Les tortures a Via Laietana amb biaix de gènere

Les ferides més doloroses no només deixen marques en la pell, sinó en l’ànima. La tortura per definició és “un greu dolor físic o psicològic infligit a una persona de manera deliberada amb la finalitat d’obtenir alguna cosa d’ella”, però en la pràctica va molt més enllà. Busca trencar l’individu, derrotar-lo i allunyar-lo dels seus valors. Tres dones que van patir tortures a Via Laietana, 43, es van animar a explicar, dijous en la tercera edició de la taula rodona Dones a contracorrent al Museu d’Història de Catalunya, com és ser torturada,

El llibre Torturades: Via Laietana, 43, de Gemma Pasqual i Escrivà, recull múltiples històries de dones que van patir molt en aquell edifici. Una d’elles és Pilar Rebaque, advocada i feminista, que va ser detinguda el desembre del 1970 per la seva participació en una manifestació a Barcelona contra el procés de Burgos i va ser traslladada a la comissaria de Via Laietana. “Per la policia franquista, una dona dissident era pitjor que un home”, va explicar a la sala. Rebaque relatava com a partir de l’any 1939 les dones s’havien convertit en poc menys que “mujeres para la patria y para el hogar”. Amb la responsabilitat afegida d’haver de transmetre els principis religiosos del règim als fills. És per això que la deslleialtat de les dones era més mal percebuda, “perquè no complíem l’estatus que ens volien imposar, no érem dones sotmeses, teníem pensament propi”, hi va afegir l’advocada. Per això, Rebaque ha arribat a la conclusió que les tortures, els tractes i les vexacions que va patir van tenir biaix de gènere. “Hi ha un contingut obscè, sexual i pervers. Ens volien vexar, maltractar i embrutir”, deia mentre la sala l’escoltava en silenci.

Va ser Carme Travesset, militant del PSAN-Provisional i de les Joventuts Revolucionàries Catalanes, qui va compartir la seva història esfereïdora dels tres cops que va ser enviada a l’actual comissaria de la Policía Nacional. En la tercera detenció, l’any 1975, la tortura va esdevenir físicament insuportable. “Em posaven emmanillada amb les mans entre les cames i penjada en una via de ferro cap per avall”, detallava la dona amb una enteresa admirable. Només quan es desmaiava la incorporaven. Tot amb l’única intenció que delatés els seus companys. Però la Carme no ho va fer. “La meva dignitat em va donar la força per no delatar a ningú”, concretava. Després de cinc dies de tortures va ser traslladada a la presó de dones de la Trinitat. Anys després encara no podia caminar durant llargs períodes de temps com a conseqüència de la tortura.

En aquesta presó també va arribar a estar-hi sis mesos Teresa Alabèrnia. Ella, com les altres dues companyes, també va passar per Via Laietana, 43. “El primer cop que em van dir de participar en xerrades m’hi vaig negar perquè sempre havia pensat que no m’havien torturat”, reconeixia l’antiga militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans. En el seu cas, va ser absolta pel Tribunal d’Ordre Públic, no abans sense passar mig any a la presó. “La solidaritat em va donar força, saber que els companys estaven fora lluitant per mi”, explicava Alabèrnia. A més, la Teresa va patir la tortura de la seva filla, Núria Cadenes, quan va ser detinguda per la seva presumpta participació en un atemptat de Terra Lliure. El torturador de la Núria, Fernando Sainz Merino, va ser retratat en la pel·lícula La infiltrada, que va guanyar el premi Goya a millor pel·lícula, com un heroi. “Estan netejant la cara i ho poden fer perquè no estem informats”, criticava indignada Alabèrnia.

És aquesta impunitat un dels punts més dolorosos dels seus relats. Avui en dia, aquestes dones i molts altres torturats de Via Laietana segueixen sense veure conseqüències per les accions preses cap a ells. Les seves vivències mostren “el que és capaç de fer el poder, i la policia com a eina del poder, per reforçar tots els mecanismes que té sobre les forces dissidents”, establia l’advocada torturada Rebaque.

Travesset va ser clara. “Hem d’exigir que s’obrin tots els arxius, militars i secrets, i només així es podrà fer justícia”, etzibava. La reconversió de l’edifici de Via Laietana pot convertir-se en “un moviment inapel·lable de la lluita del poble català, en testimoni d’uns fets que no podem oblidar i que esdevingui una brúixola de populisme i feixisme”, demanava. Les exigències continuen i necessiten la força de la gent.