Tara blanca

Artemisa, Atenea o Hestia són formes de la divinitat femenina a la religió grega. Són Diana, Minerva i Vesta, a Roma: la caça, la saviesa i la llar. Concebre la possibilitat que Déu, el déu cristià, pugui ser una dona és una heretgia. Déu, tothom ho sap, és un home vell, barbat i canós. En les religions politeistes, en canvi, és més fàcil entendre que la dona, en qualsevol de les seves manifestacions, té un paper rellevant a l'hora d'explicar els esdeveniments que ens envolten i no troben resposta racional. El catolicisme venera la mare de Déu, és veritat, però no tant perquè sigui la mare de Jesús, sinó perquè el va concebre sense pecat: se la venera pel miracle. A Grècia i a Roma, en canvi, els déus són els primers pecadors, cometen pecats humans: són luxuriosos, egòlatres, i vanitosos. Per això la dona també hi té cabuda.

En el budisme, si és que podem parlar del budisme com a una religió, hi ha també divinitats femenines. S'anomenen tara, fan la funció de mare i es presenten en diverses formes: la tara blanca, la verda, negra, vermella, groga i blava. La tara és compassiva, salvadora i misericordiosa, com ho són totes les mares. No hi ha tants llocs a Barcelona o rodalies on un pugui aprendre tot això. El millor lloc, és clar, és el monestir budista ubicat al Parc Natural del Garraf, a Olivella, molt a prop de Castelldefels. És a dins del Palau Novella, la casa que va fer construir un indià en el segle XIX després d'haver fet fortuna a Cuba. Des del 1996 és la llar de la comunitat budista Sakya Tashi Ling, un dels centres budistes amb més força del territori estatal. Per arribar-hi cal fer vint minuts ben bons de revolts en cotxe, i aleshores la casa s'obre als ulls del visitant com un paratge privilegiat per a la calma mental. Allà hi viu una comunitat de monjos i monges budistes: gestionen les peces museístiques d'art budista, preparen i ofereixen tallers a budistes i no budistes, donen aixopluc als hostes que arriben buscant una experiència espiritual, i tot això ho combinen amb els hàbits i les pràctiques d'una vida consagrada a la meditació i la pregària. Més enllà del milió de coses que un no entén del budisme, el visitant acostumat als monestirs catòlics queda corprès pels colors tan vius del monestir del Garraf. Allà on tot és quietud el primer que es respira és la vida. Hi vaig anar per primera vegada fa uns dies per assistir a un dels rituals d'iniciació en una de les tara que el guru ofereix periòdicament: en aquest cas, la tara blanca, la de la compassió, la salut, la longevitat. Una força, dins les tara, més aviat pacífica i passiva. El ritual va començar enmig de trons i llamps, amb goteres al refectori mentre esperàvem per fer la primera purificació abans de començar. El budisme exigeix una concentració activa del participant en el ritual: durant aquell dia no pots haver menjat cap dels aliments negres del budisme (carn, peix, ou, ceba i all), cal que arribis al monestir ben net i, si pot ser, amb roba clara. La preparació ja és part del ritual. Allà només cal que et deixis portar, imitar tot allò que fan els altres: alguns dels participants ja han fet la presa de refugi, el bateig budista. Altres no són budistes, però els agrada el ritual i hi tornen. D'altres, com jo, ens trobàvem allà per primera vegada i intentàvem passar desapercebuts. La sensació que roman més enllà de la iniciació és que en les pràctiques budistes, sigui quina sigui la sensibilitat religiosa de cadascú, tots hi tenim cabuda.