Una de les particularitats de la dana és que es tracta d’un problema que ha passat i passarà moltes i moltes fases. Té tantes capes com realitats viscudes pels veïns de l’Horta Sud. Actualment, gairebé sis mesos després de la riuada, els pobles afectats es troben en un punt difícil d’explicar. Ni tan malament com fa cinc mesos ni tan bé com en fa deu. Quan et demanen “Què? Com està tot per allà? Millor?”, la veritat és que et veus obligada a dir que sí, que estan més bé, perquè realment el paisatge ha millorat: ja es pot caminar per gairebé tots els carrers, no es veuen muntanyes de runa sobre l’asfalt i, tot i que quedi algun cotxe al mig d’un camp, els cementiris que arreplegaven centenars i centenars de vehicles han desaparegut. Tot i així, és un moment de contrastos. Un dels quals, potser el més visible, és l’evidència que el temps aquí no ha passat igual per a tothom: mesos enrere, la imatge habitual d’aquests carrers era la de veïns i veïnes traient fang dels baixos de casa, anant d’un lloc a un altre buscant galledes, caixes o qualsevol tipus d’objecte on poder guardar els pocs records que s’havien aconseguit salvar del desastre. Tots es trobaven en la mateixa situació, en el mateix punt de partida, ja que la riuada va afectar tothom.

Ara no. No tothom ha pogut eixir del fang o, si més no, no a la mateixa velocitat i eficàcia. I ho exemplifiquen molt bé els negocis de barri i els petits comerços locals. Quan camines pels carrers de diferents municipis de l’Horta Sud, et trobes amb dues realitats que xoquen i conflueixen constantment: hi ha veïns que tenen els baixos de l’edifici pràcticament igual que sis mesos enrere, amb les finestres trencades i restes de fang sec a les parets. Com si el temps no hagués passat. Per contra, n’hi ha que tenen un local completament nou, amb finestres lluents, parets acabades de pintar i el terra impecable. Les principals raons per les quals els primers continuen destrossats acostumen a ser dues: o el propietari va ser una de les víctimes mortals de la dana o, en la gran majoria dels casos, no es pot permetre alçar un comerç des de zero, ja sigui per falta de pressupost o de temps, o perquè, pels pocs anys que li falten per a la jubilació, no li surt a compte.

En vista d’aquesta problemàtica, hi ha hagut algunes localitats que han intentat buscar alternatives per afrontar la situació. A Benetússer, on la totalitat dels negocis han quedat afectats per la gota freda, l’Ajuntament ha decidit cedir l’espai del mercat municipal als propietaris que vulguin obrir el seu negoci però que no tenen el local habilitat. Per fer-ho, no fa falta haver tingut parada al mercat abans, ni que el negoci sigui d’un sector concret: qualsevol empresa hi pot sol·licitar un lloc. És per això que, un cop entro al recinte, em trobo amb una escena força peculiar. A la banda esquerra, sota un cartell en què es llegeix “Peixateria”, hi ha oberta una rellotgeria, amb un matrimoni gran darrere el mostrador. Una mica més endavant, a la seva dreta, veig una noia jove i decidida que li està fent les ungles a una senyora a la seva petita parada amb productes d’estètica. Just al davant, una xarcuteria i, al costat, una paradeta amb un cartell posat de manera provisional: “Somnis de Paper”, l’única llibreria de tot Benetússer. Habitualment, aquest local era una carnisseria, com indica el nom de dalt, i encara manté les seves particulars neveres per conservar la carn i l’embotit freds. Ara, però, en el seu lloc hi ha llibres infantils, novel·les i contes clàssics. Darrere seu, en una estructura on es pot intuir que s’hi penjaven els pernils, hi ha una estanteria amb més llibres: El petit príncep, La porta de les fades, Demà serà una cançó...

Segons m’explica en Jorge, un home boterut amb ganes de parlar, es van instal·lar al mercat després del pont de desembre i, si tot va bé, tenen previst tornar a la botiga al maig. “És veritat que hem millorat respecte a l’octubre, però encara hi ha moltíssima cosa a fer. Els veïns fa sis mesos que estem vivint això, i ara que ha baixat un poc la intensitat de tot és quan estem més tocats emocionalment. Nosaltres no hem parat i, en el moment en què ho fem, caurem tots malalts perquè ens eixirà tot”, em diu mentre col·loca alguns llibres a la nevera de l’antiga carnisseria. Un tema que també el preocupa és la continuïtat dels comerços de barri del seu municipi. “Nosaltres encara estem bastant bé, però ací teníem tres forns de tota la vida, i una fornera, on nosaltres anàvem sovint, ja ha dit que no tornarà a obrir. El negoci anava bé, normal, feien a poquet a poquet, però la dana significa tornar a començar de nou i moltes vegades no surt a compte.” Quan li pregunto per les ajudes, ho té clar: “No són suficients per a cap negoci. A nosaltres ens demanen molts papers del local, de l’assegurança, dels productes… Però tot s’ho va emportar la riuada. Em demanen papers que ja no existixen, no els tinc ni els puc recuperar.”

A Paiporta, l’Eva i l’Arantxa han tingut un cas similar. Totes dues estan al capdavant de la llibreria Moixeranga, una de les més antigues de l’Horta Sud. M’atenen en un local provisional situat a cinc minuts de la botiga, que encara està en procés de reforma. “Si el negoci continua viu i nosaltres estem ací treballant, ha estat gràcies a donacions particulars. Per a les ajudes, et demanen molta documentació que no conservem. A més, amb la quantitat que et donen (si te la donen) no pots ni canviar una bombeta”, diu seriosa l’Eva. Totes dues estan molt enfeinades i van a la idea. Abans de marxar, l’Arantxa em diu: “Anímicament no és un bon moment. Treballar sota comandes és complicat perquè no té el funcionament normal d’una llibreria. El que és bonic és poder passejar, buscar llibres, fullejar-los... Fer barri. Ara això no ho podem fer i ens posa les coses més difícils. Però estic convençuda que n’eixirem reforçades. No tenim cap altra opció.”