El cruel divorci entre Tortosa i el tren

La relació entre Tortosa i el ferrocarril no ha estat mai planera. Ha viscut temps difícils i moments joiosos. Ja en el moment de la construcció de la línia Barcelona-València, en els anys seixanta del segle XIX, les forces vives van haver d'esforçar-se perquè el pont sobre l'Ebre es construís vora la ciutat i no pas cap a la zona d'Amposta, a la Carroba, tal com ho volia la companyia i com passa avui si fa no fa; o per Campredo-Vinallop, que és la transacció que oferia el govern. Fou una batalla dura que al final es va decantar pels interessos de Tortosa, obligant que la via fes un tomb de 25 quilòmetres. Val a dir que aleshores el fet tenia molta més importància que ara: l'Ebre era navegable i un pont entre Tortosa i el mar dificultaria el pas d'embarcacions, a més que, per falta d'altres mitjans de transport, l'accés a les estacions es feia caminant, per la qual cosa uns metres de llunyania eren molt. L'any 1868 es va inaugurar el pont i el 1917 es va ampliar amb pilastres més consistents per fer possible la doble via, que mai no va arribar. A mitjan segle XX van venir els temps gloriosos del festeig entre Tortosa i el ferrocarril; l'agost del 1942 entrava en servei el ferrocarril de Tortosa a Alcanyís i Saragossa i es perllongaven les obres per fer-lo arribar fins al port de Sant Carles de la Ràpita. Poc després, entre Ferreries i Roquetes, començaven unes obres d'elevació d'una gran esplanada per acollir l'estació d'enllaç i centre de distribució de mercaderies entre Barcelona, València i Saragossa. A l'estació de Tortosa hi havia dipòsit de màquines, alberg d'allotjament de personal, centre de comandament i, a més, base de manteniment de via i obres a un radi de molts quilòmetres, cosa que suposava una plantilla propera als dos-cents operaris, des de l'enginyer en cap, amb la seva oficina tècnica, fins als tallers amb paletes, fusters, electricistes, pintors o mecànics... L'estació de Tortosa no era el centre del món, privilegi que Dalí atribuí a l'estació de Perpinyà, però sí que ho era de l'antiga Corona d'Aragó. L'estació era plena de vida qualsevol hora del dia o de la nit; el bar i el restaurant no tancaven mai i sempre hi havia gent esperant les combinacions entre trens amb origen o destinació a Barcelona o cap al sud d'Espanya, la línia del Baix Aragó i Saragossa i la propera estació d'autobusos o el carrilet de la Cava. Tot es va començar a tòrcer l'any 1962 arran d'un informe del Banc Mundial sobre la xarxa ferroviària espanyola, en què recomanava concentrar les inversions en les grans línies i abandonar les obres que no fossin rendibles. La conseqüència immediata fou l'abandonament del projecte de la gran estació a Ferreries, les obres de prolongació del ferrocarril fins al port dels Alfacs i una important reorganització dels serveis de Renfe, que suposà el trasllat de la direcció regional i el Departament de Via i Obres de Tortosa a Tarragona. Poc després, el 1973, es tancava la línia de Tortosa a Alcanyís i Saragossa i s'abandonaren les instal·lacions. Encara, però, l'estació de Tortosa continuava sent un lloc neuràlgic, un punt intermedi entre Barcelona i València, fins que el Ministeri d'Obres Públiques va plantejar la modernització de la línia i la doble via entre Tarragona i València, l'any 1983. La lamentable gestió de l'Ajuntament de Tortosa i el desinterès de la Generalitat van fer que el tren es desplacés fins al traçat actual, es desmantellés el tram Tortosa, Santa Bàrbara i Freginals i s'abandonés el pont sobre l'Ebre, i tot sense cap compensació econòmica ni de serveis. Fins i tot l'estació de l'Aldea, que podia haver estat la successora de la de Tortosa, ha quedat com una estació secundària sense cap rellevància; i les il·lusions i gestions dels ampostins perquè el nou traçat fes possible la construcció d'una estació de tren vora la ciutat quedà en aigua de borraines.