opinió
La pregunta com a viatge
la gran teologia de la segona meitat
del segle XX
La Facultat de Lletres de la UdG, a Girona, va obrir ahir el curs 2011-2012 amb una lliçó magistral amb un ponent de luxe, el catedràtic emèrit de Teologia de la Universitat de Salamanca, Olegario González de Cardedal. Un pensador, en el sentit més ampli de la paraula, continuador d'aquella teologia de la segona meitat segle XX que va preparar el terreny al Concili Vaticà II: continuador també dels alemanys Rahner i Von Balthasar, i dels francesos, de Lubac i Congar. Va assistir, a més, a la tercera sessió del Concili Vaticà II, en què va conèixer joves teòlegs com Joseph Ratzinger. Un recorregut intel·lectual de primer ordre, doncs, el que ahir va tenir lloc a la sala de Graus de la facultat. Es fa difícil sintetitzar una ponència que partia, a grans trets, de la pregunta sobre Déu. “Una qüestió per a la qual no hi ha resposta? O una resposta que donen els cristians sobre la qual no és precís que hi hagi una pregunta?”, va plantejar aquest teòleg. Al marge, l'erudició de González de Cardedal, que es va traduir en un apassionant recorregut històric sobre com s'ha abordat aquesta qüestió de Déu; és a dir, des de totes les òptiques: filosofia, antropologia, teologia, entre altres, que simbolitzarien el pensament, passant pels profetes, és a dir, l'obediència, amb un argument que invitava a la reflexió durant tota la ponència: la pregunta formulada com a viatge per al descobriment. I una reflexió poderosa, i a la vegada humil: “Els creients no ens sorprenem que els altres no creguin, sinó que siguem nosaltres els que creiem”. Poderosa reflexió, senzilla, però molt il·lustradora del pensament d'aquest teòleg. Segurament per això, no és estrany que sigui un defensor sense complexos de la presència de la teologia al debat públic, i de l'ensenyament de la teologia en les universitats públiques, seguint el model d'Alemanya, la qual cosa ha fet durant deu anys a la universitat a Santander (1999-2008). Totes les seves reflexions ens portaven a valorar que és un pensador d'una gran independència i a la vegada d'una gran fidelitat a l'Església. Segurament per mantenir aquesta llibertat intel·lectual va fer la carrera universitària, i no la de la jerarquia eclesiàstica. I és un pensador a tenir en compte perquè ha estat criticat pels dos extrems: els que podríem dir-ne integristes, que es van sorprendre i indignar a la vegada quan se li va concedir el Premi de la Fundació Joseph Ratzinger 2001 –premi de nova creació, el qual, i per dir-ho en paraules planeres, vindria a ser l'equivalent a una espècie de Nobel de Teologia–. Però també ha estat criticat pels més progressistes. Curiós. La millor reflexió va ser la invitació que va fer a la llibertat per pensar. Per ell, l'existència de Déu està fora de tot dubte, evidentment, però, la seva gran aportació és la defensa de la llibertat de reflexió, crítica i científica, sobre aquest polèmic i fascinant concepte.