“En l'aiguat del 1940 no ens vam quedar mai sense llum”

Però si la guerra no hagués anat com va anar, potser no. El pare era molt republicà i amic del senyor Miquel Santaló. Era més negociant que carnisser; fill d'una família d'onze germans d'Estanyol. Els republicans presentaven un tal Del Pozo per diputat, però només se'l veia quan hi havia campanya. I els del Centre Republicà en volien un d'aquí i van escollir en Miquel Santaló, el van presentar i va ser elegit. Com que el pare anava a buscar el bestiar d'Estanyol a Santa Coloma, als pagesos els feia propaganda per Santaló.

No ho recordo, m'ho havia explicat el pare. En Santaló, que va ser ministre per la República, tenia un nebot, fill del germà gran, que era advocat i li feia de secretari. Es deia Josep Santaló Puig. En esclatar la guerra, el nebot va entrar a la conselleria d'Agricultura de cap de secció; llavors el conseller era Josep Calvet, que era president de la Unió de Rabassaires. El senyor Josep va demanar al seu oncle si coneixia un parell de mecanògrafes per Girona, perquè deia que a Barcelona hi havia molts caps verds. M'ho va dir a mi i a la Verderi, que no hi va a anar per no deixar el xicot.

Em van fer un examen, que era molt senzill i havia de saber català. Un mes abans d'incorporar-me vaig anar a classes amb el senyor Josep Maria Corredor. Vaig ser a Barcelona tot el temps de la guerra. Si, en lloc de perdre-la, l'haguéssim guanyat m'hauria quedat a Barcelona.

D'administrativa, però després em van nomenar habilitada del departament, ja que el que se n'encarregava es va allistar per anar al front; jo em cuidava de pagar el personal de la conselleria.

Jo ja era a Girona. Barcelona va caure a mans franquistes el dijous 26 de gener. El dimarts ens van dir que la conselleria anava a Girona i que podíem marxar. Vaig endur-me tres maletes de llibres, roba i sabó d'un economat dels bascs, que estaven molt ben organitzats i que ens van dir que ho arrepleguéssim tot perquè no caigués a mans franquistes. Abans d'arribar a Girona vaig passar dos o tres dies a Olot, després encara vam passar per Figueres.

No. Jo no m'havia distingit. I el pare era fitxat com a rojo no peligroso, perquè havia perdut la vista. Tot i ser cec, en temps de Primo de Rivera el van tancar a la presó perquè els carnissers es van reunir sense permís i els van denunciar; llavors calia autorització, fins i tot, per a una reunió de més de quatre persones. Era una Dictablanda. Dictadura ho va ser el règim de Franco, que va ser un criminal: tot el que va passar va ser per culpa seva. Si no s'hagués aixecat, els de la FAI, que eren uns bèsties i uns criminals, no haurien fet els disbarats que van fer. La Generalitat va evitar que matessin a tothom... Va ser un desastre que matessin gent només pel fet de ser de missa o rica. Jo tenia un oncle a Salt, Josep Teixidó Hugas, que recriminava les atrocitats del comitè de Salt i els deia que eren uns criminals. Van crear el terror i el govern de la Generalitat no podia... Van perdre la guerra per culpa de la FAI, que ja saps que és la Federació Anarquista Ibèrica. Quin concepte tenien de nosaltres a l'estranger?

El 28 d'agost del 1936 van matar el meu oncle, que era anarquista! El van trobar a la cruïlla de Riudellots; sabem que ells l'havien ficat a dins d'un cotxe. La gent no va voler enraonar i jo sé que van ser ells... No havies vingut a parlar de l'aiguat?

A la Cort Reial, les inundacions solien ser sempre a la tardor. Diuen que els Quatre Cantons i la placeta del Molí són els punts més baixos de Girona: sortia l'aigua de les clavegueres i pujava.

Va estar dos dies plovent i l'aigua va anar pujant. El Ter venia gros, l'Onyar venia gros i el Ter no engolia l'Onyar. El Torín estava negat i l'Onyar, en comptes d'anar avall, reculava. A Can Móra tenien apuntat que l'aigua va pujar a 1,57 metres; l'aigua a casa s'hi va estar un dia: 24 hores d'aigua a casa. Moltes botigues no tenien frigorífics, l'aigua passava per sobre el taulell... Per sort no va fallar mai la llum!

A les dotze de la nit a la Cort Reial, des de l'habitació de l'entresòl que teníem a la botiga, vaig veure com pujava l'aigua i per això vam baixar corrents, per pujar fins a l'entresòl tot allò que havíem posat a sobre del taulell.

I a casa, a més, hi havia un graó per pujar a la botiga. Va ploure una bestiesa. Tot el bestiar que un parent meu tenia al Torín per dur a la Fira de Sant Lluc d'Olot va morir ofegat.

A la cambra hi va entrar aigua, però com que teníem el xai i la vedella penjats, no es va fer malbé res. La feina va ser per netejar, tothom es va resignar. Les inundacions d'un parell de pams eren habituals. Netejaves i quedaves molt enfangat i xop. Per refer-nos ens havíem de fer fregues de tan freda que era l'aigua. A casa ho vam haver de fer el meu germà i jo: el pare era cec i la mare, gran.

No m'ha agradat mai aquest nom: és despectiu. N'haurien de dir el jardí de Madame Mathieu.

Marie Bertroz Tourdes, vídua de Roger Mathieu. Als anys 1920 aquest matrimoni tenia un pis a Llançà i venien per Girona, on s'estaven a casa de mossèn Sala. El 1922 van comprar els jardins a la senyora Catalina Massaguer, per 2.500 pessetes. Com que aleshores la plaça del Mercat era a la Rambla, ells passaven per casa a comprar. Recordo que la mare deia: ‘Ha vingut la francesa i ha gastat cinc duros'. Això, acabada la Primera Guerra Mundial, era molt. El 19 de març del 1940 van tornar a Espanya. Havien passat l'hivern a Montpeller, perquè el senyor Mathieu estava delicat; el 9 de desembre del 1940 va morir a Llançà. Mossèn Sala ja era mort. Acabada la guerra la mare la va reconèixer i es van saludar. Li va dir que tenia una filla que parlava francès.

El vaig aprendre en una acadèmia i ella em va convidar a fer pràctiques amb ella, i vam fer gran amistat. A la senyora Mathieu li agradava molt el jardí i passava moltes hores a la barraca petita, on tenia un despatxet. Ella dormia a casa de la senyora Sàbat, a davant de la porta dels Apòstols, de la catedral. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el 1945, ella va tornar a París i jo la vaig acompanyar. Vaig estar-m'hi uns dies.

Ella volia venir aquí, però no va poder tornar per problemes burocràtics, i això que ja tenia promès fer classes de francès a les Escolàpies. Jo l'anava a veure a París; vaig conèixer més París que Madrid. M'ha agradat sempre viatjar: he estat a tots els països d'Europa, fins i tot els de l'Est; al Marroc, als Estats Units, a l'Argentina, a l'Uruguai, al Carib...

Doncs el 1962, quan l'Ajuntament es va interessar pel jardí, vaig fer com de diplomàtica. Vaig fer de mitjancera entre ella i l'Ajuntament. Ella no volia vendre i la van amenaçar d'expropiació. Ella es va enfadar molt i em va escriure a mi. I jo vaig mirar com estava la cosa amb l'alcalde. Aleshores, l'Ajuntament em va pagar el viatge a París, perquè ella em firmés poders per vendre el jardí.

190.000 pessetes del 1962.

Un dia em va venir a veure la jove d'en Charlot, la Patrice Chaplin, que volia saber coses del jardí de Madame Mathieu. No hi havia ni secrets ni misteris: el jardí havia estat de l'Església i els el van expropiar el 1835 amb la desamortització de Mendizábal. La Patrice va fer un llibre i del que explica no hi ha res que sigui veritat.

Biografies. M'han interessat molt les de Pi i Sunyer, de Carrasco i Formiguera, els dos volums d'en Pujol, la d'en Broggi...

Sóc nacionalista, però, com que no pot ser, no sóc independentista. No cal que ens fem il·lusions amb la independència. Crec que el meu pare, avui, no seria republicà, sinó monàrquic. Espanya no serveix per ser republicana; està demostrat: el 1873 i el 1931, malgrat que hi havia polítics intel·ligents, la República la van portar monàrquics que van abandonar el rei.

Sempre he estat lliure, però ara jo votaria monarquia. I sempre voto Convergència, no canvio, perquè amb defectes i virtuts em sento més representada. Ja em diràs què hem guanyat de passar d'un president que parla sis idiomes a un que ha d'anar a classes de català?