no se sabia res sobre cap d’aquests protocols en ovòcits latents. Així, al meu laboratori vam descobrir com els ovòcits latents produeixen energia, demostrant que en realitat tenen un mecanisme diferent del de la majoria de tipus de cèl·lules conegudes. Després també hem demostrat com es desfan dels residus i ara tenim més projectes en curs.

Espero que hi influeixi a llarg termini. Si se t’espatlla el motor del cotxe i no tens ni idea de mecànica ni de com funciona, no sabràs què començar a mirar o comprovar per solucionar-ho, oi? Doncs amb la reproducció passa el mateix. Seguint amb la metàfora, jo diria que ja hem descrit com funciona el motor i ara podrem començar a mirar què es trenca a mesura que passen els anys.

És realment increïble, sobretot tenint en compte els pocs diners que es dediquen a la ciència. Tenim instituts molt bons, científics increïblement productius, hospitals que estan disposats a compartir els seus recursos, cosa que resulta crucial per a la nostra investigació biomèdica... Hi ha una cultura gràcies a la qual els metges es preocupen per ajudar el progrés de la ciència bàsica. I, al mateix temps, el finançament és realment molt, molt inferior a altres llocs comparables. Per tant, Barcelona i l’ecosistema de recerca català tenen un potencial molt gran, però crec que realment podria intentar tenir un finançament més estable per aprofitar aquest ecosistema encara més.

Per descomptat, per exemple al Mercat del Peix es reuniran investigadors de diversos centres de recerca propers al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i de l’hospital del Mar, i es crearà una massa crítica important que donarà peu a unes interaccions que ens acostaran a descobriments que ara no imaginem. Ara bé, crec que Barcelona i Catalunya són fantàstiques per atraure talent, però en canvi els costa mantenir el talent internacional. Quan miro els meus companys del CRG, la majoria de la gent internacional amb molt d’èxit, que aconsegueixen beques Icrea o de l’ERC, acaben marxant de Catalunya perquè a fora troben més diners per finançar els seus laboratoris. Aquests nous centres són millores fantàstiques, però crec que també cal una mica de reflexió sobre com mantenir el talent a Catalunya i evitar que marxi a Alemanya, Àustria o altres països propers.

Per mi, el millor consell seria que miri de fer tantes pràctiques com sigui possible. Perquè la curiositat no apareix de sobte, del no res. Si només fas les teves classes, potser no sabràs què és allò que veritablement t’interessa i et motiva. Hi ha molta recerca interessant en plantes, en càncer, en qualsevol àrea. I és interessant parlar i conèixer qui la fa i familiaritzar-se amb aquests temes per saber què t’interessa. I, com a dona, els recomanaria que parlessin amb la gent del laboratori per veure quines perspectives hi ha. Perquè, tot i que a nivell de doctorands hi ha més dones que homes i que actualment a la majoria dels llocs hi ha igualtat d’oportunitats, encara hi ha alguns llocs on no és així.

Vull pensar que, com que les noves generacions són molt més igualitàries i sensibilitzades que les precedents, només ens cal ser pacients i que més gent de ment oberta arribi a una certa edat per tenir més dones als càrrecs de poder. Ara els grans premis europeus de biomedicina es lliuren a un 50% de dones, o més. Però si et remuntes dues o tres generacions enrere pràcticament no n’hi havia. Vull dir que el que no hem de fer és interioritzar que hi ha un biaix i limitar-te tu mateixa abans de ser limitada pels altres, perquè ara les coses no estan tan malament i aniran a millor.