“I ara què hem de fer?”

El direc­tor de Roda­lies de Cata­lu­nya, Miguel Ángel Remacha, es va mos­trar ahir molt satis­fet de com havia fun­ci­o­nat el pri­mer matí de des­con­nexió perquè s'havia com­plert l'objec­tiu: Donar el màxim de faci­li­tats i infor­mació a l'usu­ari i reduir les quei­xes. No podia ser d'altra manera. La Gene­ra­li­tat i Renfe havien pac­tat la con­trac­tació de 330 infor­ma­dors que llui­ran armi­lles taron­ges fins al 27 d'agost i era impos­si­ble fer qua­tre pas­ses segui­des sense que hi hagués algú que t'indiqués per on havies d'anar, car­tells ben llam­pants o línies a terra que t'ho indi­ques­sin. A un quart de cinc de la mati­nada els joves i no tan joves con­trac­tats es tro­ba­ven ja pre­pa­rats amb la seva armi­lla taronja. A les 5.20 h del matí arri­bava el pri­mer tren a Bell­vitge des de Vila­nova. Alguns sense res i altres amb el megàfon engan­xat, com en Pablo. El jove, de poques parau­les pels mit­jans de comu­ni­cació, es va pas­sar tot el matí a l'estació de Bell­vitge, reci­tant la mateixa salmòdia: “A la dreta Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat i davant metro”.

Jo no vaig mati­nar tant. Vaig esco­llir el tren de les 7.53 h des de Vila­nova perquè pen­sava que seria una bona hora per als que tre­ba­llen a Bar­ce­lona i entren a tre­ba­llar a les 9 del matí. L'estació no estava tan plena i el tren tam­poc. Vaig supo­sar dues coses: que a l'agost hi ha menys gent que va a Bar­ce­lona i que molta gent ahir va pas­sar d'aga­far el tren. El com­boi era un cemen­tiri. No se sen­tien ni els badalls. A Cas­tell­de­fels va pujar una noia diver­tida i va fer la pre­gunta del dia: “Aquest tren no arriba a Sants?” i una pas­sat­gera es va esforçar a fer d'infor­ma­dora. Asse­nya­lava els car­tells que hi havia a les por­tes del tren. Pocs minuts després, una veu ama­ble sonava a l'alta­veu expli­cant el pro­blema del dia, molts ni se l'escol­ta­ven. Jo anava una mica ador­mit encara. “On hauré escol­tat només en cas­tellà?”, em deia. Al cap de trenta-vuit minuts arri­bava a Bell­vitge i la gent omplia l'andana on en Pablo es tro­bava pal­plan­tat dar­rere el megàfon. La Charo va espe­rar que es tragués l'apa­rell de la boca per pre­gun­tar-li com s'ho havia de fer per anar a Sant Andreu Com­tal. Es veia que s'estava posant ner­vi­osa només d'escol­tar el que li deia el jove i d'intuir el nom­bre de con­ne­xi­ons que hau­ria de fer. A pocs metres, com que el Pablo estava ocu­pat, en Miquel Perona, apro­fi­tava que una peri­o­dista de TV3 era a l'andana per pre­gun­tar-li cap a on havia d'anar. La res­posta va venir amb les postres: van apro­fi­tar per posar la car­xofa. “Això d'avui és un rot­llo. El que vin­gui a Bar­ce­lona a tre­ba­llar haurà de patir”, sen­ten­ci­ava. Quan l'andana es va que­dar buida, al fons vaig poder veure Remacha i, a pocs metres, un altre vila­noví com jo: el secre­tari de Ter­ri­tori i Mobi­li­tat, Damià Cal­vet. Feia estona que donava vol­tes per veure en per­sona com anava i expli­cava en diver­ses piu­la­des com ho anava tro­bant tot. Vaig aga­far el tren de fer­ro­car­rils després de fer qua­tre pas­ses i veure molts més infor­ma­dors. Arri­bar i mol­dre. Vaig pujar al tren i al cap de nou minuts era a plaça Espa­nya. Allà el color taronja també lluïa amb inten­si­tat.