Aigua i pedres arran de Llémena

Entràrem a l'església de Sant Aniol de Fines­tres, cedida gen­til­ment pel rec­tor. Pre­sentàvem el nou número de la revista Les Gar­rot­xes, que està dedi­cat sobre­tot a l'herència de la cul­tura de l'aigua i el seu ús indus­trial: res­clo­ses i molins han fet tre­ba­llar els rius i els rie­rols de la comarca durant segles per mol­dre els cere­als, sobre­tot, però també per moure els ginys indus­tri­als més vari­ats, encara que la serra de fusta pre­do­minés a causa de la pro­xi­mi­tat de la matèria pri­mera.

Par­lant amb alguns dels assis­tents a la tro­bada vaig arri­bar a saber que, en temps de guerra, al poble hi des­tacà en Pep Paleta, un home havia emi­grat de molt jove a l'Argen­tina, un auto­di­dacte que havia entès que calia ins­trucció per anar enda­vant i que havia mun­tat l'hos­tal que seria Cal Sas­tre. Segons vaig enten­dre, en Pep Paleta i la seva dona van ser els avis de la Sal­va­dora, amb qui hauré de comen­tar tot això. Segur que m'ho acla­rirà. Sem­bla que en Pep de cal Sas­tre dema­nava a un ter­ra­ti­nent de la zona, en Sacrest, que faci­lités carbó als pobres del poble –no sé si de franc o a bon preu. Em diuen que el pro­pi­e­tari va res­pon­dre-li que “quan ell regalés mallals de vi a l'hos­tal, ell rega­la­ria sar­ri­ons de carbó”. Com que tinc al cap el lli­bre L'holo­caust espa­nyol, de Paul Pres­ton, vaig voler saber com s'havia por­tat en Pep Paleta com a líder del comitè. Al poble no hi va haver cap mort. El rec­tor, ben acon­se­llat, va mar­xar quan hi era a temps. Després, també en Pep va saber pas­sar a França a temps per sal­var la pell.

Ens acom­pa­nyava l'alcalde, deci­dit a fer res­pec­tar la inte­gri­tat pai­satgística de la vall de Sant Aniol. “Aquí no s'hi ha de cons­truir ni una casa més”, em deia. El futur li agrairà el seny. Sant Aniol és una peça de museu per admi­rar i con­ser­var un retall d'història que per­tany a tot­hom. I ara que dic història apro­fito per mani­fes­tar la meva sor­presa per haver pogut veure –ben pro­te­git per un vidre– al sòl de l'absis de la cape­lla, un tes­ti­moni sor­pre­nent: una roca negrosa, de dos o tres metres de llarg per un o un i mig d'ample, per­fec­ta­ment deco­rada amb incrus­ta­ci­ons de color blanc, for­mant geo­me­tries com­ple­xes i sug­ge­ri­do­res. Els arqueòlegs estan estu­di­ant aque­lla roca mare dels antics sobre la qual es cons­truí l'actual tem­ple cristià. Algú va sug­ge­rir que podria ser fenícia, però també va dir que se'n conei­xia una de sem­blant a Empúries, cosa que ens dei­xa­ria pen­sar en grecs o romans. Per mi, del tot igno­rant del tema, la roca de Sant Aniol és un mis­teri fins que els ente­sos me'n donin una expli­cació fona­men­tada.

Però, par­lant de pedres, tinc a la memòria un altre mis­teri que ningú m'ha sabut acla­rir. Quan, de menut, m'enfi­lava pel turó, a la falda del qual hi ha l'església, tro­bava a dalt de tot grans blocs de pedra que sem­blava tallada, que dibui­xa­ven les últi­mes fei­xes que en altre temps foren con­re­a­des. El dis­sabte, entre els pre­sents, també vaig expo­sar la meva ignorància i el meu interès. Ningú em va acla­rir res. Ben al con­trari, algú em féu saber que s'esta­ven endu­ent les pedres per a usos cons­truc­tius...