Gat escaldat, d’aigua freda fuig. Aquesta dita catalana podria definir perfectament el recel que ha despertat en alguns analistes l’actual situació del mercat immobiliari, amb un ritme de creixement elevat de la compra i venda d’habitatge arran d’una demanda constant i creixent per la necessitat d’emancipació de noves unitats familiars i pel factor migratori, que ha estat més elevat del que estava previst i es manté com un fet estructural de l’economia catalana, tot això en un context de creixement econòmic sostingut.

El que semblen bones notícies en l’aspecte econòmic no ho són a ulls de tothom. També veníem d’un període sostingut de creixements de preus i contractes de compravenda abans de l’esclat el 2008 de la bombolla immobiliària i financera que va provocar un daltabaix econòmic de grans dimensions, amb una caiguda sobtada de preus que va comportar un llarg cicle d’atur, impagaments i desnonaments, i una crisi en les finances públiques que va deixar les administracions sense possibilitat d’evitar el desastre ni de redreçar-lo ràpidament els anys següents. Segons alguns analistes, el primer senyal d’alarma l’ha donat el mercat del lloguer, que ha inflat els preus fins a límits que molts ciutadans de classe mitjana ja no se’ls poden permetre en barris on fins ara no hi havia hagut problemes per retenir la població autòctona. Si els preus de compravenda també continuen pujant i esdevenen, com va passar els anys precedents al 2008, el principal actiu d’estalvi de les famílies, podríem tornar a repetir una situació similar.

Encara som lluny, però, d’aquest escenari. El periodista econòmic Jordi Goula cita unes dades tranquil·litzadores en un article a Vilaweb: el nombre d’hipoteques constituïdes a Catalunya el gener d’enguany ha estat de gairebé 7.000, i el capital prestat, d’uns 1.200 milions d’euros, mentre que el gener de l’any 2006, en plena eufòria immobiliària, el nombre va ser superior a les 23.000 i el capital va assolir una mica més dels 3.650 milions. “D’acord amb aquestes xifres, podríem dir, doncs, que en aquests gairebé vint anys el mercat s’ha reduït una tercera part. No calen gaires paraules més. Les xifres ja parlen totes soles”, escriu Goula.

L’economista Santiago Niño Becerra es va manifestar de forma similar recentment, en una cadena de piulades a la xarxa X, on afirmava que “no hi ha bombolla en el mercat immobiliari” però sí “preus desfermats perquè la demanda residencial és més gran que l’oferta i una part important d’aquesta demanda està motivada perquè hi ha pocs llocs on invertir”. La perspectiva actual és que els preus de venda i de lloguer arribaran a un topall quan la demanda ja no pugui pagar més, i els preus quedaran estabilitzats “pels núvols”. El risc que veu aquest economista, doncs, és que l’economia deixi de funcionar com ho ha estat fent aquests darrers anys i es produeixin tancaments d’empreses i es dispari l’atur, generant, llavors sí, una cadena d’impagaments que acabarà afectant els bancs. Un escenari viscut el 2008. Amb la diferència que llavors els advertiments no havien passat pel sedàs de l’experiència.

“

“