un mite de les platges de l’escala
Etern Coquini Riquini
Se’l sent venir de lluny, amb el seu càntic alegre no sempre fàcil de desxifrar: “Coquitooo! Ole! Ay que coquini, riquini, biquini! Coco! Oleee!” Pedro Martos és tot un personatge que fa més de 40 anys que ven cocos a les platges de l’Escala amb estil propi i passió desbordant. Als seus 81 anys continua al peu del canó, amb els genolls destrossats de tants quilòmetres recorreguts a la sorra sota un sol que esquerda les pedres. Veure’l és tot un espectacle que han gaudit quatre, sinó cinc, generacions d’estiuejants del municipi empordanès. A molts dels que eren marrecs a finals dels anys setanta els ha vist créixer fins que han tingut fills que també s’han anat fent grans i s’emocionen quan els seus menuts corren amb el moneder a comprar-li un coco. El cervell de Martos custodia l’àlbum d’imatges familiars més gran del turisme de la Costa Brava. I internacional.
Coquini Riquini, Monsieur Coco pels francesos, i a saber en quants idiomes més té nom, va rebre ahir un reconeixement just com a acte d’inici de la festa major de l’Escala. “És patrimoni immaterial”, el va reivindicar el portaveu de la Comissió de Festes. La plaça de l’Ajuntament es va omplir a vessar d’admiradors d’aquest home nascut a Linares, “com Raphael”, li agrada dir, amb qui també comparteix edat i masses que el veneren. Però Martos s’ha casat amb un sol escenari d’actuació, a peu pla, en contacte directe amb els banyistes de la cala Montgó i de les platges de Riells i de Sant Martí d’Empúries. I els diumenges, no falta mai al mercat. Tots els estius fent el mateix itinerari amb barret, davantal, un parell de galledes i el punxó amb què esberla i talla a porcions el fruit tropical envoltat de mainada i d’adults que el cusen de fotos, com si fos una estrella de Hollywood que recull l’Oscar. Ell enlaira el coco com si realment ho fos, un trofeu. Tothom l’amanyaga amb rialles. Ell també riu sempre.
Les darreres temporades apareix amb menys regularitat i només els matins. Els metges el van advertir: la vida o la platja. Ell va escollir la platja, sinònim de la seva vida. La seva família (nombrosa, és besavi) diu que no ho fa per necessitat econòmica sinó de l’ànima.
L’entranyable coquer mai ha abordat cap client. La seva estratègia comercial és caminar amunt i avall i contagiar felicitat amb el seu mític himne cocotaire. S’ha guanyat el cor de molta gent, i no només pels shows que amenitzen els banys ociosos. La joie de vivre de les vacances es pot transformar tot d’una en un malson, en forma de lladregots que esperen que les seves víctimes entrin a l’aigua o d’accidents de naturalesa diversa, alguns de greus. Llavors el venedor s’oblida de la seva mercaderia i espontàniament ajuda a qui ho necessita.
Té club de fans (més de 5.000) a Facebook; Youtube és un mar de vídeos seus de totes les èpoques; la cantant Lucrecia li va dedicar una cançó, el pastisser Joan Roca, d’El Celler de Can Roca, es va inspirar en ell per crear un sorbet i el restaurant La Mod de l’Escala, un còctel, de nom Riquini Coquini, la banda sonora més universal de la costa catalana. “Us estimo a tots”, va exclamar ahir davant del seu entregat públic que es va quedar afònic cantant el seu lema. Pedro Martos, un mite.