Tara blanca

Arte­misa, Ate­nea o Hes­tia són for­mes de la divi­ni­tat feme­nina a la religió grega. Són Diana, Minerva i Vesta, a Roma: la caça, la savi­esa i la llar. Con­ce­bre la pos­si­bi­li­tat que Déu, el déu cristià, pugui ser una dona és una heret­gia. Déu, tot­hom ho sap, és un home vell, bar­bat i canós. En les reli­gi­ons poli­teis­tes, en canvi, és més fàcil enten­dre que la dona, en qual­se­vol de les seves mani­fes­ta­ci­ons, té un paper relle­vant a l'hora d'expli­car els esde­ve­ni­ments que ens envol­ten i no tro­ben res­posta raci­o­nal. El cato­li­cisme venera la mare de Déu, és veri­tat, però no tant perquè sigui la mare de Jesús, sinó perquè el va con­ce­bre sense pecat: se la venera pel mira­cle. A Grècia i a Roma, en canvi, els déus són els pri­mers peca­dors, come­ten pecats humans: són luxu­ri­o­sos, egòlatres, i vani­to­sos. Per això la dona també hi té cabuda.

En el budisme, si és que podem par­lar del budisme com a una religió, hi ha també divi­ni­tats feme­ni­nes. S'ano­me­nen tara, fan la funció de mare i es pre­sen­ten en diver­ses for­mes: la tara blanca, la verda, negra, ver­me­lla, groga i blava. La tara és com­pas­siva, sal­va­dora i mise­ri­cor­di­osa, com ho són totes les mares. No hi ha tants llocs a Bar­ce­lona o roda­lies on un pugui apren­dre tot això. El millor lloc, és clar, és el mones­tir budista ubi­cat al Parc Natu­ral del Gar­raf, a Oli­ve­lla, molt a prop de Cas­tell­de­fels. És a dins del Palau Nove­lla, la casa que va fer cons­truir un indià en el segle XIX després d'haver fet for­tuna a Cuba. Des del 1996 és la llar de la comu­ni­tat budista Sakya Tashi Ling, un dels cen­tres budis­tes amb més força del ter­ri­tori esta­tal. Per arri­bar-hi cal fer vint minuts ben bons de revolts en cotxe, i ales­ho­res la casa s'obre als ulls del visi­tant com un paratge pri­vi­le­giat per a la calma men­tal. Allà hi viu una comu­ni­tat de mon­jos i mon­ges budis­tes: ges­ti­o­nen les peces museísti­ques d'art budista, pre­pa­ren i ofe­rei­xen tallers a budis­tes i no budis­tes, donen aixo­pluc als hos­tes que arri­ben bus­cant una experiència espi­ri­tual, i tot això ho com­bi­nen amb els hàbits i les pràcti­ques d'una vida con­sa­grada a la medi­tació i la pregària. Més enllà del milió de coses que un no entén del budisme, el visi­tant acos­tu­mat als mones­tirs catòlics queda corprès pels colors tan vius del mones­tir del Gar­raf. Allà on tot és qui­e­tud el pri­mer que es res­pira és la vida. Hi vaig anar per pri­mera vegada fa uns dies per assis­tir a un dels ritu­als d'ini­ci­ació en una de les tara que el guru ofe­reix periòdica­ment: en aquest cas, la tara blanca, la de la com­passió, la salut, la lon­ge­vi­tat. Una força, dins les tara, més aviat pacífica i pas­siva. El ritual va començar enmig de trons i llamps, amb gote­res al refec­tori men­tre esperàvem per fer la pri­mera puri­fi­cació abans de començar. El budisme exi­geix una con­cen­tració activa del par­ti­ci­pant en el ritual: durant aquell dia no pots haver men­jat cap dels ali­ments negres del budisme (carn, peix, ou, ceba i all), cal que arri­bis al mones­tir ben net i, si pot ser, amb roba clara. La pre­pa­ració ja és part del ritual. Allà només cal que et dei­xis por­tar, imi­tar tot allò que fan els altres: alguns dels par­ti­ci­pants ja han fet la presa de refugi, el bateig budista. Altres no són budis­tes, però els agrada el ritual i hi tor­nen. D'altres, com jo, ens trobàvem allà per pri­mera vegada i intentàvem pas­sar des­a­per­ce­buts. La sen­sació que roman més enllà de la ini­ci­ació és que en les pràcti­ques budis­tes, sigui quina sigui la sen­si­bi­li­tat reli­gi­osa de cadascú, tots hi tenim cabuda.