Societat

la CRÒNICA

Quan les mans també parlen

Saber si el tret que va disparar va ser innocent, aquesta és la qüestió

Una de les cançons primerenques de Raimon parla de les mans. De les mans de tot tipus de persones i en tot tipus de situacions, de les mans innocents dels infants i també de les mans dels assassins, de les mans que maten i d'aquelles que manen matar. Ahir, durant la primera sessió del judici del cas Tous, les mans i el llenguatge que es desprèn dels seus moviments van ser protagonistes involuntaris. Tothom esperava sentir la paraula de l'acusat, Lluís Corominas, en la declaració que era previst que hi fes. Però aquesta va quedar posposada al dia d'avui i l'única manera de saber alguna cosa de l'home que en va matar d'un tret un altre que creia que anava a robar a casa dels seus sogres va ser a través de l'observació dels seus gestos mentre –assegut davant per davant del jurat que ha de dictaminar sobre el seu comportament– escoltava les argumentacions d'acusació i defensa.

Corominas seia en una cadira, costat per costat dels seus advocats, i no al banc dels acusats que hi ha davant els lletrats, en un nivell inferior de la sala de vistes. Amb aquesta estratagema els seus lletrats aconseguien trencar amb la imatge tòpica de l'home que compareix en un judici per uns fets de tanta gravetat i feien evident als membres del tribunal popular –sense necessitar de dir res– que el gendre dels joiers Tous no és un acusat qualsevol.

I en aquesta posició va seguir la llarga i feixuga sessió, seient sempre amb l'esquena dreta i mantenint les espatlles apuntant al sostre de la sala. Oferia, així, un posat valent, d'home que afronta el judici sense amagar-se. Per aconseguir aquesta postura sense relaxar-se, va mantenir en tot moment les mans juntes, damunt el seient de la cadira, com si així aconseguís tensar tot el cos fent palanca ajudant-se de les extremitats. I en el transcurs d'aquest exercici les mans es van entrellaçar i els polzes van quedar un damunt de l'altre; els índexs, junts i apuntant endavant, i la resta dels dits replegats en una pinya. Corominas va estar així molta estona, com si sostingués una pistola imaginària entre les mans, en un posat sorprenent per un acte en què es jutja l'ús que aquesta persona va fer una nit de desembre d'una arma de foc.

En algun moment Corominas es va relaxar i va canviar la postura de les seves mans. Però quan reaccionava, es tornava a tensar i recuperava el posat d'un home atent i vigilant, i els seus dits índex tornaven a unir-se formant aquesta innocent i irreal pistola. Tan innocent com la que fan els nens quan juguen a fer veure que disparen. Saber si el tret que aquell dia va disparar Corominas va ser o no innocent, aquesta serà des d'avui la gran qüestió a resoldre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.