El besavi de Rita, un vell conegut

Rita Barberà Nolla, alcaldessa perpètua de la ciutat de València i incombustible política en temps de crisi i de corrupció en el partit a què pertany, té una part dels seus orígens arrelats a Catalunya via Meliana. M'explique; el seu besavi matern fou Miquel Nolla i Bruixet, un burgés de Reus que va casar-se al Cap-i-casal i que va dedicar-se als teixits i, posteriorment, als mosaics.

Rita, com tants altres valencians d'avui, té una part de les seues arrels al Principat, alhora que prové del ranci patriciat urbà capitalí del segle XIX, circumstàncies que potser hagen marcat la seua personalitat i, perquè no, la seua valenciania tan peculiar.

De tots és coneguda la predilecció de l'alcaldessa valenciana per la llengua castellana, la que adoptaren segurament els seus predecessors per allò de guardar les formes i distingir-se de les classes populars i la vulgaritat dels seus costums i de la seua parla. Queda clar que, fins ací, Barberá (1948) no té cap pecat que porgar, ja que la inèrcia educativa familiar s'encarregà de proporcionar a la jove eixe segell de distinció propi del seu rang i passat.

Una altra cosa, clar està, és que —independentment de les idees que preconitze i de la forma en què ho faça (del tot respectables, compartides o no)— només empre la llengua mare comuna dels seus avantpassats catalans i valencians per a actes puntuals, folklòrics majorment, i no com a tret natural en la seua vida pública.

Una vertadera llàstima, ja que actituds displicents com la seua fan més mal que una pedregada en sec. Què li costarà a Barberà Nolla donar-li una mica de llustre a l'idioma casolà? Ningú li demana que es pronuncie sobre la unitat de la llengua, per la qual cosa, és tan difícil emprar-la amb certa freqüència?

Les llengües, el valencià també, són un extraordinari vehicle de comunicació; però alhora també un instrument que identifica una cultura, un poble arrelat a una geografia i una manera de pensar i fer. Llàstima que una política com Rita done l'espatla durant quasi dues dècades a la principal senya del poble a què representa, llàstima que el seu partit no li ho demane, llàstima que els seus votants li ho consentisquen.

En fi, Miquel Nolla fou un pròcer i un avisat negociant, empresari i industrial que —en 1862— fundà «Mosaicos Nolla» en el terme de Meliana (l'Horta Nord); un empori que continua en peus mercè a la seua portentosa arquitectura encara que haja passat per diverses mans i haja tingut variats usos. En la seua vil·la annexa encara es conserva l'efigie, elaborada amb finíssims mosaics, del besavi de l'alcaldessa valentina, encara que ella apenes haja mostrat cap interés per recordar on estan una part de les seues arrels. Una pena, tot siga dit de passada. Sobretot, quan la fàbrica donà nom a tot un barri obrer melianer: Nolla.

Però Rita Barberà Nolla sap que Meliana, el meu poble, encara guarda més històries que tenen a veure amb la seua nissaga i de refiló, per descomptat, amb ella. Tanmateix, són altres els que les saben, no jo.