El poble on va caure el cel

L’epi­sodi d’aiguats tor­ren­ci­als que el 29 d’octu­bre va asso­tar el País Valencià i va pro­vo­car des­tros­ses des­co­mu­nals espe­ci­al­ment a l’Horta Sud va tenir el seu clímax mete­o­rològic a Torís. I és que els regis­tres ofi­ci­als indi­quen que en aquest muni­cipi d’uns 7.700 habi­tants de la Ribera Alta hi va caure aquell dia la quan­ti­tat més alta: ni més ni menys que 771,8 litres per metre qua­drat, segons con­fir­ma­ria vuit dies després l’Agència Esta­tal de Mete­o­ro­lo­gia (Aemet), que qua­li­fi­cava a X la xifra d’“extra­or­dinària”. De fet, es va que­dar a prop del rècord abso­lut de pluja reco­llida en un dia a l’Estat, que manté Oliva amb 817 l/m² el 3 de novem­bre de 1987. Però Torís sí que va batre, i de molt, el d’aigua cai­guda en una hora: 184,6 l/m², pels 159,2 del rècord ante­rior a Vinaròs, també al País Valencià, el 19 d’octu­bre del 2018. A més, va regis­trar una pre­ci­pi­tació màxima de 102,8 l/m² en mitja hora, i 42 en deu minuts.

“Ja va ploure molt al matí, uns 150 litres, i va parar, però és que cap a les tres de la tarda hi va tor­nar i pot­ser en van caure 500 més”, rela­ta­ven el mateix dia a la plaça Cons­ti­tució del poble dos veïns, el Ser­gio i el Juan, que cons­ta­ta­ven: “Però si quan plou als pobles del vol­tant, aquí no fa mai res!” Fins i tot, el Ser­gio expli­cava que, ell sí, va tru­car a un amic de Pica­nya per avi­sar-lo que aque­lla aigua els bai­xa­ria en breu. L’estació que els va regis­trar, al Mas de la Cala­barra, es troba de fet equi­dis­tant entre els nuclis de Torís, Gode­lleta, Cali­canto i Mon­troi. Havia regis­trat una pre­ci­pi­tació anual mit­jana de 375 l/m² des del 2014. És a dir, que ara en menys de tres hores hi va ploure com en tot un any. Abans que l’Aemet validés ofi­ci­al­ment les xifres, el màxim ja l’havia fixat igual­ment a Torís l’extra­o­fi­cial Asso­ci­ació Valen­ci­ana de Mete­o­ro­lo­gia (Ava­met), si bé amb una quan­ti­tat de tot just 640,8 l/m²; això sí, en un altre obser­va­tori més a prop del nucli urbà, a Canya­par. I és que la pre­ci­pi­tació tam­poc va ser lineal, ja que a Xiva, a menys de 15 quilòmetres de Torís, l’estació de l’Aemet hi va regis­trar 445,4 l/m², i una altra de l’Ava­met, 600,2. Es miri per on es miri, això sí, quan­ti­tats extra­or­dinàries, que van ali­men­tar més o menys igual tant la ram­bla del Poio com el riu Magre, els dos bar­rancs que van fer més mal.

En tot cas, més enllà de mar­xar la llum i d’estar un parell de dies sense telèfon ni inter­net, els veïns de Torís expli­quen que al poble l’aigua no hi va fer mal. “Va entrar en alguns bai­xos de l’avin­guda prin­ci­pal, un sos­tre d’una casa vella enfon­sat... però poqueta cosa més”, diu el Ser­gio. “A Torís no hi ha garat­ges als soter­ra­nis, i l’endemà ningú va nete­jar res; de fet vam anar a nete­jar altres pobles”, rati­fica el Juan. Així ho con­firma un sim­ple tomb pel nucli, on més d’una set­mana després no hi queda ja gai­rebé ras­tre de fang. També ho indi­quen dos agents de la Poli­cia Local del torn de tarda. “Al poble no va fer mal”, rei­te­ren. Ni tan sols el camp de fut­bol de davant la caserna va resul­tar afec­tat, a la part baixa. I és que per dins el nucli no hi passa cap bar­ranc des­ta­cat. Això sí, en l’únic gran super­mer­cat hi han volat l’aigua, la llet... i el paper de vàter. “Com a la pandèmia”, diu l’encar­re­gada, que ho atri­bu­eix al fet que la gent aca­para veient l’emergència, però també que molt mate­rial es com­pra i es porta als pobles de baix més afec­tats.

Això sí, la majo­ria dels con­reus –com ara oli­ve­res–, camins, bos­cos i fins i tot un parell de pedre­res del terme van que­dar arra­sats, i algu­nes urba­nit­za­ci­ons van tenir danys impor­tants. Com alguns ponts sobre el Magre, que passa a uns 4 quilòmetres, com el de la Roda o el d’Altury, que havia aguan­tat la gran riuada del 1957. Aquest cop, però, l’aigua se’l va endur. Nor­mal, si et cau el cel a sobre.