Societat

La nova verge del Tura

Amb la restauració que es va fer de la imatge, ara fa 35 anys, va deixar de ser negra i això va desconcertar els olotins

La petició del regidor del PP de repintar-la de negre va crear, el 2001, una forta polèmica entre defensors i detractors

Una restauració no havia creat mai tanta polèmica com la de la imatge romànica (segle XII) de la Mare de Déu del Tura d’Olot que es va dur a terme el 1989. I és que els olotins van passar de la nit al dia a veure i a venerar una imatge totalment diferent. La diferència principal és que va deixar de tenir el color de la pell negra i va recuperar l’original i, a més, va deixar de ser una verge vestida amb roba i coronada per mostrar el seu vestit policromat original. La va coronar el llavors bisbe de Girona, Jaume Camprodon, el 25 de maig del 1975, i part de la corona ara encara la llueix, però amb un suport i sense tocar el cap.

La polèmica més contundent, això no obstant, la va generar dotze anys després el regidor del PP, Joaquim de Trincheria (Olot, 1941-2018), quan va demanar que es repintés de negre i, fins i tot, va fer-ho arribar al ple. De Trincheria va dir que se l’havia deixat ennegrir expressament i va al·legar raons de tradició i de familiaritat. A més, va recordar els versos del goig de la patrona olotina que ho reforcen: “Perquè el sol diví us abraça, teniu tanta morenor.” El Bisbat de Girona no va accedir a la petició del regidor, ni de bon tros el Servei de Béns Mobles de la Generalitat, que, des del 1987, va liderar la restauració de la imatge, a petició de l’aleshores capellà custodi del santuari del Tura, mossèn Ramon Tremoleda.

El 1987, aquest servei de la Generalitat ja va crear una rèplica exacta de la verge del Tura, per preservar-la. Els responsables del Museu de la Garrotxa d’Olot van voler exposar l’original i instal·lar la rèplica al santuari, però mossèn Tremoleda s’hi va oposar frontalment per raons de culte i litúrgiques. Dos anys després, va enllestir els treballs de restauració, després d’estudiar el seu interior i la policromia amb radiografies.

La restauració, doncs, va ser necessària per preservar la imatge, que tenia evidents signes de deteriorament a la cara per corcs. El resultat, però, com ha quedat dit anteriorment, va ser polèmic i, en el millor dels casos, va sorprendre els olotins, devots o no de la verge del Tura. Fins aquell moment, la imatge estava sobre un pedestal similar a una copa gegant i només se li veien la cara, les mans i el nen. Estava vestida i, segons el temps litúrgic o la festivitat, se li anava canviant la roba. Aquests vestits encara es guarden a l’habitació del darrere del cambril i es poden veure els pocs dies que s’hi permet l’accés. Per les Festes del Tura, solia lluir un vestit blanc amb l’escut de la ciutat d’Olot brodat.

Recuperar el color negre

El regidor del PP, però, va atiar una gran polèmica reclamant que es pintés la verge per recuperar el color negre de la seva pell, tot i que, després dels treballs de restauració, va quedar clar que no era el color original i que el negre provenia de l’exposició de segles al fum dels ciris. Les intencions de De Trincheria van quedar en evidència quan, coincidint amb les participacions de la Grossa de Nadal que imprimia cada any amb algun tema polèmic de la ciutat, les va dedicar a la verge del Tura sota el lema “The colors of de Tura”, recordant el d’una famosa marca de moda internacional.

Sigui com sigui, aquest diari va consultar en aquell moment experts en la matèria que van voler polemitzar sobre el tema. L’historiador i metge garrotxí Antoni Noguera Massa, un expert en romànic, va recordar el costum cistercenc d’ennegrir imatges donant continuïtat als cultes pagans de fertilitat de la terra. A més, va fer referència a l’antic culte precristià a Isis, la imatge del qual estava feta amb fang negre del riu Nil (Egipte), i a la tradició d’enterrar imatges ennegrides sota altres imatges com a culte a la terra. El també historiador local Josep Murlà va sostenir que no hi ha una tradició de verges negres i l’aleshores conservador del Museu d’Art de Girona, Antoni Monturiol, deia, per contra, que era la tradició que feia negres les verges. Finalment, el doctor en història de l’art, Miquel Àngels Fumanal, es va manifestar contrari a ennegrir la verge del Tura.

La verge del Tura és una imatge romànica del segle XII que, segons la tradició, la va trobar un bou mentre un pagès llaurava uns camps del mas Caritat d’Olot. Per això, al seu cambril del santuari del Tura, està acompanyada d’un bou als seus peus. Més enllà de la llegenda, la imatge ha arribat fins a l’actualitat, perquè l’historiador i metge local Joaquim Danés la va salvar del foc durant la Guerra Civil espanyola, tot i que va perdre una mà i el nen Jesús. Martí Casadevall, més endavant, va restituir-li aquests elements. El santuari del Tura té una altra rèplica de la verge, construïda per l’olotí Àngel Vila després de la postguerra, i és la que encara actualment surt al carrer per la processó de les Festes del Tura, el 8 de setembre, és a dir, avui mateix.

D’àlber i noguera
La talla de la Mare de Déu del Tura és de fusta d’àlber i de noguera. La coloració original era ocre clar i en cap estrat no hi havia ni la més petita ombra de negre com a pigment. La talla es va haver de sotmetre a un procés de desinfecció contra els insectes i es va haver de consolidar el suport on es va enganxar la imatge. Després de diversos estudis bioquímics i radiològics, es va aconseguir recuperar la policromia romànica de tota la imatge excepte la de la cara, que estava esmicolada i s’hi va mantenir la del segle XVI, amb 4 centímetres quadrats refets de nou.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.