“Maten la víctima i maten les persones que l’estimen”

Per això és important que a dones com la Carla se’ls posi cara, que la gent les conegui, que s’expliqui qui eren, perquè elles han tingut una vida, una família, una feina, unes amistats, unes expectatives, fins que un home que no ha sabut encaixar un “no” ha tallat el seu camí, sense retorn possible. Jo no vull que la meva filla quedi com la víctima número X del 2023, jo no vull que la societat l’oblidi, ni a ella ni a cap altra, perquè això seria com tornar-les a matar i com deixar-nos a nosaltres, els supervivents, amb la llosa d’un dolor que no s’acaba mai.

Ho és perquè la seva vida ens dona informació sobre com es desenvolupa la violència que pateixen tantes dones al món, ens permet estar més alerta, interpretar els detalls i demanar ajuda a una treballadora social, als Mossos d’Esquadra..., encara que no en tinguem proves materials. Per això porto la Carla per bandera i parlo d’ella i del que li va passar, perquè el seu cas serveixi per prendre consciència i actuar abans no sigui massa tard. A ella no la vaig poder salvar, no vaig tenir aquesta consciència clara del perill real que corria, i faria el que fos perquè altres persones la tinguin i s’evitin més assassinats.

Sí que veia coses rares en aquell noi que no m’acabaven de fer el pes, però mai m’hauria imaginat que arribés a aquest punt, potser perquè quan una cosa tu no la faries no t’entra al cap que un altre la faci. I al contrari, al principi pensava que n’estava tant, d’ella, que la defensaria si algú intentava posar-li la mà a sobre. Aquella tarda de juliol, allà al replà, a pocs metres del cadàver de la meva filla, jo mateixa deia als Mossos: “L’ha mort ell, però ha estat sense voler, perquè l’estimava molt!” No era així, no l’havia picat ni li havia posat un ull blau, però no l’estimava gens perquè intentava dominar-la, modelar-la a la seva manera i separar-la de nosaltres, de mi i d’en Pol, el seu xicot, i això no té res a veure amb l’estimació, això és una maldat, això és violència de gènere. I tampoc l’havia matat sense voler, l’havia escanyat la nit anterior de manera premeditada.

Estàvem molt unides, perquè, quan em vaig divorciar, el seu pare també es va divorciar d’ella i vam haver de superar juntes dificultats econòmiques i de tot tipus. La Carla és el millor que he fet en la meva vida, el que m’omple d’orgull, el que em dona sentit. Era molt bona persona, treballadora, complidora, honesta, alegre; era recepcionista al Peninsular de Girona i n’estava molt contenta, de la feina. Somiava que un dia dirigiria un hotel i tenia la intenció d’estudiar un grau de turisme a la Universitat de Girona. S’havia comprat un pis força atrotinat al barri de Sant Narcís i l’anava arreglant de mica en mica. Era molt estalviadora i em deia que aviat demanaria una altra hipoteca perquè jo disposés també d’un habitatge de propietat. Tenia ben present com ens havia estat de difícil avançar estant soles i d’alguna manera em cuidava. La feien feliç les coses més senzilles, un cafè amb llet i un croissant, les seves tortugues d’aigua, passar el dia a Barcelona, anar de vacances a Camprodon, llegir, veure sèries, estar amb el xicot, felicitar els companys de feina...

A l’institut de Santa Eugènia, havien coincidit en un curs d’accés a un grau superior. En Toni era molt solitari, ningú s’asseia al seu costat. La Carla s’hi va acostar i li va donar conversa, li feia pena i això li va costar la vida, perquè ell s’hi va arrapar i ja no la va deixar mai més. Al principi eren amics i van sortir uns mesos, no gaire temps. La Carla no compartia el seu projecte de vida. Era practicant de parkour (saltar obstacles urbans), aficionat als videojocs bèl·lics, molt competitiu, deia que volia anar a combatre a la guerra d’Ucraïna i presumia de guanyar diners invertint en bitcoins, sense haver de treballar. Havien estat companys de pis, quan la meva filla ja tenia una altra parella, i de bon començament no hi va haver problemes; ell es mostrava atent i es feia el milhomes perquè volia que tornessin junts, però quan va veure que no seria així llavors va canviar: s’enfadava si jo o el xicot pujàvem al pis, si en Pol s’hi quedava a dormir o ella no passava la nit a casa. Pretenia aïllar-la de nosaltres, i al final la Carla li va dir que havia de marxar, van acabar molt malament, però no em va voler explicar res per no preocupar-me i potser per protegir-me d’ell.

De vegades jo i de vegades en Pol, el xicot; ens ho combinàvem. La Carla havia vist en Toni aturant-se davant de l’hotel i comprovant si era a recepció, o voltant pel barri. Jo no creia que li faria mal, però sí que podia muntar-li un espectacle, punxar-li les rodes del cotxe, fer alguna pintada... El 26 de juliol, cap a dos quarts de dotze de la nit, la vaig deixar a l’entrada del bloc on vivia, al número 11 del carrer Bilbao, i me’n vaig anar tranquil·la sense saber que ell havia aconseguit obrir el portal i l’esperava disfressat amb dessuadora, caputxa i guants al replà del tercer pis. Quan ella va entrar a casa, se li va tirar al damunt i la va estrangular. Quantes vegades he pensat: “Si l’hagués acompanyat fins a dalt...” O “si hagués sospitat alguna cosa quan la Carla plantejava marxar de Girona...”

M’adono que sí. Una vegada vam anar de viatge a Madrid amb el meu germà, que és funcionari i viu a Lanzarote, i li va dir: “Per què no ens busquem un pis? Tu demanes trasllat i nosaltres ja trobarem feina.” Un mes abans de l’assassinat, vam anar a veure el meu germà i també feia plans per quedar-se a l’illa. Jo no sé fins a quin punt ell la va arribar a amenaçar i a assetjar, no m’ho deia, no em volia fer patir, però ara sí que sé que la Carla va tenir molta por l’últim any de la seva vida, i això, que ella visqués espantada, em destrossa tant com la seva mort. Em sap greu plorar, però ho vull explicar per si pot ajudar algú a identificar més bé les situacions de risc, per si es pot evitar un altre assassinat, encara que només sigui un!

No soc la mateixa persona. M’he estirat hores, dies, a terra o al llit sense menjar, sense dutxar-me, deixant passar el temps per deixar-me morir. Aquests monstres no només maten la víctima sinó també les persones que l’estimen. Els primers dies no volia veure ningú i m’autoenganyava, imaginant que la Carla havia anat a viure en un altre país sense cobertura telefònica. Després m’enfadava amb ella i feia per recordar les vegades que ens havíem discutit, suposo que per atenuar el sofriment. La fase de ràbia m’ha durat molt, ràbia contra en Toni, contra els seus pares, contra l’entorn on treballava perquè sabien com era i haurien d’haver fet alguna cosa...

El meu germà, en primer lloc, tot i que davant seu em feia la forta, perquè ell també estava molt malament. I dues amigues molt respectuoses i sensibles, que m’han deixat espai i han estat al meu costat; a més, rebo atenció psicològica i formo part d’un grup de dol. Altres persones segur que em volien ajudar, però els seus comentaris no eren els més adients: “Has de tornar a sortir, anem a fer la cervesa, no et pots quedar tot el dia tancada a casa, ja han passat tres mesos!” Que ja han passat tres mesos, deien, com si fos hora de girar full, de posar distància entre jo i la meva filla, de la qual ni tan sols m’havia pogut acomiadar! No m’ho prenia bé, jo el que necessitava aleshores és que algú m’expliqués com es fa per continuar vivint amb aquesta tristesa que se’t menja per dins! Entenc que no és fàcil dirigir-se a qui ha patit una pèrdua en aquestes circumstàncies, que molta gent no sap què dir. Sovint és millor fer un gest d’afecte i callar, perquè hi ha paraules que fereixen com fletxes encara que no tinguin cap mala intenció. Amb tot, els que m’han fet més mal són els tafaners que, passats uns mesos, t’aturen pel carrer, et demanen detalls i es posen a parlar-ne com si es tractés d’un personatge de revista del cor o d’un desconegut. Una mica d’humanitat!

No, que jo sàpiga, i ho he preguntat. Cadascú viu el dolor a la seva manera, però particularment crec que seria bo tenir aquest suport, sobretot després del minut de silenci o dels homenatges de reconeixement, quan has d’afrontar la soledat més atroç. I també has de resoldre un munt de tràmits burocràtics arrossegant una pena infinita mentre et vas fent càrrec, i no te’n vols fer, que ella no hi és. Amb mi l’Ajuntament de Girona s’ha portat molt bé, l’Amy ha estat un amor [Amy Sabaly, regidora d’Igualtat, Justícia Social i Cooperació], i crec que les administracions, ja sigui els ajuntaments o la Generalitat, haurien de crear una oficina o una figura d’acompanyament per als primers mesos, perquè vas pels llocs neguitosa i perduda, com una gallina sense cap, és una experiència terrible!

La Carla, fer tots els possibles perquè la gent no l’oblidi i parlar-ne també per si puc estalviar que a una mare li mati la filla un home que no admet la seva llibertat. Penso en tot el que a ella li agradaria fer i ho faig. Li ensenyo les constel·lacions, la lluna plena, tinc previst anar al Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya i al Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera i serà com si ella ho veiés, també; avui m’he arreglat el cabell per a aquesta entrevista, ella sempre anava molt ben pentinada. La Carla em fa millor persona, intento ser més comprensiva i agraïda com ho era ella, la porto sempre amb mi i visc perquè ella viurà mentre jo visqui.