L’últim diagnòstic de Frida Kahlo

El 17 de setembre del 1925, Frida Kahlo viatjava en un autobús que va ser envestit per un tramvia. Tenia 18 anys i l’accident, de conseqüències devastadores per a ella, la va marcar per sempre. Les llargues recuperacions al llit la van abocar a la pintura i la seva obra, mundialment coneguda especialment pels autoretrats, sovint està impregnada d’un dolor que, derivat d’aquell xoc, la va assetjar amb intensitat fins a la seva mort, ara fa 70 anys. La causa exacta dels seus mals, però, ha estat motiu de controvèrsia. Una investigació impulsada per l’Institut Guttmann sosté que l’alteració neurològica i el dolor que tenia Kahlo podrien deure’s a una síndrome de la cua de cavall d’origen traumàtic. Aquesta afecció, causada per una lesió de les arrels nervioses de la part inferior de la medul·la espinal, és poc habitual i difícil de diagnosticar amb els mitjans i coneixements d’aquella època, però encaixa amb els símptomes de Frida i els informes mèdics que es conserven.

“Va ser un xoc estrany: no va ser violent, sinó sord, lent i va sacsejar tothom. Però a mi molt més”, va escriure Frida Kahlo sobre aquell accident. La llista de lesions que se’n van derivar no és apta per a hipocondríacs. Es va dislocar el colze esquerre, els turmells i les espatlles, es va trencar múltiples costelles i la pelvis per tres llocs. També es va fracturar la cama dreta en més d’una desena de punts, incloent-hi el peu, que va quedar esclafat. Almenys dues vèrtebres lumbars, l’L3 i l’L4, també es van dislocar i fracturar, i, per arrodonir-ho, un passamans de ferro la va perforar amb entrada pel maluc esquerre i sortida per la vagina.

La convalescència va ser molt llarga i va incloure interminables períodes d’immobilització al llit i diversos mecanismes d’estirament de la columna, però després d’aquest procés Frida va continuar experimentant fatiga i dolor a l’esquena, les cames i els genitals. D’aquí que hagués d’utilitzar diferents cotilles, que també va dibuixar i que contribueixen a la seva imatge icònica, si bé no tant com les celles.

A partir d’una única radiografia, els metges van tenir problemes per diagnosticar-la, van cometre algun error i, ja més endavant, no van aconseguir controlar ni determinar la causa de l’intens dolor que tenia, ni tampoc de la disminució de la sensibilitat a la part inferior del cos. Al llarg del temps s’ha atribuït a la suma de múltiples causes: les fractures, la llarga immobilització, les conseqüències d’una pòlio que va tenir als sis anys i que li va deixar la cama dreta més curta i feble que l’esquerra i, fins i tot, que tingués espina bífida.

Tanmateix, ni les seves cartes ni la literatura revelen cap queixa relacionada amb aquesta afecció abans de l’accident. Els professionals de l’Institut Guttmann descarten també que els seus símptomes fossin deguts a una síndrome postpòlio, perquè sol aparèixer 50 anys després de tenir la malaltia (Frida Khalo va morir amb 47 anys) i no s’associa amb un dèficit sensitiu. Segons el treball que han publicat a la revista Journal of Neurology, una síndrome de la cua de cavall d’origen traumàtic és el diagnòstic que ofereix una explicació més completa dels símptomes que van afectar la vida i obra de l’artista mexicana. Els autors de l’article han conclòs que la reducció de la sensibilitat a les cames, afegida al dolor neuropàtic (causat per la lesió o funcionament anormal del sistema nerviós) a les cames i els genitals, coincideixen amb l’afectació de les arrels nervioses de la part inferior de la medul·la espinal (anomenades cauda equina) que donen nom a aquesta síndrome.

“És una lesió medul·lar poc freqüent, si bé fa uns anys en tractàvem més en gent jove, per traumatismes amb caigudes de moto o per salts al mar o la piscina. I també n’hi pot haver de derivades d’hèrnies discals o com a complicació d’una operació. La síndrome de la cua de cavall es tracta ara amb rehabilitació i neuroestimulació del cervell o la medul·la per controlar el dolor, de vegades implant-hi dispositius. Llavors, sense els fàrmacs actuals, devia causar un mal insuportable”, explica la doctora Hatice Kumru, neuròloga de la Guttmann i una de les autores de l’article. Això explicaria que Kahlo assegurés que tenia la sensació d’haver patit “segles de tortura fins a gairebé parar boja”.