“Maleïts siguin els controladors”

“Me'n vaig amb tren”

“Estu­dio dis­seny a Bar­ce­lona i fa dos mesos que no veig la meva família. Ara mateix els diners em són igual, ja els recla­maré després, el que vull és mar­xar i veure els meus”.

La Mari­sol, a la mateixa cua, deia el mateix que la Maria: “De moment, m'espero. Encara tinc espe­ran­ces”.

Entre els qui no es van espe­rar a veure què pas­sava hi havia mol­tes famílies que ana­ven amb nens petits. Com l'Ari­adna i el seu marit, que pre­te­nien anar a pas­sar aquests dies a Sevi­lla, on tenen la família. Els seus dos fills, un nen de tres anys i un altre de sis mesos, s'entre­te­nien sobre una man­teta car­bassa mar­ra­ne­jant un lli­bre quan ella i el seu marit ja havien deci­dit mar­xar.

“Ja hem tru­cat perquè ens vin­guin a bus­car. No ens podem que­dar aquí a veure què passa, amb els nens no, és massa com­pli­cat. Han de sopar, se'ls ha de can­viar... massa mer­der. Res, hem deci­dit que­dar-nos sense les vacan­ces”. La mateixa Adri­ana hi afe­gia: “Jo no dic que aquesta gent no tin­gui dret a recla­mar una cosa si ho cre­uen neces­sari, però les coses no es fan així, sense avi­sar. No hi ha dret, ens dei­xen a tots pen­jats”, va cri­ti­car

També van optar per mar­xar la Sílvia i el seu marit, que lide­ra­ven una comi­tiva fami­liar de set per­so­nes, entre les quals hi havia les seves nenes de tres i qua­tre anys. La seva des­ti­nació era Palma, un dels pri­mers aero­ports que van que­dar tan­cats. “Això és hor­rorós. Per­dem l'hotel, el tenien reser­vat de fa temps a Lluc­ma­jor, i un viatge fami­liar pen­sat de fa molt temps”, es lamen­ta­ven.

L'àvia de la família, la Fer­mina, era la més afec­tada. “Estic molt però que molt enra­bi­ada. Em sap molt greu per les nenes, perquè els feia molta il·lusió”, deia. “No hi ha dret. Aquesta gent no té cap mena de dig­ni­tat ni pensa en els altres. Només pen­sen en ells i en els seus bene­fi­cis”, es va quei­xar. “Sabeu quin mer­der és orga­nit­zar un viatge amb nens petits... i ara això! Una autèntica ver­go­nya!”.

“No ens tor­nen els diners”

El marit de la Sílvia va con­fir­mar que al mos­tra­dor de la com­pa­nyia ja li havien dit que no s'esperés per cobrar el retorn dels diners. “Ja m'han dit que no me'ls tor­na­ran perquè això no és culpa seva; que, si vull, que ho reclami a Aena”, es va quei­xar. Aquesta família havia tret els bit­llets per inter­net i no sabia a qui recla­mar.

“Això és igual. Jo he com­prat el bit­llet a l'agència de viat­ges de la meva tia i ella m'ha dit que tam­poc no hi pot fer res”, expli­cava un noi mallorquí que també es va que­dar sense poder embar­car-se cap a Palma. A aquest noi, que també havia anat a pre­gun­tar al mos­tra­dor de Vue­ling, ja li havien dit que tam­poc li podien can­viar el bit­llet. “Si el meu vol no surt, tots els altres dels altres dies els tenen plens”.

Men­tre la gent mirava i remi­rava les pan­ta­lles, tru­cava pels mòbils i maleïa els cau­sants de tot l'embo­lic, pels megàfons avi­sa­ven que, per culpa de “l'aban­do­na­ment mas­siu dels llocs de tre­ball dels con­tro­la­dors aeris”, es reco­ma­nava “con­sul­tar les seves com­pa­nyies”. Tot i les indi­ca­ci­ons dels megàfons, als punts d'infor­mació també s'acu­mu­lava molta gent.

Les hos­tes­ses, que de fa temps duen unes ame­ri­ca­nes verd poma molt cri­da­ne­res, no dona­ven a l'abast per, de fet, no poder dir res de res. “Ho sento senyora, jo no sé res. Només li puc dir que vagi al mos­tra­dor de la seva com­pa­nyia”. “Però senyo­reta, fan vaga o no fan vaga els con­tro­la­dors?”. “Miri, no ho sé. Nosal­tres no sabem res”.

El per­so­nal de terra de l'aero­port del Prat estava sin­ce­ra­ment molt molest amb els seus com­panys vaguis­tes. “Els de la torre han deci­dit no tre­ba­llar avui... quina barra, i tots els pro­ble­mes, per a nosal­tres”, li deia una hos­tessa a una altra. El males­tar era més que evi­dent. Ja se sap que quan les coses van mal dades les úniques per­so­nes visi­bles, en aquest cas les hos­tes­ses d'infor­mació, eren les que paga­ven els plats tren­cats i la ira de la gent.

Que no es vagi a l'aero­port!

Tot i que el minis­tre Blanco havia reco­ma­nat a la ciu­ta­da­nia que no anés als aero­ports (a les set del ves­pre ja hi havia tan­cats tots els de les Illes Bale­ars i les Canàries i Madrid, entre d'altres) la gent con­ti­nu­ava arri­bant al Prat. Molts no sabien què pas­sava i ho des­co­brien en veure les cues for­ma­des davant dels mos­tra­dors de les com­pa­nyies.

Entre els mes sor­pre­sos hi havia un munt d'estran­gers. Perquè la gent d'aquí més o menys ja està al cor­rent de la força dels con­tro­la­dors i de les seves ante­ri­ors mobi­lit­za­ci­ons, però els estran­gers no hi ente­nien res.

Caos per reco­llir l'equi­patge

El caos més gran va començar quan, a par­tir de les nou de la nit, Aena va con­fir­mar que també l'espai aeri de Bar­ce­lona estava tan­cat. Automàtica­ment van que­dar can­cel·lats tots els vols. Ales­ho­res, tal com va expli­car un dels pas­sat­gers, en Toni, “van començar les cues de totes les per­so­nes que havíem embar­cat els equi­pat­ges, per poder recu­pe­rar les male­tes”. En Toni, la seva dona, la Montse, i els seus fills, havien embar­cat a les set de la tarda i a dos quarts de deu feien cua per poder tor­nar a aga­far les seves male­tes. “Per la gen­tada que hi ha, cal­culo que en tinc per dues hores”.

Els únics que abans de les nou de la nit feien bona cara i esbu­fe­ga­ven d'alleu­ge­ri­ment perquè sem­blava que puja­rien a un avió per arri­bar a la des­ti­nació eren “els afor­tu­nats” que vola­ven a, per exem­ple, Brus­sel·les o Gine­bra. Amb el pas de les hores es va veure que tota aquesta gent va aca­bar igual que la resta perquè tan bon punt a les 21:00 es va tan­car l'espai aeri els seus vols també van que­dar can­cel·lats. Ales­ho­res es va haver de fer bai­xar tot­hom, retor­nar a les sales d'embar­ca­ment i posar-se a la cua per recu­pe­rar l'equi­patge. Una odis­sea.

Els pas­sat­gers frus­trats es quei­xa­ven que no se'ls va donar cap alter­na­tiva. Ni alter­na­tiva, ni l'opció d'anar a un hotel a dor­mir ni, tan sols, un entrepà de con­so­lació.

Quan pas­sa­des les deu de la nit es va dir que no sor­ti­ria cap avió, les cues van començar a dis­sol­dre's perquè la majo­ria de gent va deci­dir mar­xar. No tots, però. Les cues, ales­ho­res, es van començar a for­mar a la parada dels taxis, a les de l'autobús i a fora on arri­ba­ven cot­xes a reco­llir els indem­nit­zats.

A Girona, calma tensa

A l'aero­port de Girona, unes sis-cen­tes per­so­nes que havien de sor­tir en qua­tre vols dife­rents van resul­tar afec­ta­des per la vaga dels con­tro­la­dors. Un dels vols anava a Madrid a les vuit i va ser can­cel·lat de seguida, men­tre que els altres tres, amb des­ti­na­ci­ons a Lon­dres, Glas­gow i , Esto­colm van ser retar­dats fins avui al matí. El Jordi, la seva pare­lla i un grup d'amics van deci­dir anar a pas­sar la nit a la segona residència que uns fami­li­ars tenen a Llo­ret de Mar, amb el desig que avui pugin volar cap a la capi­tal de Suècia, on havien pro­gra­mat pas­sar el pont i visi­tar una amiga que estu­dia allà. “Hem estat molta estona espe­rant per pujar a l'avió, final­ment ens hem embar­cat i quan no feia una hora que esta­ven a dins de l'apa­rell, ens han fet bai­xar i reco­llir les male­tes”, expli­cava, amb rela­tiva tran­quil·litat, aquest jove de Ter­rassa.

Tam­poc va arri­bar a Girona un vol pro­ce­dent de Madrid i, a l'hora de tan­car aquesta edició no estava clar si ho farien dos vols que havien d'arri­bar de Gotëborg i Venècia. Molts dels pas­sat­gers afec­tats van optar per tor­nar als seus domi­ci­lis i, per tant, l'ambi­ent a les ins­tal·laci­ons era d'una rela­tiva calma, això sí, vis­cuda amb tensió pels que es van que­dar.