Ciència

El niu més gran d'Europa

Experts de l'Ins­ti­tut Català de Pale­on­to­lo­gia (ICP) i de la Uni­ver­si­tat Esta­tal de Mon­tana (Estats Units) han ana­lit­zat amb detall per pri­mera vegada els nius de dino­saure tro­bats des del 2005 al jaci­ment de Pinyes, a Coll de Nargó (Alt Urgell). L'estudi ha permès plan­te­jar una nova hipòtesi sobre l'estruc­tura i les dimen­si­ons de les postes dels sauròpodes de fa 65 mili­ons d'anys. “Fins ara es creia que aquest grup de dino­sau­res feien postes peti­tes, d'entre 5 i 8 ous, però el tre­ball rea­lit­zat a Coll de Nargó, on s'han tro­bat nius amb una mit­jana de 25 ous, fa creure que els nius estu­di­ats ante­ri­or­ment eren només frag­ments mal con­ser­vats de postes més grans”, ha expli­cat a aquest diari Àngel Galo­bart, cap del grup d'inves­ti­gació del Meso­zoic de l'ICP i líder de la recerca.

Els experts han estu­diat durant els últims cinc anys diver­sos nius de la zona, amb un total de 140 ous. Els dos nius més ben estu­di­ats són el 17EOA, amb 20 ous, i el 18E02, amb 28 ous, que a la pràctica seria el niu de sauròpode més gran tro­bat fins ara a Europa, segons explica en un arti­cle publi­cat a la revista científica PLOS One (en l'edició del 5 de maig pas­sat) l'equip for­mat per Ber­nat Vila, Frankie Jack­son, Josep For­tuny, Albert G.​Sellés i Àngel Gallo­bart. L'abast d'aquesta recerca va ser pre­sen­tada ahir en un acte cele­brat al Palau de la Gene­ra­li­tat i pre­si­dit pel con­se­ller d'Inno­vació, Uni­ver­si­tats i Empresa, Josep Huguet, i el direc­tor gene­ral de Patri­moni Cul­tu­ral del Depar­ta­ment de Cul­tura i Mit­jans de Comu­ni­cació, Jordi Roca.

La història del niu d'ous de dino­saure més gran d'Europa comença l'any 2005 quan un equip de l'ICP rea­litza una pri­mera cam­pa­nya d'exca­vació en col·labo­ració amb el grup Amics dels Dino­sau­res de l'Alt Urgell (ADAU), que va per­me­tre recu­pe­rar algu­nes postes de peti­tes dimen­si­ons. L'any 2007, en una segona cam­pa­nya d'exca­va­ci­ons al mateix jaci­ment, els experts van valo­rar la importància d'algu­nes de les postes encara no recu­pe­ra­des i van pre­pa­rar l'ope­ració per extreure les postes de dimen­si­ons més grans. L'any 2008 es va deli­mi­tar l'extensió del niu més gran i es va ini­ciar l'ope­ració de sepa­rar el bloc del niu de la resta de la roca. Per acon­se­guir-ho, els experts van cobrir el niu amb una capa de guix pro­tec­tor i al seu vol­tant es van per­fo­rar un con­junt de forats per on es va injec­tar ciment expan­siu.

El tre­ball per sepa­rar el fòssil de la roca es va com­ple­tar l'any 2009, amb el tras­llat de la peça fins al taller de pre­pa­ració de l'ICP a la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona.

“Fa anys que es conei­xen i s'estu­dien els ous de dino­saure a molts punts del món. La recerca de Coll de Nargó, però, ha fet ser­vir noves tec­no­lo­gies com l'estació total topogràfica i la tomo­gra­fia com­pu­tada per obte­nir dades tri­di­men­si­o­nals i fer pos­si­ble una inter­pre­tació acu­rada de les postes”, explica Àngel Galo­bart.

Les dades finals indi­quen que els nius tenen una forma allar­gada, asimètrica i en forma de bol, i que els ous estan en tres nivells sobre­po­sats. Els estu­dis tomogràfics donen suport a la hipòtesi que l'eclosió de les cries tenia lloc dins dels subs­trat; és a dir, els dino­sau­res enter­ra­ven els ous, en una ope­ració que es podria com­pa­rar amb les postes d'ous de les tor­tu­gues.

Exca­vació i enter­ra­ment

“El que podem deduir és que les feme­lles feien un forat a terra amb les potes poste­ri­ors i després de fer la posta, cobrien els ous amb terra”, indica l'expert de l'ICP.

Els ous loca­lit­zats tenen uns 20 centímetres de diàmetre i una forma rela­ti­va­ment el·lipsoïdal. La forma actual dels fòssils d'ous de dino­saure és rela­ti­va­ment apla­nada per l'efecte de la pressió que va fer la roca on hi ha el fòssil.

De moment, les dades reco­lli­des només per­me­ten apun­tar que es tracta d'ous d'alguna de les espècies del grup dels sauròpodes, “però no es pot con­cre­tar l'espècie exacta”. La mida dels ous tam­poc no ajuda gaire a deter­mi­nar les dimen­si­ons dels seus pro­ge­ni­tors. “A finals del Cre­taci hi havia espècies de dino­sau­res molt grans, però en llocs con­crets també n'hi havia de molt més peti­tes, per l'efecte de nanisme que es pro­du­eix en pobla­ci­ons aïlla­des que viuen en zones amb recur­sos limi­tats”, explica Àngel Galo­bart. En qual­se­vol cas, i per molt grans que fos­sin els dino­sau­res adults, els ous no podien ser gaire més grans de 20 centímetres de diàmetre, que és la mida màxima que faci­lita l'inter­canvi de gasos que fa via­bles els ous de qual­se­vol espècie, segons explica l'experts de l'ICP.

Les res­tes recu­pe­ra­des i res­tau­ra­des s'expo­sen des d'aquesta set­mana al nou Espai Miquel Cru­sa­font de Saba­dell. D'aquí a uns anys, però, els fòssils s'ubi­ca­ran defi­ni­ti­va­ment en el cen­tre Dinos­fera, a Coll de Nargó. Aquesta ins­tal·lació s'inte­gra en la pro­posta Terra de Dino­sau­res, que engloba també els museus de la Conca Dellà, el cen­tre d'inter­pre­tació de Fuma­nya i el museu comar­cal de Tremp.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.