L'altra final

L'any 2002, men­tre a Yoko­hama es dis­pu­tava la final del mun­dial de fut­bol entre Ale­ma­nya i el Bra­sil, a Bhu­tan l'equip d'aquest país també jugava un par­tit con­tra la selecció de Mont­ser­rat, ter­ri­tori britànic situat al Carib. Els dos millors equips del món, al Japó, des­per­tant l'expec­tació de tot el pla­neta, i les dues selec­ci­ons que ocu­pa­ven les dar­re­res pla­ces de la clas­si­fi­cació de la FIFA, ofe­rint una dis­creta i enten­dri­dora alter­na­tiva en un regne pen­jat de l'Himàlaia.

L'altra final (The other final) és el docu­men­tal holandès que va seguir aquest epi­sodi que els matei­xos docu­men­ta­lis­tes havien pro­pi­ciat després que la selecció del seu país no es clas­si­fiqués per a la copa del món. La cinta és, cer­ta­ment, un home­natge al fut­bol, a la força i a l'enorme popu­la­ri­tat d'un esport que s'ha con­ver­tit en una passió glo­bal, però, per damunt de tot, el que deixa a la retina i a la memòria és la manera com –mal­grat algu­nes trans­cendències ini­ci­als– el matx acaba reves­tint-se d'un aire fes­tiu, fra­ter­nal, segons com ingenu, però per als juga­dors i segui­dors extra­or­dinària­ment il·lusi­o­na­dor. Acom­pa­nyant-los en la pre­pa­ració, en les fes­tes de ben­vin­guda, en la bene­volència del públic i del comen­ta­rista, que durant el par­tit con­so­len el por­ter cari­beny que encaixa qua­tre gols, i en les cele­bra­ci­ons finals, tenyi­des per aque­lla man­su­e­tud i dolçor budis­tes que tant com­pla­uen els occi­den­tals insa­tis­fets, seguint-los en aquesta experiència insòlita, assis­tim a un docu­men­tal memo­ra­ble. I si ho esmento tal dia com avui és, sim­ple­ment, per sug­ge­rir-ho com una alter­na­tiva sedant i tèbia a les exci­ta­ci­ons d'aquest ves­pre.

Bhu­tan és una monar­quia arcaica i defi­ci­ent­ment democràtica, com la nos­tra, on diuen que el desen­vo­lu­pa­ment del país no es mesura pel PIB sinó per la feli­ci­tat naci­o­nal bruta, i aquesta deu ser una de les raons per les quals ens resulta molt més simpàtica. Però ja ho veuen, ni la ser­ra­lada més alta del món, ni la pres­ti­gi­osa savi­esa ori­en­tal t'alli­be­ren de les pas­si­ons d'aquest esport que algú va dir que era d'ànimes peti­tes. I també van dir que era com un déu per la devoció que li pro­fes­sen els cre­ients i la des­con­fiança que sus­cita en els intel·lec­tu­als.

Mal­grat els recels, però, el fut­bol s'ha aca­bat impo­sant per gole­jada i en tots els ter­renys. Avui, des de mira­des ele­va­des se li atorga volada poètica i se'l sot­met a sofis­ti­ca­des lec­tu­res filosòfiques, i des de ran de terra segueix esti­mu­lant l'exer­cici de les bai­xes pas­si­ons i l'avi­desa dels polítics més mes­quins. Però amb tota la seva per­fecta dimensió esfèrica d'ale­gries i decep­ci­ons, d'orgull i humi­li­ació, d'èpiques i de metàfores guer­re­res, de la vella fas­ci­nació de les grans cerimònies col·lec­ti­ves o de la neces­si­tat de for­mar part d'alguna cosa que trans­cen­deix la pròpia indi­vi­du­a­li­tat, pro­ba­ble­ment es pot jus­ti­fi­car amb alguna sen­zi­lla teo­ria rela­ci­o­nada amb la nostàlgia de la infància.

És obvi que un Barça-Madrid és molt més que un par­tit de fut­bol. Però el seu pes no es deu única­ment a la subli­mació dels vells greu­ges, ni a les inqui­e­tuds iden­titàries d'aquest país del qual el món blau­grana sem­bla que és un dels eixos, ni al fet que tots dos són molt més que un club de fut­bol. Hi deu haver alguna cosa encara més pro­funda. Si no fos així no s'enten­dria per què al Mar­roc, en dies com avui, l'expec­tació i la vehemència poden ser fins i tot supe­ri­ors a les nos­tres. Ni tam­poc per què gent que sem­bla que estan a punt de levi­tar sal­ten d'ale­gria per haver mar­cat un gol a un por­ter malalt d'altura.