OPINIÓ
Exercici de memòria amb el saqueig d'Elna de l'any 1285
El periodista Alfons Llorenç va dedicar el 2007, en la revista El Temps, una crònica molt commovedora al saqueig d'Elna i a la massacre dins la catedral el 25 de maig del 1285 per les tropes franceses i papals; escriví: “Hi ha pedres que parlen, hi ha pedres que criden, hi ha pedres que gemeguen i ploren”.
Les pedres d'Elna ploren encara, ploren pel patiment de les víctimes de tots els saquejos, robatoris, destruccions que França ens va imposar al llarg dels segles XIII, XV, XVII, fins a conquerir-nos. Les pedres d'Elna ploren perquè ningú no les recorda: la història està soterrada, roman desconeguda per a la gran majoria, perquè no ens l'ensenyen. Amb un estat català, independent, sí que podrem difondre lliurement la història de la nostra nació mil·lenària.
Dins la República francesa pretesament democràtica existeix una sola nació, la francesa. Les seves victòries són de fet sovint les nostres desfetes; van mutilar el nostre país, esborrar el passat, i els herois que podríem exaltar; suprimir els referents que podrien permetre a les joves generacions d'escapar al rentatge de cervell permanent.
Per cert es comença a desenterrar el passat recent. Unes vuitanta nenes de la resta del Principat de Catalunya porten el nom d'Elna, com a record i homenatge a la Maternitat, oasi de pau i amor de prop de sis-cents mainatges condemnats a néixer i morir al camp de concentració d'Argelers fa setanta anys.
Però qui porta el nom dels primers resistents identificats, els ibers Indíbil i Mandoni, que van liderar les revoltes contra la primera gran conquesta del nostre territori, la conquesta romana? Quins joves aprenen que Indíbil acabdillava vuit mil ibers dins l'exèrcit del cartaginès Aníbal, que acampà l'any 218 abans de la nostra era aquí en l'antiga Il·liberis, ibera també? Qui sap que la civilització ibera és comuna als territoris catalans? Qui gosa ensenyar que els nostres avantpassats no eren gals, quan l'escola imposa el famós credo colonialista “nos ancêtres les gaulois”? Quanta gent sap que vam resistir a l'annexió francesa, que tenim també herois, mentre es martelleja a totes les generacions un altre credo mistificador, segons el qual “el Rosselló es va donar a França”? Sols el bisbe monsenyor de Carsalade al principi del segle XX va gosar enaltir els resistents a l'annexió. Qui esbomba, traduint-la en català per a la resta dels Països Catalans, l'obra de l'historiador M. Brunet Une société [la catalana] contre l'État [francès], que palesa indubtablement la resistència a la francesització també al segle XIX?
Com ho digué E. Junyent: “el més gran enemic és l'oblit”.
Però n'hi ha un altre de tant o més gran encara, d'enemic: és la manipulació històrica. Ho podeu comprovar fàcilment en les publicacions divulgades per les oficines de turisme i pel mateix Consell General (Agenda 2005). Són l'única font d'informació històrica a l'abast de tots, gratuïta i popular.
Hi ha un sol episodi de la nostra història que no poden callar, i que fins i tot exalten, perquè el monument que el simbolitza tampoc es pot amagar: el Palau Reial a Perpinyà. No empren ben entès aquesta denominació, la substitueixen per “Palau dels Reis de Mallorca”; segons ells els nostres reis eren mallorquins, aragonesos, espanyols, de reis catalans cap rastre! Mitifiquen el regne de Mallorca per tal de demostrar que, separat de la resta de Catalunya, va poder ser el paradigma de totes les glòries i benaurances.
Cap al·lusió ben evidentment a la massacre de la gent d'Elna el 1285 per tropes franceses i europees capitanejades per Philippe le Hardi, Felip l'Ardit, empès pel papa, que volia destronar el rei Pere el Gran a Barcelona per imposar el seu fill.
En Jaume II, rei de Mallorca, comte de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Cotlliure, Vallespir i senyor de Montpeller, mitificat com a “lo bon rei Jaume”, no va respectar el pacte signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S'havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Va preferir trair el seu germà i aliar-se al rei de França. La població d'Elna va ser assetjada amb un exèrcit de tan gran poder com “de cents anys ençà la corona de Franca no havia ajustat”, diu el cronista. Però mentre “lo bon rei Jaume”, abandonant dona i fills, fugí porugament pel soterrani del palau, més ben dit les clavegueres, la població d'Elna resistí heroicament.
L'extermini, però, fou total: “Entraven en les esglésies e robaven [...] gitaren les relíquies dels sants [...] prenien los infants petits e batien ne les parets [...] e quan la vila d'Elna fou presa e los francesos hagueren morts tots els hòmens i les fembres..., enderrocaren totes les cases e albergs d'aquella vila, que anc no hi romàs quaix pedra sobre altra [...] e cremaren tota la vila [...] e partiren ab gran goig e gran alegria”, escriví Bernat Desclot.
Les violacions i destruccions, la massacre, queden ocultats en els textos divulgats. A Perpinyà, per contra, perdura un record, cada any venerat: les santes espines deixades per Felip l'Ardit, després de ser derrotat pel rei Pere i els almogàvers. De les relíquies profanades a Elna, el nostre Orador de Glana, cap record. La història, ja se sap, l'escriuen els colonitzadors i la difonen els seus servidors.
Sense la memòria no podem utilitzar els records per encarar-nos a noves situacions. Fent memòria incidim, doncs, en el present. Recuperar la història ocultada o manipulada és, segons J. Fontana (exposició actual a Lleida: 14 d'abril, els anhels el poble) “ajudar a la formació d'una consciència col·lectiva”.
Amb aquest acte hi contribuïm tots. Potser avui les pedres somriuen.
Parlament pronunciat a Elna el dia 11 de maig en el marc dels actes de commemoració del saqueig d'Elna l'any 1285.