El millor regal del món

Paquita Pujol Fabré es va guardar les joguines en un sarró quan la mare, Quimeta Fabré, li va dir que marxaven. Com tantes altres mares que havien perdut el més preuat en aquella guerra, els dos fills –en Joan, que seria injustament empresonat i afusellat, i l’Antoni, amb 19 anys, un dels milers que van morir al front de l’Ebre–, va decidir emprendre el camí de l’exili amb les tres filles petites. Amb 91 anys, veïna del barri de Sant Narcís de Girona, no recorda si era una nina o un peluix el que es va endur a Argelers, ni si havien sortit de Girona o de Vilanova i la Geltrú, on havien passat la guerra, però sí que el sarró el va mantenir sempre amb ella, alguna cosa a la qual aferrar-se, la seguretat del que manté viu un infant de cinc anys que no sap què passa però sí que alguna cosa grossa succeeix. Les imatges entelades d’estacions de tren amb molta gent, de dames caritatives franceses que s’apiadaven de la mainada refugiada obsequiant-los amb bombons de xocolata, d’una espècie de “fàbrica” amb palla a terra on jeien a terra..., records d’aquell moment vital, un testimoni que va cridar l’atenció a la documentalista i fotògrafa turca, establerta a Portugal, Sinem Tas, que l’ha fet una de les protagonistes d’Autrui, l’exposició que el Museu Memorial de l’Exili (Mume) a la Jonquera va inaugurar dissabte. “Va ser precisament aquesta mirada d’infant, la innocència i felicitat, el que em va atraure”, assenyala Sinem Tas. En aquest sentit, la mostra, amb imatges i fragments sonors, recull un d’aquests instants: “Durant el viatge, les meves germanes es queixaven que estaven cansades i les seves coses pesaven massa. La meva mare es va aturar i va agafar l’abric de la meva germana i el va llançar per sobre del pont. «Ara ja no pesa», va dir.” Per la Paquita, la protagonista dels panells del Mume hauria de ser la seva mare, Quimeta Fabré Ponce de León, “un exemple de resiliència”, afegeix la neta, Maria Àngels Corominas Pujol.

És l’atzar qui uneix la Paquita i Sinem Tas. En un viatge, la fotògrafa turca va conèixer l’Adrià, el net de la Paquita. Sinem Tas coneixia els feixismes ibèrics de Franco i de Salazar. També la Guerra Civil Espanyola. Van fer amistat i quan Sinem Tas va fer una residència a la Faberllull d’Olot va contactar de nou amb l’Adrià, per la proximitat amb Girona, i perquè volia saber més sobre la història familiar, d’un dol, que, com explica Maria Àngels Corominas, filla de la Paquita, ha estat una presència silenciosa: “A la família, la història d’en Joan sempre ha estat molt present.” En aquest sentit, el projecte de Sinem Tas ha resultat curatiu. Directora de l’Escola d’Idiomes de Sant Narcís, Maria Àngels Corominas va exercir de traductora en les converses entre la fotògrafa turca i la seva mare els dies 17 i 18 de setembre del 2022. La traductora exercia de baula de la memòria, enfortint el vincle entre mare i filla; una connexió que la fotògrafa i documentalista turca també vol explorar artísticament. Arran de l’experiència, ha escrit un capítol titulat Tancant el cercle que es va obrir amb Franco inclòs en un llibre publicat a Turquia sobre el poder curatiu de l’art.

Aquest cercle es va tancar el dia del norantè aniversari de la Paquita. La filla, la Maria Àngels, va desplaçar-se fins a l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona per aconseguir una còpia del sumaríssim d’urgència, el 22 d’abril del 1939, a Joan Pujol Fabré. Volia restituir jurídicament l’oncle. Es tracta d’un procediment conjunt molt ampli, el número 54.805, en el qual es van jutjar onze persones. El que va emocionar la Maria Àngels va ser llegir les cartes de l’oncle, escrites amb paper de fumar, recosides a la vora dels pantalons, que era la manera de comunicar-se, sense passar censura, amb la família. “Deia que no patissin, que es declarava culpable de tot” per evitar tortures prèvies a una execució segura. “Quan vaig llegir la sentència, l’oncle es declarava innocent de tot llevat dels seus ideals polítics; em va afectar”, s’emociona en recordar-ho. “El millor regal del món”, va dir la mare quan li va entregar els papers, el 29 de novembre, del document de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que gairebé cent anys després, es converteixen en pal·liatius de la injustícia.