Presoners voluntaris

La cul­tura de l'oci pot arri­bar a límits insos­pi­tats. A les pre­sons s'hi tan­quen cri­mi­nals i delinqüents, però ara una empresa s'atre­veix a posar-hi les per­so­nes que sen­ten que han per­dut el rumb de la seva vida i que la volen reo­ri­en­tar. Dre­ams & Adven­tu­res ha creat The Pri­son, un recinte on un coac­her motiva els pre­so­ners a trans­for­mar la manera d'enfron­tar-se a les situ­a­ci­ons del seu entorn. I l'expe­ri­ment és molt rea­lista.

Els usu­a­ris que voluntària­ment entren a la presó han de com­plir totes les ruti­nes que se'ls exi­geix. El dia comença a les set del matí: els pre­so­ners es lle­ven, es dut­xen i esmor­zen, i després par­ti­ci­pen en un taller de dina­mit­zació, que està dis­se­nyat perquè superin les seves angoi­xes. Després dinen i tenen dues hores lliu­res fins que un altre cop fan teràpia durant unes hores més fins que sopen. A les vuit del ves­pre els super­vi­sors els tan­quen a la seva cel·la de sis metres qua­drats i s'hi que­den fins a les vuit del matí del dia següent. L'impacte més fort, segons explica Raül Ortiz, de Dre­ams & Adven­tu­res, és quan el pre­so­ner es troba entre bar­rots. La Judit, que viu a Reus, va ser una de les pri­me­res per­so­nes a expe­ri­men­tar la sen­sació de ser pre­so­nera: quan va saber que s'impul­sava aquesta ini­ci­a­tiva no va dub­tar a apun­tar-s'hi. Diu que no s'ha trans­for­mat en una per­sona nova, però que l'experiència li ha ser­vit sobre­tot per saber que pot pres­cin­dir de mol­tes como­di­tats, i explica que les clas­ses de coac­hing són pro­fi­to­ses, tot i que el més dur és estar dotze hores tan­cada dins de la cel·la perquè “estàs sol amb tu mateix”, temps que ser­veix per refle­xi­o­nar. Però no tot­hom té la mateixa for­ta­lesa que va demos­trar la Judit. En aquest sen­tit, Raül Ortiz va expli­car que alguns cli­ents van voler sor­tir al cap d'una mica d'haver entrat, men­tre que alguns altres pre­so­ners també van inten­tar sub­or­nar els vigi­lants, sobre­tot amb el men­jar, perquè el menú “no és de luxe”. Tot i que tenen mol­tes pri­va­ci­ons, com ara que no poden veure la tele­visió ni escol­tar música, sí que poden lle­gir i par­lar per telèfon amb els seus fami­li­ars només cinc minuts al dia. També se'ls dóna una lli­breta perquè durant l'estada puguin reco­llir per escrit les seves experiències. Des de Dre­ams & Adven­tu­res es jus­ti­fica que la presó “és només l'emba­latge” ja que la ini­ci­a­tiva es podria haver impul­sat en un con­vent, però, això sí, “la reclusió i l'aïlla­ment” eren dos requi­sits impres­cin­di­bles per desen­vo­lu­par el pro­grama tal com s'ha dis­se­nyat.

Aquest estiu s'ha rea­lit­zat una prova pilot i està pre­vist que a finals de setem­bre The Pri­son es posi en marxa defi­ni­ti­va­ment. De moment ja hi ha una tren­tena de per­so­nes interes­sa­des a entrar-hi. Els per­fils són ben diver­sos: per­so­nes en situ­ació d'atur o que es plan­te­gen una sepa­ració i la majo­ria són gent amb estu­dis uni­ver­si­ta­ris i amb un nivell cul­tu­ral alt. Les tari­fes per par­ti­ci­par a The Pri­son són vàries: pot cos­tar 40 euros una nit o 150 euros un cap de set­mana. Un pro­grama com­plet de coac­hing pot arri­bar als 400 euros.

Fa quinze anys que Dre­ams & Adven­tu­res es dedica a pre­pa­rar acti­vi­tats per fomen­tar les rela­ci­ons per­so­nals i millo­rar així el tracte entre els tre­ba­lla­dors d'una empresa. En aquest sen­tit, Ortiz diu que a casa nos­tra “hi falta cul­tura d'inte­grar per­so­nes” perquè “el ren­di­ment d'una per­sona depèn dels recur­sos humans”.