“La dona s'ha oblidat, ha perdut l'autoconsciència”

La tra­ducció lite­ral seria “esclava”. És una dona que està al ser­vei d'una altra, que l'acom­pa­nya en el procés de la ges­tació, l'embaràs, el nai­xe­ment i la pri­mera criança del fill. És el que abans feien les mares, tie­tes o veïnes. Les dones esta­ven allà i feien aquest paper. Els parts als hos­pi­tals són una cosa molt recent. La dona té el poder de donar vida i això al llarg de milers d'anys s'ha entès d'una forma màgica.

Quan feia la meva for­mació em va sor­pren­dre la infor­mació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana aga­fada a unes cor­des que estira quan li vénen els dolors del part. Men­tres­tant, l'home és al sos­tre de la cabana amb els tes­ti­cles lli­gats a les cor­des que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de par­ti­ci­par i sen­tir en la seva carn el nai­xe­ment del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i mater­ni­tat del fill.

Hi ha molta des­con­fiança. Estem des­hu­ma­nit­zats. Vas a un hos­pi­tal i costa tro­bar algú que et miri als ulls i les cesàries estan a l'ordre del dia. Sort que hi ha llocs com l'hos­pi­tal del Ven­drell on ja hi ha sales amb pilo­tes per ofe­rir parts més natu­rals.

Vivim en una soci­e­tat en què hem de demos­trar que ho podem fer tot sols. Tenim molta infor­mació.

És bo si s'uti­litza ade­qua­da­ment. Els nens poden tenir accés a molta infor­mació amb la tele o amb l'ordi­na­dor, però és bo que la tin­guin acom­pa­nyats d'un adult. La pluja de can­vis és cons­tant i molt ràpida. Jo no sóc tan gran i em costa adap­tar-me a tots els can­vis que em reclama només l'actu­a­lit­zació de pro­gra­mes del meu ordi­na­dor. Les noves tec­no­lo­gies per un cantó ens apro­pen, però per un altre cantó ens allu­nyen. I als hos­pi­tals hi ha molta tec­no­lo­gia però falta acom­pa­nya­ment.

La incor­po­ració de la dona al mer­cat labo­ral ens ha permès avançar molt, hem adqui­rit uns drets neces­sa­ris, però hem per­dut coses. Ens hem obli­dat. Ara, amb els anti­con­cep­tius, la majo­ria de les dones ja no tenen l'auto­consciència, la consciència del seu cicle. No saben com res­so­nen elles en el seu entorn.

I no som homes. Crec que hem de recla­mar la igual­tat en drets, però hem de ser cons­ci­ents que no som iguals, i jo per­so­nal­ment ni ganes. Els homes són line­als, les dones són cícli­ques. Si la soci­e­tat em reclama que man­tin­gui un ritme lineal i jo m'hi esforço estic tren­cant amb les meves neces­si­tats i acabo amb dolor.

Hi fa molt. Rebem mol­tes pres­si­ons: hem de ser més que mileu­ris­tes, hem de ser gua­pes, no podem tenir cel·luli­tis, ni arru­gues, hem d'estar con­tents, ser feliços, res­pi­rar només amb la part supe­rior dels pul­mons, sense fer soroll, no podem suar, no ens podem tirar un pet ni fer pudor... I ja ens ho impo­sen des de l'escola. Si t'escol­tes a tu mateixa i et pas­ses un matí mirant els anun­cis de la tele, ja veus que alguna cosa no encaixa.