Sant Sist i sant Thou

Arri­bant al Con­gost els vehi­cles tran­si­ten amb prudència, cons­ci­ents que l'embull de car­re­te­res que tenen entrada o sor­tida pre­ci­sa­ment en aquell punt, acon­se­lla d'aflui­xar la marxa i dei­xar de mirar a la dreta i l'esquerra i guai­tar a davant i a dar­rere... En uns quants metres hi ha tan­tes cruïlles, que és con­ve­ni­ent no equi­vo­car-se. No seríeu el pri­mer que es troba en plena car­re­tera de Banyo­les, o a la vari­ant de Girona sense pre­ten­dre-ho! Ni tam­poc el pri­mer que trom­peja un altre vehi­cle per un error de con­ducció.

Poca gent –si s'ha de jut­jar per l'estat d'abandó– sap que en aquell mateix encla­va­ment per on pas­sen tan sovint, i a distància ben escassa de les calçades del trànsit, exis­teix un indret sal­vatge, capaç de trans­for­mar de cop l'entorn urbà en gai­rebé una autèntica selva. A mà dreta de la car­re­tera segons es va cap a Celrà, la mun­ta­nya del Con­gost cau de dret sobre el pla, i sem­bla­ria total­ment inex­pug­na­ble. Però en una raco­nada s'obre un camí fres­sat, difícil de des­co­brir per qui no n'és sabe­dor. Es tracta d'un fron­dosíssim bosc d'acàcies, pine­des, fal­gue­res i tota mena d'her­bes i plan­tes de sota­bosc, com ara coni­llets, mal­ves, ortiga blanca, cor­niol, jonça i tan­tes d'altres. És un espai obac, on difícil­ment arri­ben els rajos solars, i així la humi­tat hi és espessa i costa d'obrir-se pas pel mig d'una natu­ra­lesa exu­be­rant. El soroll dels vehi­cles, a poc a poc, es va diluint...

I, allà, a la cla­ri­ana, s'hi observa una fornícula amb dues imat­ges escul­pi­des en pedra. Podem ende­vi­nar que es tracta de dos sants, perquè por­ten aurèola. Sorprèn al cami­nant que en un lloc tan igno­rat, apa­re­guin aques­tes dues imat­ges. Però no des­co­brim res: es tracta de sant Sixt (o Sist) i sant Hou (o Thou), patrons de Celrà, dels que en el pre­sent mes se cele­brava la festa. La lle­genda situa a Girona la història dels dos màrtirs, que pre­te­sa­ment hi varen ser dego­llats, per ordre de Rufí el dia 24 de març de l'any 303, els cos­sos dels quals van ser enter­rats en un lloc des­co­ne­gut. A par­tir d'aquí la ima­gi­nació es des­ferma, i tot­hom hi ha dit la seva. Fins i tot estan bate­jats en cas­tellà com a Sixto i Teo­baldo. Sem­bla que en el segle XIII (quan ja havien pas­sat mil anys) un pagès va entre­llu­car unes mis­te­ri­o­ses llums en un bar­dis­sar vora el camí. Va des­bros­sar el lloc i apa­re­gue­ren les res­tes igno­ra­des dels sants màrtirs. D'ençà de lla­vors que, a Celrà –loca­li­tat tan pro­pera a Girona com igno­rada–, els vene­ren com a patrons, i els han dedi­cat poe­mes, estu­dis i pre­gons de festa major. Les seves relíquies, però, des­a­pa­rei­xe­rien, com tan­tes d'altres, durant la Guerra Civil.

Hi ha qui diu que «Sant Sixt és una cris­ti­a­nit­zació d'ante­ri­ors divi­ni­tats paga­nes rela­ci­o­na­des amb la page­sia, ja que en aquesta època de pri­mera ger­mi­nació de les lla­vors és quan els con­reus són més fràgils i quan els avant­pas­sats feien ritus a les divi­ni­tats pro­tec­to­res...» Per uns urba­ni­tes com ara nosal­tres, el sen­der –que puja fins el cas­tell de Sant Miquel, en un entorn sal­vatge–, les imat­ges i la lle­genda tenen un encís extra­or­di­nari. I no ens cal cer­car-hi cer­te­ses impos­si­bles!